quadern d'en Cinto Amat

Pilar Rahola ha volgut fer de Jasmina Reza i ha buscat el seu Sarkozy sota les màscares , reals o inventades, del seu particular monarca, l’Artur Mas . Perquè hi ha dues maneres de parlar d’un personatge polític, una presentant la seva línia de pensament, les seves limitacions, les seves ombres i les seves possibilitats, i una altra partint d’unes suposades màscares o tòpics que circulen amb més o menys fonament entorn del personatge i proposar-se desemmascarar-lo, revelar la veritat del que hi ha a sota o al darrrere, perquè aparegui la persona tal com realment és. La primera forma exigeix molta informació i demana una distància crítica, la segona en té prou amb una complicitat preestablerta, una recíproca entesa per parlar del que convé parlar. La primera forma tendeix a buscar l’objectivitat, mentre que la segona tendeix a fer l’apologia del personatge. No cal dir que Pilar Rahola s’ha decantat per la segona fòrmula i ha posat tota la seva saviesa periodística, i tota la seva agud...

Quan les notícies s’apilen i arriben a crear desconcert, és convenient posar-hi unes gotes d’ironia per engreixar el sistema crític i mantenir obertes totes les lectures possibles. Trobo que l’epigrama és una bona manera d’encarar amb humor, no exempt de realisme, l’anàlisi del que ens està passant ara mateix en l’àmbit de la política nacional catalana. N’hi ha per sucar-hi pa, diem sovint. Doncs suquem-l’hi, mirant de no embrutar-nos massa els dits. Calma, la nació està en calma… Després de tanta emoció, de pair passions i drama, l’ha vençuda la calor. Al Parlament el Preàmbul va servir de para-sol i ajudà a passar un mal tràngol de desori i descontrol. Però heus ací que en el Congrés ha tornat la desbandada, tot ha anat de l’inrevés, ens ha fos la calorada. Ha sigut un pim-pam-pum de fira i d’astracanada, de tir al plat per fer fum amb la perdiu marejada. El pesecé i el pesoe van de fireta en fireta, jo t’ensenyo les vergonyes i tu em dónes la maneta. Convergènciaiunió veu un horitzó...

Durant vint-i-sis anys n’hem dit anar a Sant Iscle, però en realitat anàvem a Can Xic Grau, una senzilla masia del terme de Sant Iscle de Vallalta a tocar de Dones d’Aigua, una mica més amunt de la casa de Colònies de Can Bosch, a sota de Can Patiràs, senyorejada per un ampli pati al davant, guanyat al marge, just sobre una bifurcació de camins que porten al casalot enrunat de Can Vives de la Cortada, el de la dreta pujant, sota mateix del Montnegre, i a Can Maresme, ara rehabilitat, el de l’esquerra, sobre el vessant del Vallès, camí de Sant Martí. Diumenge passat en vam fer el comiat oficial, l’última paella urgida per la imminència del tancament, per la proximitat de la data en què l’hem de deixar definitivament després de tant de temps perquè al propietari li ha agafat la fal.lera de la venda. Però aquell comiat era un argument de simple cortesia amb la casa, un remirar el quadre sabent que era quasi l’última vegada que el vèiem, una primera aproximació, amb aires d’incredulitat, a...

Dorothea Lange,   "La mare immigrant" Mirada d’una dona amb els ulls de moltes dones. L’univers giravolta sobre l’eix maternal d’aquesta dona, amb arrugues d’amargor i solcs d’esperança, amb el sabor incert del temps a la comissura d’uns llavis maldant per les paraules, amb arrels de mans i braços sobre un farcell d’esgarrifances. Bellesa adusta esdevinguda dona i pensament Tot el futur al teu rostre, tot el present al fons de la teva tristesa. C.A.

Si hom llegeix amb deteniment la Sentència del TC sobre l’Estatut s’adona que el procés del raonament en els aspectes més sensibles presenta un vaivé que busca la fonamentació en la pròpia doctrina del TC però que després torna amb interpretacions, complements i afegits que porten a conclusions molt restrictives respecte del contingut constitucional. Aquest movimemt de vaivé confirma el carácter polític de la Sentència que parteix d’un apriorisme, d’una interpretació forçada que té per finalitat reconduir la lectura de l’Estatut cap a una concepció unidimensional i greument simptomàtica de la Constitució, la que que es correspon amb el sentit més centralista i unitarista. Examinem-ho. En la interpretació del terme “nació” en el preàmbul de l’Estatut, es remet a la doctrina anterior del TC recordant que “els preàmbuls no poden ser objecte directe d’un recurs d’inconstitucionalitat” (SSTC 36/1981, 150/1990, 212/1996 i 173/1998), però a continuació, en comptes de superar amb aquesta co...

Es comença a fer pesat haver de recórrer als mateixos arguments de fa cent vint-i-cinc anys per defensar-nos de l’unitarisme d’arrels castellanes : “Una cosa és l’espanyolisme i una altra el castellanisme. No volem sacrificar els altres, peró tampoc volem que ens sacrifiquin. No ens volem disfressar, no volem tenir un aspecte que no harmonitzi amb el nostre esperit, ni renunciar a les tradicions i costums que ens han fet com som. En què ens avantatja Castella perquè en tot l´hàgim de copiar? I sobretot, per què no hauríem de ser qui som? L’obra de Déu i dels segles no la pot esmenar un legislador atrabiliari. Per això no ens fan por les insensates provatures; però ens indigna la mala fe calumniosa. El dia que totes les regions d’Espanya tinguin consciència de si mateixes, aquell dia hi haurà país, com ara es diu, i cauran moltes benes dels ulls i moltes reputacions mal guanyades. El temps havia fet una obra de fraternitat i la concupiscència d’unas quant n’ha fet una obra de passió i ...

No hauria de ser difícil conjuminar els dos aspectes de la manifestació del dissabte: l’institucional, que aplega el sentit del posicionament ferm del Govern català i del Parlament enfront de la Sentència del TC, i el dels partits polítics i societat civil que aplega en un sentit molt més ampli la reacció de tots els ciutadans, del color polític que siguin. Els dos aspectes no s’exclouen entre si. Van coincidir des d’un primer moment la invitació del president Montilla a tots els ciutadans, amb ple sentit institucional, a assistir a la manifestació, i la convocatòria dels organitzadors d’Omnium Cultural. Aquella coincidència inicial no s’hauria de trencar si de veritat es vol conservar el sentit unitari respectant la diversitat legítima de posicionaments polítics i sentiments de tota mena dels ciutadans. L’Estatut va sortir de les institucions catalanes, i la resposta ha de ser institucional; l’Estatut va ser discutit i refrendat pels ciutadans, i per tant la resposta també ha de se...

En un brillant assaig sobre la inevitabilitat històrica el filòsof i historiador d’idees Isaiah Berlin polemitza amb dues doctrines poderoses del pensament contemporani, el relativisme i el determinisme, que a vegades, diu, han reeixit a l’hora d’espantar i dissuadir els homes de la majoria de les seves concepcions humanes, morals o polítiques, en nom d’una visió més profunda i més devastadora de la naturalesa de les coses. Amb tot, però, sosté Isaiah Berlin , potser no és més que un signe de neurosi i confusió, ja que cap de les dues concepcions no sembla que tingui el suport de l’experiència humana. Ens calen pensadors i polítics com Isaiah Berlin que s’atreveixin a enfrontar-se a les manifestacions més deterministes de la política econòmica en el context de la crisi actual en el que sembla que els mercats han de marcar inevitablement el decurs de les decisions polítiques dels governs. Els mercats, aquests monstres de cara desconeguda que han passat a formar part, com diria el mate...

S’haurà d’examinar amb detall el contingut de la Sentència del TC sobre l’Estatut per veure la incidència concreta que pot tenir en l’autogovern respecte dels aspectes que declara inconstitucionals i que d’una manera o altra interpreta o modifica. De moment, no per esperada resulta menys pertorbadora, encara que no ens hauria d’abocar al pessimisme. Agunes coses es poden constatar, que semblen bastant evidents : - Les condicions d’anormalitat en la composició dels seus membres (recusació, càrrecs caducats, inclosa la presidència, vacant no coberta…) i la forma que han pres les deliberacions al seu si (amb set esborranys i final a corre-cuita), partint de posicions atrinxerades per prejudicis polítics, contràries a les mínimes exigències d’objectivitat que exigeix la interpretació del dret, fan que aquest TC passi a la història com l’autor d’una Sentència política que ha caigut en el parany preparat pel PP (i pel Defensor del Poble) d’enfrontar la seva legitimitat a la legitimitat del r...

Plora el dia més llarg a la via del tren, plora la nit gement sobre rastres de sang, seguint passes de festa vers l’horror i l’espant, plora el mar a la platja dins un núvol de fel. Joves vides apreses que la mort desaprèn, mil històries perdudes amb el frec d’un instant dins el vòrtex brunzent de la nit de Sant Joan, com si el foc de la vida s’hagués fet flama cruel. Altra volta l’absurd fa de ferro els camins i corromp l’aire net i la llum dels nous llocs, l’horitzó abrusador i el pas de l’immigrant, amb la pols xardorosa que obscureix els destins, la dissort persistent a l’espatlla d’uns pocs, dels que sempre han de témer pel futur dels seus anys. C.A.

La Comissió de la Consulta sobre la independència a Mataró, amb el notari López Tena al davant, ha mostrat la seva satisfacció pels resultats obtinguts : un 23’7% de participació (sobre un cens lleugerament alterat per la inclusió dels majors de setze anys i dels immigrants) i un 93,92% de vots afirmatius que equivalen a 21.114 persones d’un total de 97.000. La satisfacció és més plena si es comparen aquests resultats amb el promig de 14% de participació en el conjunt de les 48 poblacions d’aquesta última onada de consultes que han anat minvant del 55,87 % a la consulta capdavantera d’Arenys de Munt, el 13 de setembre de 2009, al 27 % de l'onada de desembre, al 21% de febrer, al 17% d'abril i al 14% d'ara. És significatiu el nombre de vots anticipats obtinguts, des de la diada de Sant Jordi, 13.000 segons les dades publicades. És a dir, del 23’7% de votants el 13,39% ho van fer anticipadament, gràcies a un treball de captació molt meritori de part dels voluntaris i organitz...

Porta’m a les manetes una mica d’aigua del nostre Neva, pura i freda, i del teu cap d’un ros daurat netejaré tots els rastres de sang. (Anna Akhmàtova, 23 d’abril de 1.942.Taixkent. “Vent de guerra”) Et demanaven aigua els versos d’Anna, i la beus d’aquest cos de dona d’aigua que et transforma les mans en ala blanca per dur-la més enllà de l’abraçada. Passen els anys i és viva la paraula contra el ferro espinós i la muralla, miracle guaridor de tota nafra, remor de font brollant d’una mirada. Filades de paraules bastiran contra l’odi i l’oblit el teu futur, et salvaran de pors i de fronteres. Àngels com tu, infant del Kirguistan, inundaran les bases d’aquests murs amb les aigües i els mots de tots els Neves. C.A. (Durant el setge de Leningrad, el 1941, Anna akhmàtova va ser evacuada a Taixkent, la capital d’Uzbekistan, molt a la vora de la frontera amb Kirguizistan, on aquests dies busquen refugi desenes de milers d’uzbeks perseguits per raons ètniques. Tenim la poesia completa d'...

Encara no fa tres mesos, una enquesta de l’Institut Opina atorgava a Laporta el 17% dels vots si es presentava a les eleccions al Parlament amb un partit propi. Esquerra el sondejava, i Carretero li feia les mil i una carantoines per afegir-lo a Reagrupament, fins i tot com a cap de llista si així ho volia. A les eleccions a la presidència del Barça del passat diumenge, el candidat d’en Laporta va quedar a més de cinquanta punts del candidat alternatiu, Sandro Rossell, i, el que és realment significatiu, sobre una mostra més àmplia que la de l’Institut Opina, més del 60% dels socis barcelonistes enquestats van opinar que no haurien reelegit president Laporta per segona vegada si s’hagués pogut presentar. Alguna cosa no funciona. O les enquestes es confeccionen al dictat de la provisionalitat de cada moment, segons per on bufa el vent dels interessos de determinats sectors d’opinió i sota la pressió dels mitjans, o en Laporta ha cremat inútilment, i molt ràpidament, el seu pote...

Darrerament la prohibició de burques a les dependències municipals s’està demostrant, si no com una moda, sí com un fons d’inversions de determinades polítiques a canvi d’una previsible rendiblilitat electoral. I és sorprenent veure com polítics de totes les tendències convergeixen en aquesta activitat de prohibició de l´ús de la burca (de moment només en espais publics), quan és obvi que es tracta d’una indumentària que no es caracteritza precisament per freqüentar les dependències municipals. Diuen que val més prevenir, i que en tot cas no és acceptable la submissió que la prenda expressa, de quasi esclavitud, de la dóna respecte de l’home que la imposa. Sota bones paraules, el que en el fons batega és la por als bàrbars , en paraules de T.Todorov , a l’estranger, al diferent. Anant al gra de la qüestió, se m’acudeixen tres reflexions. Primera reflexió: certament, la burca presenta aquest reflex de condicionament de la dona en la pràctica cultural, política i religiosa d’una determi...

No hi ha com ser historiador i saber trobar una frase feliç per desviar l’atenció d’una acció criminal vers els contorns de la deslegitimació plural, com si es tractés de dissimular una taca d’oli en un mocador ple d’excrements. La frase: “és pitjor que un crim, és una equivocació” (atribuïda a Talleyrand, sembla que erròniament). I l’historiador: Joan B Culla en el seu article “Un gravísimo error” (El País, 4 de juny ), opinant sobre l’acció de l’exèrcit d’Israel contra la flota que es dirigia a Gaza. L’historiador lamenta l’acció com un error, una equivocació que només perjudicis pot portar a Israel en el context internacional, però a continuació en difumina la gravetat comparant-la amb els crims del règim iranià i amb el genocidi dels armenis perpetrat en el passat pel règim turc, i amb la persecució present contra els kurds. Així, en un totum revolutum , la mort de nou activistes perd tota la gravetat que l’articulista teòricament (només teòricament) li atribueix, i de pass...

Recordes quan collir cireres era agafar amb les mans els colors de l’estiu? Sentíem als dits el vellut tendre de les hores, i a la boca la dolçor de la tarda jugant amb l’ombra enrivetada de l’escorça. Volíem que no passés el temps per curullar els cistells, que no es fongués al clos de vímet la llarga embriaguesa de l’esforç. A l’endemà, tornant de plaça, aquella vermellor al davantal era un tresor venut per quasi res, un moneder obert sobre la taula, un fruit penjant de la incertesa. No tornaré a colllir mai més cireres com aquelles. C.A.

Per compartir una explicació intel.lectualment i emocionalment raonable de la denúncia internacional, totalment justificada, de l’atac desproporcionat de l’exèrcit israelià contra la flota d’ajuda humanitària que es dirigia a Gaza, he procurat evadir-me de les condemnes simplificades dels nostres mitjans, no sempre exempts d’arrelats prejudicis antijueus, i he rellegit les pàgines de l’erudit jueu Georg Steiner parlant de Sió. Després d’analitzar la singularitat del poble jueu i el misteri de la seva supervivència, fonamentada en la seva llengua primigènia, l’hebreu, Steiner acaba denunciant al final del seu assaig el nacionalisme emblemàtic d’Israel, el seu sentit d’agrupació tribal, aliè al geni intern del judaisme i que viola l’imperatiu del hassidisme , “la veritat és sempre a l’exili” (“aquesta màxima és sempre la meva pregària matinal ”), com el causant del sorgiment d’un Estat triomfant amb urpes d’acer que fa perdre al judaisme la seva singularitat moral en la mesura amb q...

Fa dotze anys, quan ja començàvem a trobar-nos còmodament instal-lats a la cresta de l’ona del creixement que semblava que no tindria fi, i quan la preeminència de la teoria de l’autoregulació dels mercats ja s’havia guanyat un lloc en les polítiques econòmiques dels governs enteses com a simple administració de la riquesa, després de l’ensulsiada de la Unió Soviètica i de les formes de socialisme d’Estat dels països de l’Est, Josep Ramomeda va treure un llibre (“Después de la pasión política”, Taurus1998) en el que denunciava aquella apropiació del poder ( teoria del poder en sentit positiu) per l’economia com a sistema de gestió, i clamava per la recuperació de la política com a valor autònom imprescindible per garantir la primacia del subjecte en condicions de llibertat, per salvaguardar les possibilitats humanes del gaudi envers les formes de competitivitat que s’orienten només a l’acumulació dels guanys. El llibre me’l vaig prendre com un crit en el desert del final de la histò...

Si fa escassament un any el sociòleg J. Luis Álvarez (" Liderazgo en nuestros tiempos" ) podia afirmar que Zapatero havia arribat a la Moncloa amb poc capital polític, i que el seu govern s’havia trobat bloquejat entre el poder mediàtic, polític i judicial de la dreta, i la seva pròpia opció per centrar-se en iniciatives de ciutadania més que no pas en qüestions de política econòmica, que són les que en realitat compten a l’hora de definir un programa atractiu per a les majories que aspiren a un ascens en la seva condició social, donant per fet que l’economia es regulava per ella mateixa, que no era un tema específic de l’esquerra, que només calia administrar-ne el seu bon funcionament, ara aquest mateix sociòleg (" El asesinato político de ZP") pot mantenir que les decisions que finalment ha hagut de prendre per reduir el dèficit (reducció dels salaris dels funcionaris, congelació de les pensions, reducció de les inversions, reducció de fet de la despesa de la...

Josep Casanovas Archs , Diagonal Al regidor Portabella, d’esquerres republicanes, que a tots ens meravella perquè sap tocar campanes i anar sempre a processó portant el sant cristo gros, és a dir, fer oposició i fer-se veure pel tros, li vingué la inspiració de plantar a la Diagonal, com si fos un carbassó, la Carta Municipal. I heus aquí que el jove Hereu, que d’idees ja en té poques i veu allò que no creu, hi ha caigut de quatre potes. S’enlluerna amb la consulta, s’embolica amb l ’a, b, c, la informàtica el sepulta i el deixen sol al carrer. En Trias no ha triat res, s’ha passat per la canal l’ a i la b de l’inrevés i li ha anat fenomenal. S’ha acabat el carnaval, només queda alguna veu que crida en diagonal on és l’hereu de l’Hereu?, amb un eco fantasmal que respon ja us fareu . C.A.