Unitarisme

Es comença a fer pesat haver de recórrer als mateixos arguments de fa cent vint-i-cinc anys per defensar-nos de l’unitarisme d’arrels castellanes :

“Una cosa és l’espanyolisme i una altra el castellanisme. No volem sacrificar els altres, peró tampoc volem que ens sacrifiquin. No ens volem disfressar, no volem tenir un aspecte que no harmonitzi amb el nostre esperit, ni renunciar a les tradicions i costums que ens han fet com som. En què ens avantatja Castella perquè en tot l´hàgim de copiar? I sobretot, per què no hauríem de ser qui som? L’obra de Déu i dels segles no la pot esmenar un legislador atrabiliari. Per això no ens fan por les insensates provatures; però ens indigna la mala fe calumniosa. El dia que totes les regions d’Espanya tinguin consciència de si mateixes, aquell dia hi haurà país, com ara es diu, i cauran moltes benes dels ulls i moltes reputacions mal guanyades. El temps havia fet una obra de fraternitat i la concupiscència d’unas quant n’ha fet una obra de passió i de mentida. ¡Estaria bé que tots els que són titllats de separatistes volguessin els castellans tant de veritat com nosaltres! Els qui desitgem el govern del país pel país volem la germandat de totes les regions espanyoles i busquem la manera d’estalviar-nos moltes llàgrimes i desenganys, mentre que l’unitarisme les converteix en una nació d’escèptics”.

(Josep Coroleu, “La rahó del catalanisme”, Barcelona 1886, citat per Enric Ucelay-Da Cal a “El imperialismo catalán”, Edhasa 2003)