Michael Ignatieff, pensador, polític i humanista

 

  Michael Ignatieff, Premi Princesa d’Astúries de Ciències Socials 2024. Assagista, acadèmic i polític, deixeble  i biògraf d’Isaiah Berlin. Un referent important en els temps que vivim.

   En una de les seves obres més interessants, una joia d’autobiografia política (“Fuego y cenizas. Éxito y fracaso enpolítica”), després de l’experiència  com a líder del Partit Liberal del Canadà entre el 2008 i el 2011, ens ha deixat reflexions com aquestes, perfectament aplicables al nostre passat recent i present:

-       “La democràcia només mereix el seu privilegi moral si existeixen bones raons per creure en el bon judici dels individus. Per gaudir de la política i per fer-ho bé has de pensar que estàs treballant per tots, independentment de si t’han votat o no”.

Sobretot recorda que el polític no és més intel.ligent que les seves pròpies institucions i que disposa d’elles per fer-se més intel.ligent del que és. El respecte per les institucions implica l’obligació de tractar els adversaris com oponents, mai com enemics, la política no és la guerra sinó l’única alternativa que tenim per desfer-nos-en.

-       ”S’ha de valorar una democràcia que atorga un espai en el Parlament a aquells que no desitgen formar part de país, que es neguen per principi a parlar qualsevol idioma que no sigui el francès, que es neguen a prestar jurament de fidelitat a la reina i que, no obstant, són parlamentaris exemplars, excel.lents col.legues i bons representants dels seus votants. Em sentia orgullós, i encara ho estic, d’una Cambra democràtica que dona espai a un desacord tan radical però que així i tot manté la cortesia i el respecte”.

-       “La política posa a prova la teva capacitat de conèixer-te més que cap altra professió. El que he après és que la pregunta de per què vols ser un polític significa en realitat per a qui vols ser-ho”.

-       “Serveixes l’única divinitat que ens queda- les persones- i has d’aprendre a acceptar els seus veredictes que poden ser dolorosos i difícils d’entendre, però no disposem de cap altra cosa on dipositar la nostra fe en el que es refereix a la nostra vida en comú... Pensen en la política com una crida que ens empeny cap endavant.. Aquells de nosaltres que hem respost a la crida sabem que l’èxit o el fracàs importen menys que el fet d’haver respost”

  En la seva darrera obra traduïda al castellà (“En busca de consuelo”) construeix una sèrie de retrats ordenats històricament sobre personalitats que en una situació extrema van utilitzar les tradicions que havien heretat a la recerca de consol. No tots van tenir èxit , diu, però podem aprendre de les seves lluites i trobar esperança en els seus exemples. Les personalitats que ressegueix amb aquest propòsit, després d’una aproximació als llibres dels Salms, al llibre de Job i a les epístoles de Sant Pau, són:  Ciceró (Cartes sobre la mort de la seva filla), Marc Aureli (Les Meditacions), Boeci i Dant (Les consolacions de la filosofia), Michel de Montaigne (els últims Assaigs), David Hume (La meva pròpia vida), Condorcet (Quadre històric del progrés de l’esperit humà), Karl Marx (El Manifest Comunista), Abraham Lincoln (El segon discurs d’investidura), Gustav Mahler (Kindertotenlieder), Max Weber (La vocació i l’êtica protestant), Anna Akhmàtova, Ptrimo Levi i Miklós Radnoti (Les consolacions del testimoni), Albert Camus (La peste), Vàclav Havel (Les cartes a Olga) i finalment Cicely Saunders i els hospicis ( La bona mort).

   En l’epíleg d’aquesta darrera obra, interessantíssim, penso que sintetitza en aquest paràgraf el sentit de la seva pròpia recerca de consol a partir del  context familiar: “Enfrontant-me a les seves morts vaig aprendre que el consol és al mateix temps un procés conscient, pel que busquem el sentit de les pròpies pèrdues, i una immersió inconscient en els racons de les nostres ànimes per recuperar l’esperança. És el treball més ardu però també el més gratificant i no podem evitar-lo. No podem viure en l’esperança sense haver de comptar amb la mort, o amb la pèrdua i el fracàs”.

   La traça humanista d’Ignatieff es reflecteix en totes i cadascuna de les pàgines d’aquest llibre, però trobo que en l’apartat que dedica a “Les consolacions del testimoni”, la referida a Anna Akhmàtova, és especialment significativa per la relació que estableix amb el record del seu propi mestre i mentor, Isaiah Berlin, de qui ens ha deixat una biografia monumental que és també una síntesi brillant del pensament liberal i humanista d’aquest filòsof.

   Anna, la poetessa, ha buscat el consol en la composició del poemari “Requiem, escrit en el transcurs de vuit anys.  La tardor de 1945 Isaiah Berlin i Anna Akhmàtova es troben a Leningrad. AKhmàtova vol llegir-li alguns poemes del “Requiem”, començat el 1938 , a les portes de la presó de Kresty on Anna havia fet cua amb altres dones esperant veure el seu fill, Lev Gumilev, empresonat durant la Gran Purga del règim de Stalin, patint una espera gèlida i desesperançada. Una d’aquelles dones li havia preguntat, sense saber de qui es tractava: “Això es pot descriure?” Ella havia respost: “Puc”. I havia vist que “llavors alguna cosa semblant a un somriure aparegué tímidament en el que un dia havia estat la seva cara”.

   Anna comença a llegir a Isaiah Berlin un dels primers poemes de “Requiem”

Plàcidament flueix el plàcid Don,

entra la lluna groga a dins de casa.

Entra amb la gorra de gairell ,

la lluna groga veu una ombra.

Està malalta aquesta dona,

Aquesta dona està ben sola.

L’home a la tomba, el fill empresonat,

pregueu per mi.

 

  Però Anna no pot continuar llegint, i exclama en veu baixa dirigint-se a Isaiah : “No, no puc. És inútil, tu vens d’una societat de sers humans, mentre que aquí estem dividits entre sers humans i ...”  

  Quan va acabar la guerra, explica Ignatieff,  Anna sabia, després que el seu fill tornés a casa, que amb el seu Requiem havia donat veu al turment del seu poble. Ella mai no havia escollit l’exili o la fugida, davant l’horror mai no havia mirat cap a una altra banda, i havia complert amb el seu deure com a testimoni.

 

 P.D.

 Tenim la poesia completa d'Anna Akhmàtova en català (amb traducció i edició de Jaume Creus) així com l’esplèndida versió del Requiem que en va fer Maria Mercè Marçal.