Desvels
Darrerament la prohibició de burques a les dependències municipals s’està demostrant, si no com una moda, sí com un fons d’inversions de determinades polítiques a canvi d’una previsible rendiblilitat electoral. I és sorprenent veure com polítics de totes les tendències convergeixen en aquesta activitat de prohibició de l´ús de la burca (de moment només en espais publics), quan és obvi que es tracta d’una indumentària que no es caracteritza precisament per freqüentar les dependències municipals. Diuen que val més prevenir, i que en tot cas no és acceptable la submissió que la prenda expressa, de quasi esclavitud, de la dóna respecte de l’home que la imposa. Sota bones paraules, el que en el fons batega és la por als bàrbars, en paraules de T.Todorov, a l’estranger, al diferent.
Anant al gra de la qüestió, se m’acudeixen tres reflexions. Primera reflexió: certament, la burca presenta aquest reflex de condicionament de la dona en la pràctica cultural, política i religiosa d’una determinada comprensió de l’Islam, la que s’imposa en amplis sectors de població islàmica a partir de la revolució d’Iran el 1979, quan l’Imam Jomeini predica, i a la pràctica imposa, el distintiu del vel en les dones com un signe d’identitat de la cultura de l’autodenominat nou Islam (l’Alcorà no inclou l’obligació de les dones de cobrir-se el cap). En aquest sentit, entenc que el que en realitat proferim és un judici de valor cultural des dels nostres valors occidentals sobre l’ús d’aquesta prenda, denunciant-ne la seva significació discriminatória per a la dona. No obstant, dubto molt que aquest judici de valor mereixi una reglamentació prohibicionista. Les actituds pragmàtiques, a l’hora de preservar la convivència, són molt més eficaces que els comportaments ideològics. És evident que tant en l’àmbit públic com en el privat, per fer qualsevol diligència amb una persona, el més útil i pràctic es demanar que es deixi veure, que es pugui identificar, si apareix oculta rere una peça de roba; i si no hi consent, li diré que ho sento però no hi puc fer res més per ajudar-la, i que ja es deixarà veure si el que demana li interessa. Em semblarà absurd el seu comportament pràctic, però no entraré a valorar moralment davant d’ella, i encara menys a prohibir-li, un determinat costum cultural.
Segona reflexió: si de veritat el que preocupa és la defensa de la dignitat de la dona, s’hauria de veure fins a quin punt les prohibicions d’una determinada indumentària (ara només de la burca i del vel integral, però ja corren opinions favorables a l’extensió de la prohibició de les altres formes de vel, en determinades condicions, perquè es pensa que no hi ha diferències qualitatives pel que fa al desmereixement de la dignitat de la dona) no poden significar deixar-la en un nivell d’incomprensió, i doncs de desempar, superior. Amin Maalouf, flamant premi Príncep d’Astúries, creu que ningú no ens ha d’obligar a escollir entre l’integrisme de la identitat i la seva desintegració. Si s’accepta que la cultura és sempre una representació que es va confegint a partir de costums i pràctiques que neixen i es desenvolupen en condicions socials i històriques concretes, i que aquesta representació dóna seguretat a l’individu perquè li permet un nivell d’identificació amb el propi grup i alhora li atorga un reconeixement de part d’instàncies culturals diferents amb les que entra en contacte, pretendre desfer amb prohibicions algunes d’aquestes pràctiques, per més que ens sembli objectivament que suposen una identitat tancada i integrista, per força ha de contribuir a treure seguretat, a desintegrar identitàriament la persona objecte de prohibició. Abans d’obligar a treure’l, prefereixo posar els mitjans perquè un dia el vel es tregui voluntàriament. Cal veure si a més de defensar els nostres costums superiors sóm també capaços de ser més civilitzats, de facilitar les condicions adequades de vivenda, educació i treball perquè aquests costums culturals madurin i s’imposin per ells mateixos.
I tercera reflexió: des de la nostra concepció racionalista, i des de l’optimisme de la Il-lustració, com recorda Isaiah Berlin, estem acostumats a admetre com un fet irrebatible que totes les qüestions genuïnes tenen només un resposta vertadera, que les respostes vertaderes no poden topar entre si i que juntes han de formar un tot harmoniós, un sistema lògic i coherent en el que les parts expliquen el tot i viceversa. A una pregunta correspon una resposta vertadera. Plantejat així, des dels nostres paràmetres intel.lectuals, semblaria talment que la defensa de la dignitat de la dona musulmana obliga necessàriament a alliberar-la de totes les pràctiques que li han reportat submissió a l’home. Sens dubte així ha de ser quan aquesta submissió és actual i activa, amb coacció i violència en qualsevol grau que sigui. Però, i si aquestes circumstàncies ja no es donen? En aquest cas se'm planteja una pregunta inquietant per a la que no tinc resposta. Potser perquè respondre-la també afirmativament contindria un pòsit de superioritat moral en part incompatible amb el valor de cada persona concreta. Deia Rousseau que podem ser homes sense ser savis; probablement podem respectar la dignitat de la dona musulmana sense aplicar sistemàticament, i exclusivament, la saviesa dels nostres valors occidentals.
Anant al gra de la qüestió, se m’acudeixen tres reflexions. Primera reflexió: certament, la burca presenta aquest reflex de condicionament de la dona en la pràctica cultural, política i religiosa d’una determinada comprensió de l’Islam, la que s’imposa en amplis sectors de població islàmica a partir de la revolució d’Iran el 1979, quan l’Imam Jomeini predica, i a la pràctica imposa, el distintiu del vel en les dones com un signe d’identitat de la cultura de l’autodenominat nou Islam (l’Alcorà no inclou l’obligació de les dones de cobrir-se el cap). En aquest sentit, entenc que el que en realitat proferim és un judici de valor cultural des dels nostres valors occidentals sobre l’ús d’aquesta prenda, denunciant-ne la seva significació discriminatória per a la dona. No obstant, dubto molt que aquest judici de valor mereixi una reglamentació prohibicionista. Les actituds pragmàtiques, a l’hora de preservar la convivència, són molt més eficaces que els comportaments ideològics. És evident que tant en l’àmbit públic com en el privat, per fer qualsevol diligència amb una persona, el més útil i pràctic es demanar que es deixi veure, que es pugui identificar, si apareix oculta rere una peça de roba; i si no hi consent, li diré que ho sento però no hi puc fer res més per ajudar-la, i que ja es deixarà veure si el que demana li interessa. Em semblarà absurd el seu comportament pràctic, però no entraré a valorar moralment davant d’ella, i encara menys a prohibir-li, un determinat costum cultural.
Segona reflexió: si de veritat el que preocupa és la defensa de la dignitat de la dona, s’hauria de veure fins a quin punt les prohibicions d’una determinada indumentària (ara només de la burca i del vel integral, però ja corren opinions favorables a l’extensió de la prohibició de les altres formes de vel, en determinades condicions, perquè es pensa que no hi ha diferències qualitatives pel que fa al desmereixement de la dignitat de la dona) no poden significar deixar-la en un nivell d’incomprensió, i doncs de desempar, superior. Amin Maalouf, flamant premi Príncep d’Astúries, creu que ningú no ens ha d’obligar a escollir entre l’integrisme de la identitat i la seva desintegració. Si s’accepta que la cultura és sempre una representació que es va confegint a partir de costums i pràctiques que neixen i es desenvolupen en condicions socials i històriques concretes, i que aquesta representació dóna seguretat a l’individu perquè li permet un nivell d’identificació amb el propi grup i alhora li atorga un reconeixement de part d’instàncies culturals diferents amb les que entra en contacte, pretendre desfer amb prohibicions algunes d’aquestes pràctiques, per més que ens sembli objectivament que suposen una identitat tancada i integrista, per força ha de contribuir a treure seguretat, a desintegrar identitàriament la persona objecte de prohibició. Abans d’obligar a treure’l, prefereixo posar els mitjans perquè un dia el vel es tregui voluntàriament. Cal veure si a més de defensar els nostres costums superiors sóm també capaços de ser més civilitzats, de facilitar les condicions adequades de vivenda, educació i treball perquè aquests costums culturals madurin i s’imposin per ells mateixos.
I tercera reflexió: des de la nostra concepció racionalista, i des de l’optimisme de la Il-lustració, com recorda Isaiah Berlin, estem acostumats a admetre com un fet irrebatible que totes les qüestions genuïnes tenen només un resposta vertadera, que les respostes vertaderes no poden topar entre si i que juntes han de formar un tot harmoniós, un sistema lògic i coherent en el que les parts expliquen el tot i viceversa. A una pregunta correspon una resposta vertadera. Plantejat així, des dels nostres paràmetres intel.lectuals, semblaria talment que la defensa de la dignitat de la dona musulmana obliga necessàriament a alliberar-la de totes les pràctiques que li han reportat submissió a l’home. Sens dubte així ha de ser quan aquesta submissió és actual i activa, amb coacció i violència en qualsevol grau que sigui. Però, i si aquestes circumstàncies ja no es donen? En aquest cas se'm planteja una pregunta inquietant per a la que no tinc resposta. Potser perquè respondre-la també afirmativament contindria un pòsit de superioritat moral en part incompatible amb el valor de cada persona concreta. Deia Rousseau que podem ser homes sense ser savis; probablement podem respectar la dignitat de la dona musulmana sense aplicar sistemàticament, i exclusivament, la saviesa dels nostres valors occidentals.
Comentaris