quadern d'en Cinto Amat

P. Brueguel el Vell: "El triomf de la mort" Tots viuen tots moren tots dormen tots cauen tots tornen tots guanyen tots perden tots absolts tots lliures tots sants. Què en farà la història de tanta memòria ? Tots estimen tots esperen tots sofreixen tots ajuden tots obliden tots se’n van tots s’embruten tots s’aixequen tots esclaus tots culpables. On paren les restes d’aquest vendaval ? No preguntis més. Tanca ja la porta i deixa les claus al primer que passi. O serà el darrer ? C.A.

Un Conselh molt Generau al bosc duia un caçador, d’escopeta, gens babau, d’aquells que tiren rodó a tot allò que s’escau. El Conseller de l’ambient tenia al bosc una óssa que passajeva content, refetona i tota bruna: Hvala li deia la gent. Tant disparà el caçador que un dia s’empipa l’óssa i amb rabiós alè de gossa se li enganxa al camalló i els pantalons li destrossa. Salta, boig, el caçador: xiscla l’home, crits a l’aire, l’escopeta de cantó, els pantalons al garró i el sarró a cal drapaire. - Que se’n vagi el caçador. - Que atrapin ja aquesta óssa , exclamen els dos fent coro, volent l’un agafar l’óssa i perdent l’altre el decoro. L’óssa engrapa el caçador. El caçador fot uns trets, l’óssa al caçador s’aferra i al Síndic li treu les dents fent-lo anar de cul per terra. Aquest blasma el caçador prometent matar aquella óssa, i emprenyat el Conseller envesteix Síndic i bèstia per acabar la comèdia. Cap amunt s’enfila l’home, l’óssa avall va com el vent i fent-se els dos el valent, a...

Aquesta tarda a taula, brindant amb els amics, aquests eren els anys més joves i més dolços, a punt per compartir carícies i desigs, oberts al gust del temps i de futur golosos.

Fa dies que vaig llegir “Un home a les fosques”, l’última novel.la de Paul Auster , i encara veig el pobre Owen Brick , un estrafolari caporal ignorant de si mateix i de l’estranya guerra secessionista del seu país, escindit entre dos móns possibles, mirant de sortir del pou on cruelment l’ha deixat l’autor-protagonista Brill-Auster, en un començament vigorós de la trama que es desenvolupa, però, amb digressions que l’aigualeixen progressivament, fins que recupera el pols i la força narrativa quan torna a l’atmosfera del personatge que s’inventa les històries per fugir de la seva nit fosca com l’obsidiana, del seu propi pou vital, històric, familiar, real i irreal alhora. La novel.la té coses interessants, tot i la fractura narrativa que presenta, em sembla, entre les dues històries que la componen, que podrien ser dues novel.les diferents. La primera no m’acaba de convèncer, i la segona em recorda coses de “L’Animal moribund ” de Philip Roth , amb registres diferents, potser més pr...

La Resolució del jutge Garzón obrint diligències penals, a instància de diferents Associacions per la Recuperació de la Memòria Històrica i alguns particulars, per la presumpta comissió de delictes permanents de detenció ilegal, sense donar raó del destí de les víctimes, en el context de crims contra la Humanitat, durant el període comprès entre el 17 de juliol de 1.936 i el 1.952, es mou entre l’imperatiu ètic institucional i l’excés jurídic. Imperatiu ètic institucional perquè, com diu, “optar per la no obertura del procediment seria una instrumentalització negativa de la justícia... es tracta, en definitiva, d’una forma de rehabilitació institucional davant el silenci desplegat fins avui, que no només ha atorgat de facto l’extinció de la responsabilitat penal sinó la impunitat “ als autors d’aquests crims. En aquest sentit, Garzón pren la iniciativa d’investigar els crims de l’estructura franquista, entesa com “organització coordinada i conscient, orientada a acabar per les vies de...

Hi ha dies que es retarden, que no passen, instal.lats al si del pur entretemps, sense res abans, sense res després, lliurats a l'instint de les coses blanes. Les busques s'han penjat a les capçades i juguen amb el sol de l'inrevés: estranyament, no creix ni avança el temps, dura tan sols, com si volgués quedar-se. Perdura i cau com les fulles dels arbres, no vol fugir ni anar més endavant, vol guardar el pes i el pensament de l'aire. Hi ha dies que només són una tarda, una claror distesa en els brancalls per mantenir la lleu frisor de l'ara. C.A.

A Mataró no tenim auditori però tenim un dels millors orgues de l’Estat , a la Basílica de Santa Maria, construït per Gaietà Estadella el 1927, i feliçment restaurat, amb quatre teclats, 61 registres i 276 tecles. I en el concert del dissabte passat, dins dels actes del mil.lenari de la basílica, va sonar novament amb tota la seva força de les mans, i dels peus, del professor navarrès Raúl del Toro Sola que interpretà dos preludis i fugues, una tocata i fins a deu cantates , totes de J.S.Bach . El bosc simbòlic de Bach del que parla Eugenio Trías per a definir aquest compositor, “el més gran de tots els músics i el més difícil d’abordar” ( “El canto de las sirenas. Argumentos Musicales” , Galaxia Gutenberg ), es va fer present de forma esplendorosa. Entre les cantates va sonar la que és considerada una de les més belles, “Wachtet auf, ruft uns die stimme” ( desvetlleu-vos, la veu ens crida ), inspirada en la paràbola de les verges prudents i de les imprevisores, les que estaven a...

Avui compliria cent anys . Al llarg d’una vida intensa i dividida, amb una infància difícil, un matrimoni absurd i un amant absorbent ( Armand Obiols , pseudònim de Joan Prat ), abans, durant i després de l’exili ens ha deixat les pàgines més càlides de la literatura catalana contemporània, en les que hi transparenta el substrat d’una personalitat difícil, tancada, secreta, d’una descomunal força creativa. J.M. Castellet en fa una de les presentacions més agudes a les pàgines que li dedica a “Els escenaris de la memòria ”, on fa dir a la Rodoreda el que va interpretar com una confidència personal sobre el sentit de la seva passió per escriure, en el transcurs d’una visita-berenar a Ginebra el 1.973, pocs mesos després de la mort de l'Obiols: "Veus aquestes quatre parets? Això ha estat Catalunya per a mi durant molts anys: Catalunya, una abstracció i una nostàlgia, és a dir, tot el que s’ha viscut intensament i s’acaba. He tornat intermitentment a Catalunya aquests darrers ...

El posat de Ratzinguer i l’escenografia que l’envolta s’assemblen tant a les del Papa del Polònia que ens dispensen d’haver-nos de capficar massa amb els desastres que predica. Però per altra banda el que diu parlant de la crisi de la fe catòlica per la influència deletèria i destructiva d’una certa cultura moderna , i sobre el posicionament de l’home com a únic patró de la creació que porta a l’arbitri del poder, als interessos egoistes i a l’explotació, s’assembla tant al que prediquen ara mateix els apòstols del neocapitalisme ( Paulson, Benanke i Cia a EU, i els seu col.legues a la UE) sobre els desastres de les institucions financeres, el seu descontrol i la influència perversa de la desregulació imperant en el sector, amb termes apocalíptics propis de la fi dels temps neolliberals, atribuint els mals de la crisi a causes tan vagues i deletèries com els actius tòxics, les vendes en curt i les posicions especulatives a la baixa, totes elles definitòries d’una diabòlica cultur...

S’esvaniran els dies de Nova York, es fondran els carrers i els rostres que demanava Whitman , els fantasmes incessants i inacabables, caminant per les voreres de Manhattan. Però abans reposaran amb la calma matinal de Bryant Park, resseguiran pels carrers de Harlem l’Avinguda Malcolm X i a la talaia de Rockefeller Center recitaran Lorca : “La luz es sepultada por cadenas y ruidos en impúdico reto de ciencia sin raíces. Por los barrios hay gentes que vacilan insomnes como recién salidos de un naufragio de sangre”. Somiaran l’esvoranc de l’horror al cementiri de Saint Paul i es desvetllaran entre les parets del malson de Wall Street. Reprendran els passsos dels immigrants a les sales d’ Ellis Island , avançant pels carrers de Chinatown, de Tribleca i Greenwich Village. Es perdran amb plàcida indolència pels espais tranquils del Whitney, sorpresos per la quietud i la claror solitària de Hopper. Travessaran de vespre els portals lluminosos del Pont de Brooklyn i sentiran a l’altra banda ...

No acostumo a llegir bestsellers , i encara menys bestsellers d’acció o d’intriga. Vaig començar la lectura de “Els homes que no estimaven les dones”, de S.Larsson (Columna) amb la recança de pensar que potser em trobaria amb la típica novel.la que t’impel.leix a passar ràpidament les pàgines per veure què ve després, què li passa al protagonista que ja hagis previst o que et pugui sorprendre, per arribar al desenllaç i quedar més o menys satisfet, però sense haver disfrutat pròpiament del llenguatge que t’ho explica, de l’estil, de l’esforç creatiu de l’autor per donar forma i contingut a un món en el que et puguis sentir concernit, interpel.lat, meravellat des del punt de vista literari. En aquestes novel.les interessa molt el que passa , i molt poc el com passa . Els personatges són generalment estereotips, i la narració sol ser la negació de la literatura, es conforma amb frases curtes, d’una obvietat que et desarma, d’una simplicitat que depèn només del galimaties, laberint o...

El científic Stephen Hawking , que fa pocs dies expressava la seva incredulitat quant a l'eventual descoberta del Bosó de Higgs, amb l’accelarador de partícules que acaba d’entrar en funcionament a Suïssa, i que podria donar una explicació plausible de l’origen de l’univers o Big-Ban, ha deixat anar a Santiago de Compostela dues afirmacions contundents i inquietants: desxifrat el genoma humà, i modificats aspectes com la intel.ligència, els instints i la duració de la vida, amb la consegüent aparició de superhomes, hi haurà problemes polítics greus amb els humans no millorats que seran incapaços de competir i que presumiblement moriran o es convertiran en irrellevants; d’altra banda, està convençut que serà molt difícil evitar el desastre i la desaparició del planeta Terra en els propers cent anys. Paraules gruixudes, molt pessimistes, que no es corresponen amb l’optimisme científic i vitalista de Hawking , capaç d’explicar els orígens de l’univers i de sucumbir davant les pr...

Si hem de fer cas de la moguda que ha provocat l’estrena de Vicky Cristina Barcelona , amb les forces mediàtiques, civils i polítiques mobilitzades entorn del director, el productor, les actrius i els actors, hauríem de convenir en què Woody Allen ha fet una excel.lent inversió en el valor Barcelona, ara que els bancs d’inversió de Nova York van a la baixa. Per aquesta inversió Woody Allen ha recorregut a dos actius segurs de casa seva, Scarlett Johansson i Re beca Hall (no a Fannie Mae i Freddie Mac ), hi ha afegit dos actius encara més segurs, sense cap risc hipotecari, d’aquí mateix, Bardem i Penélope, i el resultat ha estat una pulcra postal d’invitació enviada al públic nordamericà, picant l’ullet i dient-los mireu quina ciutat, quins personatges i quines complicacions es poden trobar a Barcelona (Espanya). Potser per aixó va dir que la història funciona en una ciutat exòtica com Barcelona (¡!), i que no funcionaria a Nova York o a Londres. Sigui com sigui, nosaltres contents:...

Aquest matí, assistint a la cerimònia religiosa de comiat d’una persona madura morta en circumstàncies molt dures, per a ell mateix i per als seus, em preguntava altra vegada què podem dir i què podem escoltar que sigui capaç, si no d’explicar res, almenys de treure’ens temporalment de l’angoixa, de la perplexitat, de la incomprensió, de la impotència, en situacions així. I he sentit les paraules de l’Evangeli de Sant Mateu: “Acosteu-vos a mi els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us alleujaré”. Una invitació a la concentració i al deseiximent, a oblidar i a transformar el cansament i la feixuguesa, a confiar-les en algú altre que les pot alleujar, i, per això mateix, una invitació a la humilitat i a l’esperança. Assetjats per tanta literatura d’autoajuda, és sorprenent la frescor d’aquesta invitació personal a trobar l’alleujament no donant voltes sobre un mateix, explorant les interioritats i les capacitats individuals, sinó obrint-se simplement i humilment a algú altre. Tan s...

La xarxa de llibants es fa llum blanquinosa penjada als ulls del pont, i amb ella esguarda el sol ponent-se al seu davant, com un daurat redol que lentament davalla per l’aigua silenciosa.

L’aire corre, patina, juga, dorm i respira, inventa el joc de l’ombra sobre la gespa humida: s’escapa del vertigen de la pedra bastida al cos del gratacel que des de lluny el mira.

Al metro de Manhattan s’hi palpa la presó: accessos vergonyants, columnes i barrots, espectres vigilants amb traces de gargots menant la densa espera al fons del corredor.

Amb els carrers vessant de gent i de colors, l’excés de Chinatown, guarnit de restaurant, de fruita, magatzem i carretó ambulant, té un deix de pena antiga, prenyada amb molts dolors.

La claror matinal fendeix l’entranya blava amb un càlid deixant d’empremta lluminosa, com si Hopper copsés dins l’aura numinosa la història germinal suspesa en la llum balba.

A l’Iridium el jazz és jove aquesta nit. Vent, corda i percussió ajusten els seus sons amb l’estrany vigor d’un Pollock combinant els tons i el suau impuls d’un Rothko temperant els sentits.