Acceptar la mort?

Paul Klee, "Angelus novus"

24 de març de 2015

   Benvolgut Jordi ,

  Em parles de la mort,  i justament quan em disposo a contestar la teva carta ens embarga a tots la pena i el dol pel sinistre de l’avió que havia sortit de Barcelona amb destí a Düsseldorf i s’ha estrellat al paratge de la Barcelonnette, als Alps francesos, aquest matí. Cap sobrevivent. Cent-cinuanta morts, entre estudiants ( un grup de nois alemanys d’Eso que tornaven d’un intercanvi a l’Institut de Llinars del Vallès), treballadors (alguns de ben a la vora, d’Òrrius), empresaris i turistes alemanys (molts d’origen turc), francesos, espanyols, catalans…

  Es fa difícil en aquestes circumstàncies parlar de la mort en abstracte, filosòficament. Només ho podem fer humanament, apropant el nostre condol, amb tota  l’empatia de què som capaços, als familiars dels morts. Una vegada més topem amb la crua realitat de la nostra condició contingent, fràgil malgrat tots els avenços de la tecnologia, estructuralment sotmesa al risc i a l’amenaça de la mort no anunciada ni prevista.

   Fixa’t com no podem parlar de la mort sense referir-nos immediatament a l’experiència del dolor compartit amb els familiars que la sofreixen. Perquè l’experiència de la mort és l’experiència, en primer lloc, dels qui viuen a la vora, dels qui estimen, dels qui segueixen les vicissituds i les esperances dels qui moren. Ningú no ha escrit, fins avui, l’experiència de la seva pròpia mort i del destí que li espera. En la mort es fa més evident que en cap altra experiència humana la realitat de la mútua dependència. El sentit de la pròpia mort, quan es produeix, queda en mans dels qui ens han estimat. Potser  per això W. Benjamin en la seves tesis sobre la filosofia de la història, que amagava a la maleta de Port-Bou on va morir, parlava de la necessitat que tenen les generacions futures de redimir el passat salvant les víctimes dels desastres de les generacions que ens han precedit, tot recordant la pintura de Paul Klee, “Angelus Novus”, en la que una representació maldestra d’un noi amb ales vola cap enrere, fugint dels desastres que se li van acumulant al davant.

   Deia Montaigne: “No sabem on ens espera la mort; esperem-la arreu”. I avui ho hem constatat. Però el consell per esperar-la arreu no treu ni evita el dolor de la seva arribada, molt més quan ve de forma sobtada. També per això totes les reflexions sobre la mort, si arriben a tenir un sentit, el tenen a posteriori del seu esdeveniment. En el primer impacte regeix el principi de l’absurd. Ningú no està preparat per acceptar la vinguda sobtada de la mort, ni la pròpia ni la dels altres. El mateix Montaigne deia que no hem de jutjar la nostra felicitat sinó després de la mort, i seguint el consell anterior afegia: “ La meditació prèvia de la mort és  meditació prèvia de la llibertat. Qui ha après a morir, ha desaprès a servir. Saber morir  ens allibera de qualsevol lligadura i constrenyiment”.

  Jordi, la nostra vida es va fent en gran part de l’acumulació dels morts a la nostra memòria. Viure pensant en el futur és viure indissolublement de la memòria dels morts que hem estimat i amb qui hem conviscut. En un dels poemes del Llibre de les Hores, R.M. Rilke diu  de  manera profunda: “La gran mort que en ell porta cadascú / és aquell fruit entorn del qual tot gira". És inseparable el fruit de tot el que esperem i el que som capaços de fer, de la mort, de la gran mort (la pròpia i la dels altres), que tots portem a dintre.

    Em ve a la memòria la reflexió que fa un temps em feia a rel del comiat d’una persona jove morta en circumstàncies molt dures, per a ell mateix i per als seus. Em preguntava llavors, i em torno a preguntar avui, què podem dir i què podem escoltar que sigui capaç, si no d’explicar res, almenys de treure’ns temporalment de l’angoixa, de la perplexitat, de la incomprensió, de la impotència, en situacions així. I he sentit les paraules de l’Evangeli de Sant Mateu: “Acosteu-vos a mi els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us alleujaré”. Una invitació a la concentració i al deseiximent, a oblidar i a transformar el cansament i la feixuguesa, a confiar-les en algú altre que les pot alleujar, i, per això mateix, una invitació a la humilitat i a l’esperança. Assetjats per tanta literatura d’autoajuda, és sorprenent la frescor d’aquesta invitació personal a trobar l’alleujament no donant voltes sobre un mateix, explorant les interioritats i les capacitats individuals, sinó obrint-nos simplement i humilment a algú altre. Tan sorprenent com la singularitat del Jesús evangèlic, de qui aquests dies commemorarem la mort i resurrecció, oferint-se ell mateix al terme d’aquest camí de retrobament, de saviesa profunda que tothom, absolutament tothom, pot entendre.

  Una forta abraçada,

  Cinto

   

    (Carta creuada per a la revista "Valors")