Acotxem Guardiola

A alguns ens agrada el futbol perquè, sigui o no cultura (cultura de l’espectacle associada a la cultura de la imatge, que demana extroversió i extensivitat sensorial davant el panorama, per contrast amb la cultura del llibre que exigeix aplicació i intensitat en l’atenció), ens transporta a les passions més viscudes de la infància, passions que després, al llarg dels anys, hem continuat actualitzant com una dramatització successiva d’expectatives, de fracassos i d’èxits, sempre relatius. Vistos els resultats desastrosos que sovint obtenim quan l'exercitem des de zones suposadament cerebrals, més ens valdria exercitar la intel-ligència dels peus, o la que exigeix qualsevol altre esport amb l’acoblament del cos i la ment .

Així doncs, aquests dies de crisi, de pluges i sol, mentre corre la pilota de l’eurocopa de seleccions, molts seguidors del Barça hem rebut amb una mena d’escepticisme expectant, o d’expectació escèptica, la designació de Pep Guardiola com entrenador del primer equip . Esgotada la inspiració holandesa, fruit del mestratge del nostre hoste més il.lustre, Johan Cruyff, hem recuperat un valor domèstic, el noi de casa de tota la vida, emparentat, però, amb la cultura futbolística de l’hoste. Un noi que, a més, creu en el valor de la paraula, llegeix Martí Pol i està a les antípodes de l'estil i les maneres arrogants de Mourinho. Que la sort l’ajudi i ens el conservi, que nosaltres l’acotxarem, el cuidarem i el vigilarem perquè ningú no ens l’ofegui a mitja temporada si els resultats no van bé. D’acotxar a ofegar hi ha un pas. Diu Guardiola que disculparà els desencerts però castigarà la manca d’esforç dels jugadors : mal presagi per a un equip i un club que ens té acostumats a la cultura de l’encert i l’èxtasi sense l’esforç, que passa fàcilment del sainet al drama o la tragèdia.