Construcció o depressió política?

 Fa poques setmanes Daniel Innerarity, preveient la fragmentació que pot resultar  de les properes eleccions municipals, autonòmiques i generals, feia una crida a favor de la cultura del pacte i recomanava unes instruccions d´ús per fer-la viable. Ja ho veurem. El pacte serà inevitable a tots nivells, però de moment se m’acuden un parell de consideracions per explicar-me el que ens està passant amb la irrupció de noves formacions que poden condicionar la formació d’Ajuntaments i Governs, ajudant-me no d’un politòleg, sinó d’un filòsof, Byung-Chul Han, amb l’atreviment de fer-ne una translació en aspectes molt puntuals a l’àmbit dels partits polítics:

    1.- El  pas d’una societat disciplinària a una societat del rendiment personal il.limitat ha comportat, també, l’aparició de formacions polítiques que han substituït el paradigma de la disciplina i l’obediència pel paradigma del poder fer,  dels objectius sense límits.

    Diu Byung-Chul que la societat disciplinària era una societat de la negativitat, de la prohibició, del “no poder, del control extern i disciplinador que tan bé va definir Foucault parlant de la societat  industrial. La societat neo-liberal, en canvi, es mou sota el dictat de l’optimització personal, de la persecució d’objectius sense límits ni prohibicions, amb la coacció, del tot interioritzada, de generar constantment més rendiment. La conseqüència és, però, que la supressió del domini extern de la negativitat no condueix a la llibertat sinó a una pèrdua consentida de llibertat, o a un miratge de llibertat que en realitat coincideix amb la coacció interioritzada. No cal que ens dirigeixin perquè nosaltres mateixos ens autodirigim, amb la il.lusió de ser els conductors dels nostres propis projectes, quan en realitat estem sistemàticament sotmesos al paradigma del rendiment constant que ens inocula el neoliberalisme. És, segons Byung-Chul, el domini de la  psicopolítica.

    La pretensió de superar absolutament la negativitat (la corrupció, l’austeritat, els límits i els condicionants de tota mena) per construir una manera de fer política totalment nova i diferent, constitueix en aquest cicle d’eleccions, com no havia succeït fins ara, el gran desideratum de les formacions que aspiren a canviar-ho tot. La societat del rendiment, de la màxima optimització personal, traslladada al món de l’acció política, pot traduir-se fàcilment en una aspiració de control irrealitzable de les reals condicions de governança. Potser per això els representants polítics elegits sota el mandat d’aquestes aspiracions es trobaran amb la contradicció, inevitable, de les negativitats recíproques, de les altres formacions, a l’hora d’haver de pactar, de verificar que no és possible l’objectiu de la integritat i positivitat totals dels propis principis si s’han de confrontar amb les condicions reals d’un govern factible. Això no vol pas dir que aquestes aspiracions no siguin necessàries en el moment actual. Només indicaria que amb la necessitat i utilitat de la seva aparició hi conviuen uns condicionants que no hauríem de perdre de vista.

    2.- Si els nous elegits no saben donar una sortida eficaç a les ganes de renovació total amb l’elaboració i execució de projectes compartits i realitzables, correm el risc de patir una depressió política col.lectiva que podria resultar regressiva per a la nostra democràcia. 

   Diu Byung-Chul que el lament de l’individu depressiu, “res no és possible”, només es pot manifestar en una societat que creu que “res és impossible”.  El “No-poder-poder-més” condueix a l’autoagressió i destrucció personal. La depressió és la malaltia d’una societat que sofreix sota l’excés de positivitat. L’abús d’estímuls, informacions i impulsos pot donar lloc a aquest excés de positivitat.

    Desbordades pels propòsits i les promeses irrealitzables, les noves formacions podrien donar pas, primer, a una situació de paràlisi col.lectiva, i després a una experiència negativa de política efímera i fugaç, de plena ineficàcia. Ens podríem quedar nus i desemparats políticament després d’esgotar tots els recursos en la mera hiperactivitat.

    Per evitar aquest risc ens cal la recuperació de la narrativitat de l’experiència política concreta, del compromís concret amb objectius progressius, en un treball constant de reflexió i  avaluació,  en funció de l’interès col.lectiu. Per això caldrà també no caure en l’acceleració de processos, guanyar  i preservar els temps propis de la política, que són lents. Recorda el mateix Innerarity que existeix una pressió per convertir la política en un anacronisme: “les instàncies més poderoses no són democràticament controlades o controlables pel que fa a la determinació del temps…, per això el nostre gran desafiament consisteix en defensar les propietats temporals de la formació democràtica d’una voluntat  política, els seus procediments deliberatius, de reflexió i negociació, enfront de l’imperalisme de les exigències tècnico-econòmiques i de l’agitació del temps dels mitjans de comunicació”.