La intransigència extenuant de la mesura
Albert
Camus, més enllà del nihilisme, parla de la
intransigència extenuant de la mesura com de la forma de ser distintiva de
l’home rebel, temptat per la desmesura en la negació dels seus límits i per la
desesperació de ser home en un món en el que la injustícia i el sofriment
neguen permanentment tota parusia divina o revolucionària. Diu Camus que si la
rebel.lió nega els seus orígens generosos i es deixa contaminar pel
ressentiment, la desmesura o la desesperació, acaba negant la vida. Val a dir,
però, que anteposa a la intransigència extenuant de la mesura la bogeria de l’equitat, de manera que
de la combinació de les dues actituds neix la capacitat de l’home rebel per a
conquerir, en i contra la història, el que ja posseeix, la magra collita dels
seus camps, l’amor breu d’aquesta terra.
Potser és massa fàcil, i pot resultar
simplista, traslladar la concepció de l’home rebel de Camus a la consideració
de les expectatives polítiques en què ens estem movent aquest any electoral a
Catalunya, però no es poden deixar de tenir en compte alguns dels aspectes que
probablement ens mostrarà el futur immediat, en funció dels elements que hem
posat en joc, des de la perspectiva de la mesura amb vocació d’intransigència i
de lluita tenaç per l’equitat, i contra
la negació dels límits i la desesperació. Resumint molt, els interrogants que
se’ns plantegen són aquests: quin pot ser el futur que es començarà a albirar per a Catalunya després de voler la
independència?; quins condicionants polítics i ètics haurien d’entrar en acció
per a la construcció política de
l’esperança col.lectiva, amb paraules de
Daniel Innerarity (“El futuro y
sus enemigos”, 2.009).
Després de voler la independència, i amb la
força que segueix demostrant l’electorat independentista malgrat la tènue
tendència a la baixa que mostren les darreres enquestes, podria donar-se que la
independència es presentés com un horitzó plausible si el percentatge de vots
favorables a les opcions independentistes de Convergència, ERC i la CUP superés àmpliament el 50%
de votants i representés una part netament majoritària del cos electoral
català. Llavors la intransigència
extenuant de la mesura de Camus s’hauria de traduir en una suma de totes
les forces catalanistes, inclosos PSC, Unió, Iniciativa, Podemos i altres
forces emergents d’esquerra, per fer possible el reconeixement internacional i
la progressiva negociació amb l’Estat per sortir de l’atzucac de la negació de
les legitimitats recíproques. Llavors sí que la intransigència com a mètode i
la independència com a objectiu assolible haurien d’obrir pas a la mesura de
les negociacions concretes, i segurament
extenuants, començant per la celebració d’un referèndum a l’escocesa o
canadenca. L’horitzó plausible de la Catalunya independent hauria de comptar amb el
compromís indissociable, en benefici de la immensa majoria de la població, de la bogeria de l’equitat per posar les
bases d’una societat més justa i menys desigual.
Si les opcions independentistes no assolissin
els percentatges indicats, o si fossin tant ajustades que no representessin una
part majoritària del cos electoral, llavors la
intransigència extenuant de la mesura s’hauria de traduir en una
reformulació de l’objectiu, en una fusió del catalanisme vers un altre horitzó
plausible que combinés igualment la mesura de les negociacions amb l’Estat i la
intransigència per preservar els trets de Catalunya com a nació dins d’una
Espanya plurinacional. Desenganyem-mos, les negociacions en aquest cas serien
també extenuants. Les opcions independentistes, sense trair els seus orígens
generosos, serien el nucli fonamental d’aquesta reformulació de l’objectiu,
però haurien de donar pas a la suma de totes le forces catalanistes, Unió, PSC,
Iniciativa, forces emergents d’esquerra i Podemos, si és que aquesta última
acaba definint-se com a catalanista i no simplement autonomista. La bogeria de l’equitat també hauria de presidir el nou horitzó
plausible, amb una àmplia representació de les classes populars i de les
precaritzades classes mitges. S’aparcaria la idea que Catalunya només pot rimar
amb la independència en benefici del convenciment que el catalanisme, i la
unitat social que sempre l’ha definit, pot rimar amb una Catalunya de progrés,
oberta i solidària.
Diu E. Morin que l’abandó d’una gran
il.lusió pot donar lloc al naixement d’un gran projecte. Uns resultats que no
ens aboquessin a la independència significarien per a molts la fi d’una gran
il.lusió, però podrien obrir per a tots els catalanistes les portes d’un gran
projecte, amb la mateixa intransigència
extenuant de la mesura i la mateixa bogeria
de l’equitat. Segons el mateix Innerarity, “la política ha d’aprendre a gestionar postheroicament la decepció i
entendre-la com un espai de possibilitats obertes”. Potser no cal que
siguem heroics, però sí que podem ser intransigents, sense arribar a ser
desmesurats, per assolir un horitzó plausible i més equitatiu.
Comentaris