Convergència vol tornar a ser nacionalista

  

  

En el darrer Consell Nacional de Convergència, en el que s’aprovà el document per a la refundació del partit, el coordinador general Josep Rull no es va voler desmarcar de l’eufòria sobiranista proclamant, des de l’optimisme de la voluntat, que “d’aquí un any ja serem una nació lliure entre les nacions lliures del món”, però també va haver de confessar, per fer front als mals resultats que li auguren les enquestes, i des d’un posicionament realista que frega el pessimisme de la raó, que “no ens definim com a independentistes sinó com a nacionalistes catalans, allò que és primer és la nació, i la nació són les persones; l’objectiu de Convergència no és la independència sinó la justícia social, el progrés de la gent, i la independència és l’instrument per lograr-ho, no el seu principal objectiu”. Torna, per tant, el nacionalisme com a tret més definitori de Convergència, per sobre de l’objectiu independentista, sota la disfressa de la justícia social.

   La voluntat de Convergència de refundar-se com a partit nacionalista, i no independentista, crida l’atenció precisament en aquests moments, quan s’han anunciat les eleccions de setembre amb la pretensió que siguin plebiscitàries. Si d’aquestes eleccions n’ha de resultar un plebiscit positiu per a la independència, a què treu cap plantejar ara el caràcter primordialment nacionalista de Convergència? Es podria pensar més aviat que en la voluntat de plebiscit, i en la plena confiança d’obtenir una majoria qualificada per a la independència, el nacionalisme ja hi estaria de més, perquè on hi ha independència la nació sobirana es dóna per pressuposada.

   Sens dubte que hi ha de fons la intenció de presentar un relleu diferent del d’ERC. Relleu que és encara ideològic perquè es relaciona amb el fonament tradicional de Convergència que sempre ha volgut ocupar, i acaparar, l’espai nacionalista a Catalunya. Però va passar que el nacionalisme convergent es va començar a transformar en dret a decidir a partir de la ja llunyana conferència d’Artur Mas el novembre de 2007, justament sobre la refundació del catalanisme, i que des de llavors, i sobretot a partir de setembre de 2012 d’una forma accelerada, el nacionalisme convergent ha virat ràpidament cap a la doctrina sobiranista que s’ha presentat com la superació de les limitacions del nacionalisme tradicional per la seva voluntat d’inclusió més transversal, més enllà de la identitat i del sentiment catalanista. És a dir, el sobiranisme era l’instrument ideal per guanyar la independència. Ara, en canvi, el nacionalisme vol tornar a ser l’instrument ideal, no ja per la independència, sinó per la justícia social. Són difícils d’assimilar tantes contradiccions en aquesta manifestació d’un pensament cíclic que es mou a remolc de les necessitats electorals de cada moment.

    El sobiranisme de Convergència havia assumit plenament la doctrina de la superació de les identitats dictada de manera diàfana pels teòrics del sobiranisme independentista, entre ells Salvador Cardús que en un aclaridor article d’encara no fa un any  a La Vanguàrdia (“Ni nacionalistes, ni identitaris”) afirmava : “si fins al 1.979 podem parlar d’una cultura política de resistència, del 1.980 al 2006 caldria referir-se al període de reconstrucció nacionalista i, des del 2007, a l’entrada en una fase de normalitat nacional democràtica, de patriotisme, per tant, manifestada en allò que se n’ha dit el dret a decidir”. Per aquesta doctrina, doncs, la superació de la base identitària del procés ha coincidit amb el final de l’etapa del nacionalisme a partir del 2007.

    Però heus aquí que els esdeveniments es produeixen amb tanta celeritat que la redifinició de Convergència com a partit nacionalista, abans que independentista, no pot sinó significar una regressió respecte de les conviccions sobiranistes més afermades. L’esclat del cas Pujol i la pèrdua de transversalitat que auguren les enquestes a Convergència fan que la necessitat de salvar el partit s’imposi per damunt de cap altra consideració. Una altra ziga-zaga en el bucle convergent que farà encara més difícil la confecció d’un full de ruta conjunt amb ERC. S’ha vist que la transversalitat del sobiranisme, a l’hora de guanyar vots per Convergència, o almenys de conservar-los, és més aviat limitada.

    Els temps que s’apropen seran apassionants, políticament parlant, per veure l’evolució del sobiranisme, i de Convergència en particular. De moment pensa més en conservar escons  que no en aconseguir la independència. Passar de 62 a 30  escons en cinc anys seria una catàstrofe. Es comença a imposar al si de Convergència la necessitat de fer l’inventari de guanys i pèrdues del procés. El mateix inventari que ha hagut de fer IC, aconseguint provisionalment un fràgil equilibri entre federalistes i independentistes, i que té pensat de fer UD després de les municipals. Potser també es comença a fer evident la necessitat  de refundar les bases del dret a decidir, i en aquesta refundació ERC hi haurà d’entrar més d’hora que tard si no vol quedar sola al capdavant de l’empresa  abans de portar el procés a la suspensió de pagaments.