El sobiranisme ha perdut el control del temps polític

  
   El cicle electoral d’aquest 2015 dirà si el sobiranisme és realment hegemònic i si parteix de prou recolzament electoral per tirar endavant el procés en la seva fase final, tal com el dissenya Carles Viver Pi-Sunyer, el recentment nomenat Comisssari de la Transició i de les Estructures d’Estat per als mesos que s’acosten. Diu el Comissari que per al proper juliol s’ha de tenir a punt una Constitució provisional, així com un embrió de la Seguretat Social i les bases d’una Hisenda Catalana pròpia per tal de poder formular a l’Estat espanyol i a les institucions europees les propostes pertinents perquè Catalunya passi a ser progressivament un nou Estat. De moment el Consell de Garanties ha tirat per terra el contingut d’aquestes estructures que passen a ser bons propòsits per a un futur indeterminat.

  Sorprèn el poc respecte al procés democràtic electoral en si mateix que suposen aquestes previsions fora de temps, quan no es pot saber de bell antuvi el resultat electoral i els condicionants polítics que en derivin, però el que em sembla que es va fent evident és que el sobiranisme passa per serioses dificultats per aconseguir l’hegemonia social i política i està perdent el control dels temps polítics. En alguns sectors sobiranistes es comença a verbalitzar que el procés es desinfla perquè s’ha deixat passar massa temps.

   Parlant de cronopolítica com una teoria dels ritmes socials, el professor Daniel Innerarity (“El  futuro y sus enemigos”) afirma que hi ha heterocronies que es fan patents en forma de conflictes entre els subjectes i els grups. El gran problema, diu, és com compassar aquests temps evitant els riscos  de la desincronització i la imposició  d’un temps unificat. El sobiranisme ha tendit a configurar no només un contingut hegemònic entorn del concepte del dret a decidir entès com a dret a l’autodeterminació, sinó que s’ha decidit per una fugida endavant donant per fet que aquest dret a l’autodeterminació es concretarà de forma imparable en un nou Estat  a curt  termini. Es voldria  imposar una unitat de temps i contingut sense tenir en compte que la societat catalana és enormement complexa,  que en el seu si es viuen ritmes molt  diferents que porten a visions també molt diferents sobre un mateix procés.

   Si es repassa l’evolució del sobiranisme des de la conversió d’Artur Mas el setembre del 2012 fins avui, es pot comprovar que hem assistit a una acceleració dels temps polítics, paral.lelament a una simplificació de les estratègies i dels continguts, que ha conduït a superar successivament el catalanisme i el mateix nacionalisme per mor d’un independentisme de caràcter utilitari o instrumental, per sumar adeptes en una cursa vertiginosa cap un Estat ideal en el que per moments sembla que serem tan diferents que ja no serem ni catalans. Amb tres anys hem volgut portar a compliment tres segles d’història. Per això no ha faltat mai el qualificatiu d’”històric” a cada acte que podia representar l’acceleració d’un temps unificat. El mateix Hegel quedaria parat davant la pretesa configuració d’un Estat racional en un espai tan reduït de temps desmentint la seva teoria de la síntesi dialèctica.

   El sobiranisme ha volgut configurar ràpidament una unitat de propòsit sense tenir en compte que abans ha de madurar una convergència o unificació de criteris. Aquesta dissonància porta a plantejaments del temps polític radicalment diferents, que comencen per divergir al si mateix del moviment sobiranista. ERC té una concepció de l´ús immediat del temps després d’una suposada victòria el 27-S que suposa la declaració unilateral d’independència, i aquesta concepció haurà de conviure de moment, i per força, en un mateix full de ruta, amb una cadència diferent de Convergència (no diguem ja d’Unió) que parla de propostes i negociacions futures.

  Les formes accelerades de decisió dificulten la sincronització dels processos. I desenganyem-nos, el procés de simplificació de continguts, juntament amb una accelerada unificació del temps (tothom es pot fer independentista en poc temps i amb pocs arguments), comporta un descontrol del temps polític, i pot contribuir en el futur a la despolitització dels qui s’hagin sentit instrumentalitzats. Aquesta despolitització seria una de les formes en què podria desembocar la frustració.  El sobiranisme sempre ha volgut fer veure que tenia el control del temps polític,  per això ha senyalat dates i terminis, i en aquests moments planteja les municipals com un primer temps de les plebiscitàries, com abans plantejava el 9-N com el primer temps d’unes eleccions immediates que ara s’han vist ajornades incomprensiblement. Estem davant un control artificial del temps polític que en realitat dissimula una gran incapacitat de dirigir el moviment sincronitzat del procés. La pluralitat i divergència d’opcions estan a la vista.