Contradiccions

Una lenta i pesada digestió de contradiccions és el que de moment s’imposa, fruit de l’allau informatiu i de comentaris mediàtics de tots colors que, vulguem o no, ens hem d’anar empassant a compte del cas Pretòria, sumat al no més digerible cas Palau. Per un cantó, i segons els indicis que coneixem, sembla que els fets no haurien de resultar tan extraordinaris, sense restar res a la seva probable gravetat, si es té en compte que el boom immobiliari ha propiciat comportaments abusius, i obertament delictius, de persones relacionades amb l’administració i l’empresa. Si estem comprovant que és així en altres latituds afectades pel mateix fenomen, no veig que ens hàgim d’estranyar ni d'escandalitzar massa al verificar-ho a casa nostra. A més, la investigació d’aquest cas porta més de dos anys de recorregut, el que en principi semblaria conferir als tràmits judicials una presumpció de fonament. Però, per altra banda, el constatar que la instrucció procedeix del jutge estrella Garzón posa fàcilment en qüestió el sentit i la coherència del sistema judicial en si mateix, i justifica encara més la sensació de desgavell a què el sistema ens té acostumats darrerament: ¿no hi ha cap més jutge capaç d’administrar justícia a l’Audiència Nacional?; entre les instruccions expeditives del jutge estrella i la morositat de l’instructor del cas Palau, ¿el ciutadà arribarà algun dia a tenir la percepció que l’administració es mou dins uns paràmetres d’espai i temps definits per la igualtat, la normalitat i la coherència? En qualsevol cas, no hauríem de caure en la temptació fàcil de desautoritzar el fons de la investigació aprofitant que procedeix de la galàxia Garzón. Els fets són el que són, independentment de qui els il.lumina. En aquest sentit, massa comentaris nostrats sembla que sota aquesta contradicció galàctica pretenguin certificar la impunitat dels nostres, com si existís una incompatibilitat natural entre determinats comportaments i el fulgor històric d’alguns cognoms i excàrrecs.

Hi ha un altre aspecte que ationa les contradiccions, i és la guerra oberta entre partits polítics que aquests fets provoquen. La corrupció és una taca d’oli que s’escampa i que fàcilment pot arribar a invadir zones de responsabilitat administrativa i d’influència econòmica si es donen determinades condicions (com ara les del despropòsit immobiliari), i si no hi ha prou mecanismes de control ni prou integritat ètica per evitar la temptació de l’enriquiment fàcil i ràpid. Tots els partits tenen feina per netejar aquesta taca a casa seva. En lloc d’acusar-se mútuament, farien bé de reconèixer-ho humilment i pactar formes comunes de prevenció i de reacció per fer front a aquesta plaga. Camus deia que no era fet per la política perquè era incapaç de voler o d'acceptar la mort de l'adversari. Aquesta mateixa sinceritat voldríem escoltar-la de boca d'alguns polítics en comptes de veure´ls saltar a la jugular de l'adversari.

Sigui com sigui, les aigües baixen tèrboles. Haurem d’esperar que passi la rierada per veure quin pòsit de toxicitat ens deixen. I qui sap, potser ho podrem aprofitar per convertir-les en catàrtiques. Una catarsi és el que necessita aquest país.