Laportisme

En tant que corrent nuvolós de pensament, que no es limita a portar torxes, participant alhora de connotacions filosòfiques, esportives, econòmiques, polítiques i socials, que tenen el seu origen en l’especificitat d’un personatge que vol estar al loro i al xollo al mateix temps, el laportisme només es pot definir d’una manera metafòrica i hiperbòlica. És el pas de la pilota a la política, l’aprofitament descarat d’un càrrec per introduir-se, sense cap més mèrit, en el camp dels autoelegits per dirigir la cosa pública. És el pas de la gespa a la menjadora, de la tribuna a la presidència del tribunal. És aprofitar-se del balcó del barcelonisme per sortir a la plaça i predicar que ell és el veritable Messi-es (i el més trist és que molta gent a la plaça s’ho creu i l’aplaudeix, i entra en trànsit com si hagués rematat un gol en planxa). És reduir la riquesa del cromatisme culé a un sol color. La reducció del camp de joc a les dimensions d’un pati d’escola.

Amb la torxa a la mà, predica la bona nova de l’aixecament. Ens exhorta a aixecar-nos. Hi ha molts barcelonistes que s’aixequen molt d’hora cada matí per anar a treballar i no tenen el privilegi de veure´s il.luminats entre els escollits de la política; només esperen que el Barça continuï sent el Barça, i que Sant Guardiola els protegeixi.