A propòsit de la Maria Antonieta de Stefan Zweig

     Retrats que expliquen una vida 

  

   És un plaer poder llegir en català la biografia de Stefan Zweig sobre Maria Antonieta (1934), en la magnífica traducció que n’ha fet Ramon Farrés, publicada per La Segona Perifèria. La introducció del propi Stefan Zweig fixa el propòsit de la biografia en senyalar que “la vida de Maria Antonieta és potser l’exemple més patent de la història de com de vegades el destí és capaç d’arrencar una persona mitjana i aixecar-la amb força per sobre de la pròpia mediocritat mitjançant la seva mà imperiosa”. Avui ens pot semblar un mica anacrònica la invocació de la força del destí en els avatars d’una vida, però cal no perdre de vista que Zweig utilitza amb vigor els esdeveniments del marc històric dels antecedents i els fets de la Revolució francesa per endinsar-se en el caràcter, la psicologia, la personalitat en definitiva, que aquest marc va esculpint en Maria Antonieta, des de la seva adolescència fins a la seva mort, executada als 37 anys. El caràcter de Maria Antonieta, diu Zweig, es va superar a si mateix just en el moment en què el seu poder exterior arribava a la fi.

   Resulta significatiu que l’original de la biografia porti el subtítol de “Bildnis eines mittleren Charakters, és a dir, Retrat d’un caràcter mitjà o mediocre, a mig camí de fer-se. En un passatge que em sembla molt eloqüent de la biografia (p. 346),  Zweig evoca justament els retrats que en vida es van fer de Maria Antonieta, sobretot els de Wertmüller i els de la retratista de la cort Vigée Le Brun, en contrast amb els darrers del polonès Kucharski, un a les Tulleries i després la presó de Temple, quan el caràcter de la reina ja havia pres consciència d’una transformació que la faria capaç d’assumir ell seu destí tràgic.

   Val la pena transcriure literalment, si més no en part, el que Zweig ens diu en aquest passatge: “ Els retrats de Wertmüller i madame Vigée Le Brun s’esforcen constantment per recordar a l’espectador, mitjançant vestits i decorats preciosos, que aquella dona és la reina de França. Amb un barret sumptuós de magnífiques plomes d’estruç al cap, el vestit de brocat centellejant de diamants, es mostra davant el seu tron vellutat...”

 

 

   El retrat de Kucharski , en canvi, l’únic i últim que la reina va encarregar a les Tulleries i que va quedar a mig fer, “deixa de banda tots aquests guarniments cridaners: una dona bonica i ufanosa s’ha assegut en una butaca i mira davant seu amb aire somiós. Sembla una mica cansada. No va vestida de manera espectacular, no porta joies, cap pedra no li resplendeix al coll, no s’ha empolainat. S’han acabat els artificis teatrals, per a això ja no té temps; les ganes d’agradar han cedit pas a la calma, la vanitat a la senzillesa. Els cabells, on ja brillen els primers flocs argentats, cauen de manera distesa i natural, ordenats amb gràcia... La boca ja no somriu, els ulls ja no inciten; en una mena de llum tardoral, encara bonica, però d’una bellesa ja suau i maternal, en una mitja claror entre el desig i la renúncia, com una femme entre deux ages, ja no del tot jove però encara no vella, ja no cobejosa però encara cobejable, així és com aquesta dona somia per a si mateixa... Després de mil imatges idòlatres amb costosos marcs de marbre i d’ivori, aquest full a mig fer mostra per fi la persona; entre tots els retrats és l’únic que permet intuir que aquest reina també té una cosa semblant a una ànima”. 

 

 

   Són, certament, retrats que expliquen una vida  de contrastos. I que expliquen també la intenció del biògraf tan clarament exposada en la introducció, posar de relleu que “la castigada dona que no s’havia preguntat mai per si mateixa, reconeix finalment la transformació... , percep que dintre seu comença alguna cosa nova i gran que sense aquell càstig no hauria estat possible”.