La història plural del finançament singular

 

   Convé recordar el vaivens i les ziga-zagues que ha experimentat des de fa uns quants anys la proposta d’un finançament singular per a Catalunya. En l’acord PSC – ERC per a la investidura de Salvador Illa es fa constar expressament que en “els punts d’acord d’aquest apartat  ambdues parts s’han inspirat en l’ampli consens del Parlament de Catalunya l’any 2005, especialment en els apartats de finançament, quan es va aprovar la proposta de reforma de l’Estatut”.  Es tractaria, doncs, de fer un reset per intentar aconseguir el que llavors no es va arribar a concretar, tot i que després de la llastimosa sentència del TC sobre l’Estatut que ja s’havia referendat a Catalunya es van mantenir els articles 204 i 205 de l’Estatut ara vigent que preveuen la delegació a la Generalitat, totalment o parcialment, de  tributs de l’Estat i que incomprensiblement mai s’han aplicat ni desenvolupat.  L’acord PSC – ERC també fa referència a aquests dos articles.

    Ara el PP intenta boicotejar l’acord en el que s’ha implicat amb força el govern Sánchez (cosa important que no va succeir  ni abans ni després de la sentència del TC contra l’Estatut, durant el govern Zapatero), utilitzant-lo com arma electoralista, amb arguments superficials i contradictoris, en la línia populista  que ve seguint des del principi de la legislatura. Diu el PP en una desencisada nota conjunta dels seus presidents territorials  que el finançament singular de l’acot atempta contra la igualtat i la solidaritat entre espanyols. Però no exclou que els presidents que ho considerin oportú acudeixen a Moncloa per escoltar les propostes concretes de Sánchez, contràriament a la iniciativa de la presidenta Ayuso que volia un boicot total.

   D’altra banda, la nota del PP reconeix que cal una reforma en profunditat del sistema de finançament i no s’està d’exigir un fons transitori de 18.000 milions d’Euros amb càrrec als fons europeus Next Generation per cobrir de forma immediata les necessitats financeres de les CCAA. També l’acord PSC – ERC preveu un temps transitori durant el qual caldrà vetllar per l’increment substancial de recursos, l’ordinalitat segons la capacitat fiscal, sense descuidar la solidaritat ni les competències singulars que no tenen altres Comunitats, i la creació d’un Consorci per a les inversions. Almenys s’entreveu, doncs, un mínim terreny comú en aquest fons transitori com a punt de partida, i està per veure si el mètode de “confessionari” que ha escollit el govern Sánchez, per mirar de convèncer un a un els presidents territorials, no pot contribuir a explorar altres punts de contacte. El mètode “confessionari” el va inventar Andreotti per aconseguir en els temes més difícils del seu govern a Itàlia una visió de conjunt a partir d’entrevistes particulars amb les diferents delegacions.

   Però cal anar uns anys enrere per retratar amb detall les contradiccions del PP en aquest tema. En el programa electoral del PP català per a les autonòmiquesdel 2012 (en ple govern Rajoy que llavors comptava amb una majoria molt més que absoluta de 186 diputats!!) es proposava: literalment en els punts 2 i 3 de l’apartat “Salir de la crisis econòmica, nuestra prioridad”:

   “2. - Trabajaremos para conseguir un nuevo sistema de financiación singular para Cataluña, que responda al objetivo de resolver el problema sistemático de insuficiencia financiera de la Generalitat para atender a sus competencias. Esto lo haremos mediante el incremento de los impuestos cedidos y de la participaciónen la cesta de impuestos, en el marco de un modelo propio con capacidad normativa, dentro del régimen común de la LOFCA. Este modelo permitirá, mediante el establecimiento de fórmulas de colaboración entre la Agencia Tributaria de Cataluña y la Agencia Estatal de la Administración Tributaria, la gestión, recaudación, liquidación e inspección de la totalidad de los impuestos propios, cedidos y transferidos.

 3. - Aseguraremos que el nuevo modelo de financiación respete el principio de ordinalidad, el cual garantiza el mantenimiento de la posición catalana respecto a su propia renta per cápita, para que no se altere la posición relativa de Cataluña respecto del resto de comunidades autónomas después de aplicar el mecanismo de nivelación. También el principio de solidaridad, entendiendo que éste ha de ser finalista, para no perjudicar la capacidad de crecer y de competir de la economía catalana”.  El subratllat amb negreta és meu.

   Com esperava el PP català, que llavors dirigia Alicia Sánchez-Camacho, negociar aquests punts amb el govern Rajoy? Ara en tindria l´oportunitat amb el govern Sánchez, O és que l’actual situació financera de Catalunya no es mereix una  millora substancial en la línia que el 2012 proposava el PP?

   Encara hi ha més en les històries de contradicció del PP de Feijóo sobre el tema. Aquest, el 2016, va reconèixer personalment davant una delegació empresarial parlant del concert econòmic: “No digo yo que el concierto catalán no tiene razón en cuanto a la demanda, porque es verdad que lo tiene Euskadi y lo tiene Navarra (…) También es cierto que en la discusión constituyente se llegó al acuerdo de que Cataluña no tuviese concierto. Ahora bien, es verdad que estas cosas se pueden cambiar y se pueden plantear y se pueden discutir, ¿no?”.

   Amb aquests antecedents, si es deixessin de banda les frivolitats populistes del PP, semblaria que no és tan difícil arribar a punts de consens per millorar substancialment el finançament autonòmic, també el de Catalunya.

   Val a dir que és veritat que a la delegació catalana presidida pel llavors Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat, Ramon Trias Fargas, amb motiu de les negociacions que van precedir l’aprovació final de la Llei Orgànica 8/1.980, de 22 de setembre, sobre  Finançament de les  CCAA ( la LOFCA), es va oferir al govern de la Generalitat una fórmula semblant al sistema concertat que llavors negociava el govern basc amb el govern central. El fet el recull en detall Josep Maria Bricall en el seu assaig de memòries “Una certa distància” (novembre de 2017). Exposa Bricall (p.360 i ss de les memòries) el que va deixar escrit el 2015 el que fou Conseller d’Hisenda del Govern Basc, Pedro Luís Uriarte, en el capítol V de la seva obra “El concierto económico vasco: una visión personal”: “Uno de los hechos que posteriormente se han convertido en muy relevantes y que viví personalment, con motivo de la negociación del Concierto Económico en 1.980, fue el ofrecimiento que se realizó al Govern de la Generalitat de Catalunya de una fórmula similar al sistema concertado que veníamos negociando. El ofrecimiento del que fui testigo privilegiado se produjo en una reunión tripartida en la que estuvimos presentes el entonces ministro de Hacienda, Jaime García Añoveros, Ramon Trias Fargas y yo mismo como Consejero de Economía y Hacienda del Gobierno Vasco”. També detalla Bricall que en una posterior entrevista al mateix Pedro Luis Uriarte de la revista Infolibre  (el 26 de novembre de 2015), aquest va afegir: “Ramón Trias Fargas dijo no a la posibilidad de acceder a un Concierto Económico. Ahí se ve cómo reacciones racionales a veces se convierten en perjudiciales. Durante una serie de años le fue major que al País Vasco teniendo el paraguas protector del Estado, pero la economía vasca consiguió estabilizarse, empezó a recaudar más y a mejorar la calidad de los Servicios públicos. Todo ello unido a la eficiència de la Administración vasca, la inexistència del fracaso escolar y la escasez de corrupción, ha llevado  a que el País Vasco esté en una situación más que aceptable”.

   Aquest fet, i les consideracions de Pedro Luís Uriarte, haurien de servir perquè JUNTS, successora de Convergència, recapitulés i s’afegís a l’acord PSC – ERC en aquest punt, deixant de banda les rivalitats estèrils que no condueixen enlloc i que, ara ja, no serveixen de res. Sé que soc un ingenu, i que ni el realisme que van demostrar fa uns anys el PP català i el mateix Feijóo, ni la lliçó per a Junts de les conseqüències negatives de dir no a un oferiment semblant al Concert basc, immediatament després de l’aprovació de l’Estatut de 1979, serviran perquè un i altre deixin de posar pals a la roda per negociar una reforma substancial del finançament. Són pluralitats que en la conjuntura actual, dominada per l’antipolítica,  es mostren alienes a l’interès del bé comú possible i millorable.