ERC, un partit i quatre estratègies

  

 No una, ni dues, sinó quatre candidatures es presenten a les votacions dels militants per presidir ERC en el proper congrés d’aquest mes de novembre: Nova Esquerra Nacional, Militància Decidim, Foc Nou i Col·lectiu Primer d’Octubre. Quatre ja són moltes per a una militància de poc més de vuit mil persones que fa poc es va dividir quasi per la meitat en la votació del pacte per a la investidura de Salvador Illa, però és que ara la guerra oberta entre candidatures dona per pensar que més que davant d’una proposta de direcció diversificada estem davant de quatre propostes d’estratègies incompatibles entre elles, sobretot les de Nova Esquerra i Militància Decidim, amb el matís que a aquesta última sembla que s’acosten, tot i les diferències entre elles, les de Foc Nou i Col·lectiu Primer d’Octubre, sobretot pel que es refereix al distanciament que prenen respecte del pacte amb el PSC.

   L’elecció de la direcció d’ERC sempre ha resultat complicada després d’un canvi de cicle marcat pels mals resultats electorals. En el  congrés de 2008, durant el segon tripartit, Carod Rovira va renunciar a revalidar el càrrec de president a favor de Puigcercós davant la fragmentació interna. El 2010 la direcció va entrar novament en crisi després d’haver passat de 21 (el 2006) a només 10 diputats aquell any, donant pas el 2011 a la presidència d’Oriol Junqueras amb Marta Rovira de secretària general.

   Coincidint amb el començament i el desenvolupament del procés, ERC va obtenir els millors resultats al Parlament, passant dels 21 diputats de 2012 als 32 de 2017 (el 2015 la llista conjunta de JuntsxSí en va obtenir 62) i als 33 de 2021 que li van suposar la presidència de la Generalitat. El retorn als 20 diputats de les eleccions d’enguany, que recorden els resultats d’ERC als tripartits de 2003 i 2006, ha significat una nova entrada en crisi després, significativament, d’un  altre final de cicle de coalició. El primer canvi de cicle va ser amb el final de la coalició amb el PSC en els tripartits, i el segon ha vingut amb al final de la coalició amb Convergència-Junts.

 Però la lluita per la direcció del partit aquesta vegada és molt més aferrissada. El atacs directes que aquesta setmana s’han produït entre Junqueras i Marta Rovira, acusant-se de manca d’ètica i d’haver atemptat contra els principis del partit,  no tenen precedents a ERC. Una dura entrevista de la revista El Món a Alfred Bosch, que va ser Conseller d’Afers Exteriors els anys 2018-2020 i ara encapçala la candidatura de Foc Nou, acaba d’afegir més llenya al foc denunciant que Junqueras i Rovira han regalat l’ideari a JUNTS i la força al PSC. Si d’ideari es tracta, cal pensar que Alfred Bosch proposa la creació d’un partit diferent, apel·lant, com ho fa el Col·lectiu Primer d’Octubre, als militants que van votar no a l’acord amb el PSC i als que ara se senten incòmodes després de votar sí. La confrontació apunta a estratègies tan diferents que seran incompatibles sigui quina sigui la direcció que en resulti. Tan incompatibles com s’han acabat demostrant les estratègies d’ERC i de JUNTS en el govern de la Generalitat.

   Una primera consideració d’aquest batibull porta a reflexionar sobre les conseqüències que de cara al futur pot tenir el fet d’oferir a la militància, que acudeix ja dividida al congrés, unes propostes de direcció tan bel·ligerants entre elles, sense la més mínima base de consens. Carod Rovira es va apartar davant la fragmentació interna, però ara ningú s’aparta i tots es barallen. Després vindran les bones paraules intentant la reconciliació. Serà massa tard?

    La militància d’ERC significa encara no un 2% dels 427.135 vots que va tenir el partit les passades eleccions al Parlament. No és pas discutible el procediment democràtic del congrés, però sí que ho és la divisió i la guerra fratricida de la direcció que pot condicionar resultats electorals futurs, pensant en els mateixos militants que ara han de decidir, i sobretot en les bases electorals d’ERC que decidiran més endavant. La democràcia necessita els inputs i la legitimitat de la representació directa, però també la legitimitat dels outputs, és a dir, dels resultats i les conseqüències d’una decisió en aquestes condicions.

   Daniel Innerarity, parlant de les “Carabinas políticas” al volum sobre La “Libertad democràtica” (2023), subratlla la rivalitat acarnissada que té lloc al si de cada bloc polític, inclús a l’interior dels partits. Defensa la idea que totes les organitzacions polítiques tenen dintre seu, o al seu voltant, un Tea Party, “un grup, sector o moviment social, suposadament dels nostres o amb ideologia similar, que es dedica a assetjar els moderats o més proclius al pacte, amb una marcatge que intenta impedir que es facin concessions a l’enemic i que exigeix lleialtat als principis entesos com quelcom que no permet transaccions ni compromisos. Són els guardians de les essències que no combaten l’enemic sinó que assetgen els semblants perquè no pactin ni es rendeixin. Tal com es presenta el congrés d’ERC, estem davant d’una desconfiança substancial entre grups interns que s’assetgen els uns als altres.

   Una segona consideració del batibull intern d’ERC té a veure amb les conseqüències que un determinat desenllaç del congrés del proper novembre pot tenir per al Govern de la Generalitat, i per al discórrer social, econòmic i polític, per a la convivència en definitiva, del conjunt de la societat catalana. Els outputs democràtics poden ser globalment desastrosos. Segons quina sigui la decisió, començarem per prescindir de qualsevol pacte i ens quedarem un any més sense pressupostos?