quadern d'en Cinto Amat

De la forma pura a l’expressió comunicativa: simplificant molt, així definiria el pòsit que em queda de les molt recomanables exposicions del Caixa-Fòrum, sobre “Els mons de l’Islam” , i del MNAC (exposició commemorativa d el seu 75è aniversari, " Convidats d'honor" ). Contrast entre forma i expressió que descobreixo, només entrant, en els capitells que per a mi són com els pòrtics de les dues exposicions, la perfecció de les fullles d’acant d’un capitell omeia, andalusí, de finals del S. X, sobre un fons de “nius de vespa” harmoniosament treballlat, i el cap del monstre amenaçant que apareix per entre les penques vegetals en el capitell del desaparegut portal de Sant Pere de Rodes, del Mestre de Cabestany (S.XII). L’equilibri de les formes en té prou amb les fulles d’acant, però l’afany comunicatiu ha d’anar més enllà, ha de b uscar els rostres que s’amaguen a l’interior de la natura. L’art de la forma pura s’acosta a la perfecció amb la geometria de la cal.ligrafia ...

Fra Angélico: La Visitació Al pòrtic lluminós d’un poble de Judà es creuen el neguit i el goig de dues dones que senten al seu ventre l’empenta d’unes mans frisant per modelar el contorn de les coses. I la claror es fa àngel, s’abaixen els tossals, s’omplen les fondalades de veus i d’aigües noves, i per contar el miracle que astora als ignorants les ales de la llum refan les boques closes. Les veus de dues dones redrecen els camins on la pedra esdevé de nou cor bategant per la bellesa fonda que albira a la brancada. Retenen les paraules al seu si, ben endins, la remor tremolosa de l’aigua sadollant, la dèria d’un infant que és carn il.luminada. C.A.

Frida Kahlo De l’aprovació ahir al Congrés del projecte de Llei orgànica sobre la interrupció voluntària de l’embaràs , després d’un debat polític i social on han prevalgut els prejudicis, i les posicions inamovibles preses per endavant, enfront de la reflexió sobre la conveniència de la reforma i els seus condicionaments, se me'n desprenen algunes consideracions: - La regulació que ha estat vigent fins ara, de l’anterior Llei orgànica de 1.985, ha acabat propiciant una mena de calaix de sastre en el que el supòsit de risc per a la salut física o psíquica de la mare, amb un simple informe mèdic emès sovint sense cap garantia de rigor i objectivitat, ha servit per a la pràctica massiva d’avortaments que queien fora dels supòsits legals, incidint per tant en un frau de llei sistemàtic i creant un espai cada vegada més insoportable d’inseguerat jurídica que pressionava sobretot la llibertat i la integritat de les dones que decidien avortar. Una regulació diferent que concretés termi...

De l’entrevista publicada al Suplement de El País el diumenge passat a Aminetu Haidar , l’activista sharauí en vaga de fam a l’aeroport de Lanzarote des de fa trenta dies, per denunciar i posar en evidència tant la situació personal de desempar com, sobretot, la situació d’abandó social i polític del poble sharauí que ve patint des de la cessió unilateral de sobirania de l’Estat espanyol, el 1975, a favor del Marroc i de Mauritània (aquesta última hi va renunciar, però se’n va apropiar el Marroc), cessió no reconeguda per Nacions Unides que ve exigint un referèndum d’autodeterminació, sistemàticament postergat pel règim marroquí, em va cridar l’atenció la contudència d’una afirmació que posa de relleu la seva decisió d’arribar fins a les últimes conseqüències del sacrifici personal de la pròpia vida si no se la deixa viatjar a El Aaiún, traspassant als agents polítics la transcendència moral del resultat, convençuda de què el que compta no és la seva situació personal sinó les reperc...

Quan entres a la Medina de Marràqueix, un divendres al migdia, i a través del parabrisa del taxi veus la voladissa de chilabes , de nens i grans, envaint els carrers estrets dirigint-se a la pregària ritual, ja t’adones que el que et quedarà de la curta visita de quatre dies serà una percepció visual totalment diferent del que estàs acostumat a veure a les ciutats europees. Et deixaràs envair, tu també, pels colors càlids de la tarda mentre la vista se te’n va sense parar entre el rosa esvaït de les parets de terracota dels carrerons i el gavadal de quincalleria estesa als costats, un amuntegament inacabable de coloraines penjades a les estores, als aparadors portàtils dels localets farcits de bijuteria, de terrissa, de cuirs, de mocadors, de ferramentes de tota mena. El passeig tranquil i embadocat es veurà, però, sotmès a la perillosa habilitat d’equilibrista dels conductors de ciclomotors, bicicletes i carros que passen incessantment pel teu costat, donant-te a entendre que no ...

Si ens hem de creure les portades d’alguns diaris estatals interessats en anticipar el resultat de la Sentència del T. Constitucional sobre l’Estatut, donant a conèixer impunement les deliberacions dels magistrats (que per imperatiu legal haurien de ser secretes!), sembla que el nus gordià de la resolució ha passat a ser la definició de Catalunya com a nació, així com la definició dels seus símbols nacionals (la bandera, la festa i l’himne). Si això és el que està passant realment al si del desacreditat Tribunal, potser caldria fer-los veure (i en aquest sentit l’Editorial conjunt dels diaris catalans constitueix un advertiment seriós) que és molt perillós jugar amb els sentiments arrelats a les majories quan s’ha procurat arribar a un mínim denominador comú respectuós tant amb el reconeixement de la Constitució de Catalunya com a nacionalitat, al títol preliminar de l’Estatut, com amb la constatació de la definició del Parlament de Catalunya com a nació al preàmbul del mateix Estatut...

Turner: Sunrise De nou a l’alba fibla la veu que et diu que ja no hi és, un brunziment a l’aire que no espera resposta. Serenament, al vòrtex de la llum gira el record d’altres presències foses amb la claror de l’alba. Veu de l’albor, ¿per què em parles de mort si mor la nit i ens retrobem dreçats sobre el fulgor del dia? C.A.

Aquests dies, i en previsió de la Sentència del T. Constitucional sobre l’Estatut, des d’algunes instàncies de l’Estat, i d’algun partit polític, més interessats en la imposició de determinats principis que en una interpretació socialment i políticament cohesionadora de la Constitució, s’està fent córrer la consigna que la Sentència en tot cas s’haurà d’acatar , com si en aquest acatament ens hi juguéssim el ser o no ser del futur institucional, com si l´única actitud possible davant una resolució d’aquesta entitat fos la d’ acatament i la de deixar per un altre moment la discussió dels aspectes que pugui resoldre, sota l’amenaça implícita de culpabilitzar-nos, en cas contrari, de deslleials, rebels o creadors de confusió i desordre institucional i polític. I això no es correspon ni amb la realitat jurídica ni amb la realitat i conveniència política. Les expressions acatar i acatament no són pròpiament jurídiques (no apareixen ni en la Constitució, ni en la Llei del Poder ...

Francesca, avui et donem el comiat definitiu amb la companyia de tots els que han vingut a dir-te adéu en aquesta església que tantes vegades has trepitjat per cultivar la teva fe senzilla, aquella que et feia preguntar què hi pot haver després de morir, què queda després del que hem fet, passat, disfrutat i sofert durant tots els dies que ens ha tocat viure. Comentàvem que moltes coses deuen quedar, i que no podíem perdre l’esperança en alguna mena de retrobament amb tot el que hem fet, i sobretot amb tots els que hem estimat, després de morir. Sabem que ara ja et trobes amb aquesta veritat definitiva que tractaves d’esbrinar.Travessada la vida, i traspassada la mort, ara i aquí sabem que han arribat a la seva plenitud definitiva els dies de Cal Llobet, l’ajuda als pares en temps molt difícils, la convivència amb els germans, les anades a la vinya, la vida a Cal Farrer amb el Rafel, el so del martell a l’enclusa cada matí, l’arribada dels fills, la pèrdua del Rafel als cinquant...

Té l’ínclit senyor Laporta un horitzó tan immens que l’ambició ens el transporta entre núvols plens d’encens. Les copes l’han marejat, l’han deixat mig trastornat i confon el que ha guanyat amb el que li puja al cap. Orgullós alça la copa: si Catalunya no avança, aquí està ell i el seu Barça a punt per guiar la tropa. Si el tripartit ja fa figa, aquí està ell i el seu Barça, miralls d’eficàcia i traça, guanyant champion’s, copa i lliga. Le té tan descomunal (la marejada) que es veu cap de llista electoral, líder desitjat arreu per remuntar l’ensulsiada, presidir tot el que cal i guanyar per golejada els d’aquí i els d’allà dalt. La porta grossa el Laporta, es pensa que la pilota, el gol i la cama torta faran d’or tot el que toca, com si el país fos un prat, una gespa amb espectacle, un estadi homologat on ell obra el gran miracle de fer que els gols siguin vots, la lliga el millor projecte de benestar per a tots i el camp l’Estat més perfecte. Mentre apura aquest beuratge i cuida el ...

Com moltes resolucions judicials, la Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans en el cas Lautsi contra Itàlia , declarant la violació de l’article 2 del Protocol i l’article 9 del Conveni Europeu de Drets Humans , per la presència de crucifixos a les aules dels instituts d’ensenyament públics a Itàlia, és alhora raonable i discutible, depenent de l’òptica des de la que s’analitzi. Diu l’article 2 del Protocol que l’Estat ha de respectar en el terreny de l’educació i de l’ensenyament el dret dels pares a procurar que aquesta educació es porti a terme d’acord amb les seves conviccions religioses i filosòfiques, i respecte de l’article 9 del Conveni, relatiu al dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió, i a la llibertat de manifestació de la pròpia religió i conviccions, considera el Tribunal que aquest dret és indestriable del dret a la llibertat de no creure (llibertat negativa), i resol que l'Estat té l'obligació de no imposar, ni que sigui indirect...

Una primera novel.la d’un autor novell i desconegut ( Francisco Pérez Gandul ) dóna lloc a una esplèndida pel.lícula: Celda 211 . No he llegit la novel.la, però la pel.lícula és de traca i mocador, fins i tot d’Òscar, si es valorés no només la tècnica i l’estil narratiu sinó sobretot la capacitat de crear una atmosfera densa de relacions humanes al límit, d’atrapar l’espectador amb una història que es fa més i més versemblant a mida que avança, i que acaba convertint-se en una tragèdia de la que ningú en surt indemne, llevat, potser, els aprofitats de sempre, els que no s’exposen, els que fan de les relacions un escut autoprotector. La inesperada baixada a l’infern carceller de Juan Oliver, un funcionari de presons a punt d’estrenar-se que, paradoxalment, es veu sotmès contra la seva voluntat a jugar el rol d’un pres fictici a costa de la seva supervivència entre els presos més perillosos en el transcurs d’un motí, serveix per posar al descobert l’univers moral dels baixos fondo...

Perecoll: Markale , Sarajevo, 5 febrer 1994 Densa i cruent s’estén l’ombra assassina com un immens tendal sobre el mercat. Ja no hi ha ulls, ni mans, ni vela prima, sota aquest cel d’hivern que s’ha esquinçat. Queda l’aire obscurit al ras del dia, pel suau tacte dels dits vessa el cabal de llum i de colors que es fa ferida sorpresa per l’esclat d’aquest instant. Ja no hi ha veus ni olors a les parades, l’empremta de les coses s’ha esvanit dins la claror sinistra de la cendra. Queda només l’esglai, l’esqueix del crit clavat al tremolor de les mirades, un remolí de mort i de sang tendra. C.A.

Quan aquests dies es parla als mitjans del dret a la presumpció d’innocència dels detinguts o imputats en els casos Millet i Pretòria , sento, com advocat, una incomoditat especial, no respecte d’aquest dret del que certament són titulars aquestes persones segons la Constitució, sinó respecte de la incoherència i falta de fonament que aquesta afirmació té en tant que pronunciada reiteradament des dels mateixos mitjans. La presumpció d’innocència en el llenguatge jurídic (i com a tal s’ha d’entendre en la seva formulació constitucional i en la doctrina dels tribunals) està directament relacionada amb la necessitat de provar rigorosament la comissió de qualsevol delicte. No hi pot haver delicte sense prova, i aquesta només es practica a l’acte del judici, de manera que fins que el judici no es celebra i la sentència declara provats els fets delictius no queda enervada la presumpció d’innocència, i fins llavors no es pot parlar de culpabilitat acreditada. En aquest sentit, el llengua...

Una lenta i pesada digestió de contradiccions és el que de moment s’imposa, fruit de l’allau informatiu i de comentaris mediàtics de tots colors que, vulguem o no, ens hem d’anar empassant a compte del cas Pretòria, sumat al no més digerible cas Palau . Per un cantó, i segons els indicis que coneixem, sembla que els fets no haurien de resultar tan extraordinaris, sense restar res a la seva probable gravetat, si es té en compte que el boom immobiliari ha propiciat comportaments abusius, i obertament delictius, de persones relacionades amb l’administració i l’empresa. Si estem comprovant que és així en altres latituds afectades pel mateix fenomen, no veig que ens hàgim d’estranyar ni d'escandalitzar massa al verificar-ho a casa nostra. A més, la investigació d’aquest cas porta més de dos anys de recorregut, el que en principi semblaria conferir als tràmits judicials una presumpció de fonament. Però, per altra banda, el constatar que la instrucció procedeix del jutge estrella Gar...

" D’aquells que amb el món no en tenen prou: els sants, els conqueridors, els poetes i tots els aficionats als llibres". Si Joubert hagués conegut els usuaris dels blocs, del facebook i de tota la rècula d’altres modalitats de comunicació tecnològiques, també ens hauria afegit a la llista d’aquells que amb el món no en tenim prou i mirem de donar-li la volta deixant constància del que pensem, del que critiquem, del que volem , del que esperem, en definitiva de tot el que ens passa i veiem al nostre costat perquè aquest món no ens acaba d’agradar. Però aquest deixar constància i donar-li la volta al món es produeix sempre des d’un angle molt reduït i simplificador, des d’una perspectiva subjectiva i molt limitada . I és que sense simplificar el que veiem i el que ens passa no ens podem comunicar. El mateix fet d’escriure consisteix en deixar constància d’alguna cosa que no pots eludir i al mateix temps sentir nostàlgia del que es perd mentre ho escrius. Justament per c...

H.Matisse: La dansa de Merion Amor de rosa i espina, de brasa encesa al caliu, de goig nou i saba antiga que no saps si plora o riu. Si li dius que el sol declina, fica l’ombra dins el niu per guardar la llum del dia. Amor de platja i de riba, de mar oberta i de riu, d’aigua closa a la petxina que somia cels d’estiu. Si li dius que el jorn ja fina, es capbussa al fons soliu per jugar amb la nit tranquil.la. Per tu, amor, guardo aquest dia i somio cels d’estiu, jugaré amb la nit tranquil.la vora l’ombra del teu niu. Farem junts la melodia i veurem com el temps viu sota el sol que ja declina. Amor de plany i de vida, de mot sofert i festiu, de veu càlida i amiga que deslliura el so captiu. Si li dius que el cant fatiga, t’amanyaga i mig somriu per fer junts la melodia. Amor d’escolta i de crida, de parla apresa al foc viu, de cor fort i ment fornida que endolceix tot el que diu. Si li dius que el temps et fibla, besa amb tu l’instant nociu per curar-te la ferida. Per tu, amor, guardo ...

Tot el que es mou entorn del cas Palau està adquirint un contorn d’espectacle, i fins de morbositat, que està renyit amb les conseqüències profitoses que el cas ens hauria de reportar: revisió dels mecanismes de control de la Fundació, el Consorci i l’Associació; recuperació del prestigi, renovació i consolidació artístiques de les programacions del Palau; i ,sobretot, autocrítica sobre una determinada forma d’entendre les relacions de suposat mecenatge entre institucions, fundacions, associacions, personalitats i partits polítics que donen una imatge de país tancat dins uns horitzons molt petits, provincians, aptes perquè uns quants priviligiats trobin el seu propi prestigi i benefici, en perjudici de l’interès de la majoria social que es mira el cas entre sorpresa i emprenyada, amb un sentiment d’indignació moral i de pessimisme polític. Quan finalment s’ha produït la declaració dels imputats davant del jutge d’instrucció, resulta particularment indignant la manera com es bu...

En tant que corrent nuvolós de pensament, que no es limita a portar torxes, participant alhora de connotacions filosòfiques, esportives, econòmiques, polítiques i socials, que tenen el seu origen en l’especificitat d’un personatge que vol estar al loro i al xollo al mateix temps, el laportisme només es pot definir d’una manera metafòrica i hiperbòlica. És el pas de la pilota a la política, l’aprofitament descarat d’un càrrec per introduir-se, sense cap més mèrit, en el camp dels autoelegits per dirigir la cosa pública. És el pas de la gespa a la menjadora, de la tribuna a la presidència del tribunal. És aprofitar-se del balcó del barcelonisme per sortir a la plaça i predicar que ell és el veritable Messi-es (i el més trist és que molta gent a la plaça s’ho creu i l’aplaudeix, i entra en trànsit com si hagués rematat un gol en planxa). És reduir la riquesa del cromatisme culé a un sol color. La reducció del camp de joc a les dimensions d’un pati d’escola. Amb la torxa a la mà, pred...

Si el Pla madur va crear la millor prosa en llengua catalana reelaborant les seves experiències, gustos, sensacions i paisatges a partir d’un quadern de joventut, em sembla que ell mateix estaria molt d’acord amb la recreació que d’questa prosa meravellosa n’ha fet Joan Ollé , a partir de l’adaptació teatral de l’obra del mateix nom, “El quadern gris” . Els textos triats d’aquell quadern, dits amb naturalitat i transparència pel Pla jove (Ivan Benet ) i el Pla madur (Joan Anguera), amb el contrapunt de la figura i la veu càlides de Montserrat Carulla, s’ajusten a l’escenari i arriben a l’espectador amb les mateixes sensacions de curiositat, de benestar, de tendresa, de murrieria i de sorpresa que devia experimentar el Josep Pla dels 68 anys al revisar i ampliar les notes preses una mica improvisadament quan en tenia només vint-i-un o vint-i-dos. Pel finestral del fons de l’escenari es filtren, i a vegades només es suggereixen, els contorns dels paisatges de joventut, del Mas Pla, ...

Joan Miró: Terra llaurada Un nen assegut al banc de l’escola, un noi temorenc que enyora el seu poble, un jove escindit a ciutat romana i un enamorat a mitjan setanta. Un pare feliç amb feina pagada, un germà dolgut que torna a la calma, un fill agraït a la terra pobra i un adult gaudint del pas de les hores. No trobaria el traç del que he viscut, ni em sentiria viu al cap dels anys, sense dir els noms que són i que sóc ara, si no creixés amb ells a cada instant per guanyar-me el present del que ha sigut com un regal del temps que no s’acaba. C.A.

Quan sento comentaris que donen per suposada la legalitat de les entregues de diner que ara es coneixen a rel de l’afer Millet, de la fundació Palau-Orfeó Català a la fundació Trias Fargas, de Convergència, per un import global de 630.000 € entre el 1998 i el 2009, em quedo perplex davant la lleugeresa amb què es qualifica el fet, i em pregunto si certes instàncies d’aquest país, per segons quines coses relacionades amb la cultura i la política, no s’han posat una bena als ulls que els priva de veure la realitat amb els mateixos ulls amb què la veu la gent del carrer des del sentit comú més elemental. Anem per passos: que existeixin convenis amb aparença de legalitat entre les dues fundacions només vol dir que a les dues parts els interessava tenir documentada la seva relació (i molt bé ho ha aprofitat el Sr Puig), però de cap manera significa que aquestes importants entregues de diner (en bona part procedents de subvencions públiques !) s’ajustessin a la funció de la fundació Palau s...

(Escena primera: un colom es posa a la finestra dels Millet) Pom, pom ! - Qui truca ? - Sóc jo, el colom - Què busca ? - Se m’han acabat les veces, tinc mig esbrancat el pi i sé que vós sou mecenes per no deixar-me morir. - I què vols ? - Només uns quants calerets dels que feu córrer per ‘qui, d’aquests que es guanya a pleret amb piano i violí. - I què en trec si et dono res ? - Haurà ajudat el país a ser més independent, a veure el món des del pi on tot és molt més plaent. - I què els hi dic als patrons ? - Que no ens toquin els collons…, que m’heu comprat partitures, que venc flautes i trombons i canto les obertures ! - M’has convençut, colomet, com que sóc un bon millet aquí tens els dotze i mig i me’n firmes vint-i-cinc - I els altres ? - Ja ho trobarem !, no cal patir ! Ja saps que hi ha un segon acte en què podrem decidir treure més suc d’aquest tracte… A palau, durant la nit, tot escoltant Stravinsky, Millet se sent redimit, segur i pròdig mentre visqui. A les branques del seu...

El secret d’aquests ulls per desfer els lligalls del passat i acabar veient que aquell temps és aquest temps i té futur. Per dir-ho amb versos de Manuel Rivas : Vaig estimar en aquella mirada el que hi havia de sospita. I la por de les coses tenia en aquell mirall la il.lusió de dissentir del futur

Molt lentament gires la roda costa amunt, alçant el cap, tibant el cos sobre els pedals, fitant el temps que inexorable et ve al damunt, i el teu esforç guanya el pendent i esventa els mals. De nou al pla, l’aire frisant fa més lleuger i engrescador el pas segur de tots els dies. El braç se’t torna fort com el desig primer, portant-te cara avall vers fondes llunyanies. Roden els anys seguint els raigs dels nostres cicles, amunt i avall menem el quadre de la vida, nuats al manillar per no perdre embranzida. en cada nou embat refem els antics vincles: al punt on l’has deixat el camí recomença, pedalant junts l’espongem amb nova semença. C.A.