Inevitabilitat dels mercats ?



En un brillant assaig sobre la inevitabilitat històrica el filòsof i historiador d’idees Isaiah Berlin polemitza amb dues doctrines poderoses del pensament contemporani, el relativisme i el determinisme, que a vegades, diu, han reeixit a l’hora d’espantar i dissuadir els homes de la majoria de les seves concepcions humanes, morals o polítiques, en nom d’una visió més profunda i més devastadora de la naturalesa de les coses. Amb tot, però, sosté Isaiah Berlin, potser no és més que un signe de neurosi i confusió, ja que cap de les dues concepcions no sembla que tingui el suport de l’experiència humana.

Ens calen pensadors i polítics com Isaiah Berlin que s’atreveixin a enfrontar-se a les manifestacions més deterministes de la política econòmica en el context de la crisi actual en el que sembla que els mercats han de marcar inevitablement el decurs de les decisions polítiques dels governs. Els mercats, aquests monstres de cara desconeguda que han passat a formar part, com diria el mateix I. Berlin, del vocabulari bàrbar de les noves mitologies, mitologies pseudosociològiques que disfressades de conceptes científics s’han desenvolupat en un nou animisme, una religió més primitiva i ingènua que les diverses fes europees tradicionals que mira de subsitituir.

Sembla, en efecte, que els governs hagin de decantar-se ineludiblement per la consolidació fiscal, amb plans d’austeritat que es presenten con inevitables, posant en perill el creixement i donant peu a un cercle viciós de decreixement del PIB i d’augment del dèficit i de l’endeutament públic, després d’haver contribuït amb un esforç fiscal previ considerable a rescatar aquests mateixos mercats dels desequilibris financers que posaven en perill l’estabilitat del sistema econòmic global. Hem salvat els mercats per salvar el sistema, i ara aquests mercats, en forma d’ingents fons d’inversió guiats per la lògica que dicta la seva naturalesa especulativa dirigeixen les seves expectatives de guany immediat contra el deute públic, provocant-ne l’enfonsament amb tota mena d’instruments financers incontrolats, entre els quals i com a més habituals els CDS en descobert (naked credit default swaps), productes que permeten als inversors contractar una assegurança sobre el possible impagament d’un bonus de deute públic d’un país sense tenir-ne la propietat; naturalment, la lògica del guany que proporciona aquesta assegurança haurà de portar a l’enfonsament del deute i al seu impagament, com quan era legal contractar una assegurança sobre un vaixell que no era de propietat i l’interès de l’inversor havia de fer que el vaixell s’enfonsés (el paral.lelisme es descriu a l’article d’alguns ecomistes de renom, entre ells J.Stiglitz i Jeffrey Sachs, “La reforma dels mercats financers”).

Parafrasejant les paraules d’I.Berlin, l’acceptació passiva d’aquest determinisme de les forces ocultes dels mercats és signe de neurosi i de confusió, tot i que tenen noms i cognoms i les seves maneres de procedir són perfectament descriptibles i controlables. A l’article esmentat, a més de regular els productes financers es proposa la introducció d’impostos sobre els mercats financers per compensar les empreses per les externalitats negatives que provoquen, així com la introducció d’un impost sobre totes les transaccions financeres, d’un 0,05%, que en el cas d’Espanya podria significar uns ingressos per a l’Estat d’entre 1.600 i 6.300 milions d’euros anuals segons un estudi de la Fundació Ideas. Les neurosis cal enfrontar.les recuperant el sentit de la realitat, que en aquest cas no pot consistir més que en recuperar la decisió que han de prendre els governs de fer front als moviments especulatius dels mercats. Altra cosa seria deixar-nos en mans de la confusió i dels interessos dels inversors especulatius.

Els governs, començant pels nostres, són encara responsables de les decisions que han de prendre en aquest sentit. La lògica dels mercats no es pot acceptar fatalment com un moviment determinista que ha de marcar de forma inexorable les polítiques econòmiques. Aquests dies estem tips de sentir que no hi ha alternativa, que els plans d’estabilitat fiscal no tenen altra elecció possible. Retorno a I.Berlin : “quan no no hi ha elecció, no hi ha ansietat, i sí una alliberació feliç de la responsabilitat. Alguns éssers humans sempre han preferit la pau de l’empresonament, una seguretat satisfeta, una sensació de per fi haver perdut el propi lloc en el cosmos, abans que els conflictes dolorosos i les perplexitats de la llibertat desordenada del món més enllà de les parets”. No serà que predicant la inevitabilitat dels mercats el que els governs persegueixen, més o menys conscientment, és alliberar-se de la seva responsabilitat?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat