Llocs que ja no ens poden ser indiferents

Si ens hem de creure les portades d’alguns diaris estatals interessats en anticipar el resultat de la Sentència del T. Constitucional sobre l’Estatut, donant a conèixer impunement les deliberacions dels magistrats (que per imperatiu legal haurien de ser secretes!), sembla que el nus gordià de la resolució ha passat a ser la definició de Catalunya com a nació, així com la definició dels seus símbols nacionals (la bandera, la festa i l’himne). Si això és el que està passant realment al si del desacreditat Tribunal, potser caldria fer-los veure (i en aquest sentit l’Editorial conjunt dels diaris catalans constitueix un advertiment seriós) que és molt perillós jugar amb els sentiments arrelats a les majories quan s’ha procurat arribar a un mínim denominador comú respectuós tant amb el reconeixement de la Constitució de Catalunya com a nacionalitat, al títol preliminar de l’Estatut, com amb la constatació de la definició del Parlament de Catalunya com a nació al preàmbul del mateix Estatut. Voler veure continguts excloents en el que constitueix un esforç definitori d’inclusió recíproca és portar malèvolament a un atzucac les bases del pacte de l’Estatut, presentar-lo pel cantó jurídicament més restrictiu i contradictori, políticament més disgregador i socialment i emocionalment més explosiu.

Tornant altra vegada a la saviesa fràgil però profunda dels pensaments de Joseph Joubert, convindria recordar als magistrats del T.C. que “no hauríem de provar mai de resoldre una qüestió pel cantó que la presenta difícil; en aquest cas, busqueu algun altre dels seus aspectes i capgireu-la, o feu-ne el tomb” (pensament 511). I que més enllà dels prejudicis polítics i de les reduccions i simplificacions conceptuals, “és una gran qüestió per a la felicitat pública saber quina extensió hauria de tenir cada país perquè els costums hi fossin bons”, partint de la convicció que la força de l’Estat es fonamenta en la solidesa de les seves parts, de manera que són “afortunats els pobles on cada mort deixa un buit sensible per a tot el món i on cada naixement n’omple un ! És allà on és dolç de néixer, créixer, viure, engendrar i morir ; els grans Estats han de mirar de subdividir-se de mil maneres, si desitgen veritablement la felicitat general i individual. La seva mateixa força exterior depèn de la multiplicitat i de la unió de les seves parts” (pensament 455). És demanar massa al T. C. que sigui sensible a la multiplicitat de realitats, sentiments i expressions nacionals que el consens constitucional va preservar? Els pobles, com les persones, portem marcats uns llocs, sentimentals, geogràfics i conceptuals, que no ens poden ser indiferents : “cada home es fa per a ell mateix i porta en secret en el seu cor un mapa històric i geogràfic on estan marcats els llocs que ja no li poden ser indiferents” (pensament 472).