La mentida més bonica

 

 

  La mentida més bonica, i afegiria que ha estat també la més seguida a Catalunya els últims deu anys. L’escriptor Francesc Serés s’ha atrevit a fer una aproximació crítica als anys del procés en forma de novel.la. Des del punt de vista estrictament literari no té res d’excepcional, al contrari, diria que perd uns quants enters respecte de les seves obres anteriors per les que ha rebut nombrosos premis literaris. Cal recordar sobretot els premis Nacional de Literatura de la Generalitat i el Premi Crítica Serra d’Or per “La força de la gravetat” (2006), o el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura en Llengua Catalana i el Premi de la Crítica narrativa catalana per Contes russos.  “La Casa de foc”, la novel.la anterior a “La mentida més bonica”, va merèixer el Premi Proa de Novel.la 2020 i el Premi Llibreter de Literatura Catalana 2021. El juny del mateix any fou nomenat director de l'Institut Ramon Llull, càrrec del que va renunciar mesos més tard per motius personals. Tenia clar que al capdavant de  l’Institut hi havia d’haver un polític.

  Recordo molt bé la densitat literària dels protagonistes de “La força de la gravetat”, noms dels de tota la vida, alçats com estaques en les parcel.les de l’experiència comuna dels últims quaranta o cinquanta anys en el nostre país. En cada un dels contes s'hi veu un treball important d'informació i documentació prèvies, d'apropament als escenaris dels fets, molt distints i distants entre si. Al final de “La Casa de foc” Serés acaba amb aquesta reflexió: “De tot el que he explicat, ara que ja està escrit, el record ja no serà meu. És una forma de confessió, l’única manera de perdonar-nos”. Un fil d’aquesta intenció de confessió literària s’endevina a “La mentida més bonica”.

  Tornant a la novel.la de la mentida, es podria dir que en la història real la mentida més bonica ha estat també la més seguida a Catalunya els últims deu anys per la seva persistència durant el procés, respecte de la qual l’autor en fa una aproximació que busca més el to d’una confessió personal que la complexitat d’una creació de personatges immersos en la problemàtica del país. Es tracta, al meu parer, d’una aproximació només tangencial que recorre al protagonisme d’una parella de professors d’institut que entren alhora en període de jubilació per anar introduint reflexions compartides, entre ells mateixos i amb els companys i amics del mateix entorn social, sobre la mentida que per a ells, militants independentistes convençuts i activistes constants per la causa, ha acabat significant la promesa de la independència exprés.

   En una llarga entrevista Francesc Serés ha explicat els motius i la gènesi de “La mentida més bonica” i n’aclareix alguns dels passatges més significatius, com el que confessa que sota el personatge de ficció d’una traductora va protagonitzar ell mateix durant una trobada d’activistes formulant la pregunta sobre què estarien disposats a perdre per la independència. Una pregunta que en la realitat tampoc no va tenir resposta.

  En un article-reportatge de març de 2022 sobre l’arribada d’emigrants ucraïnesos a Berlin per la guerra, als que va contribuir a donar acollida com a voluntari en un hotel de la ciutat proper a casa seva, conjuntament amb la seva muller, lingüista russa, Serés ja havia introduït una reflexió inicial del que acabaria sent el nucli de la novel.la al cap de set mesos. Deia en aquell reportatge: “cadascú arrossega la seva vergonya política, i jo carrego la meva dels temps del procés i de les mentides que ens van explicar els nostres polítics. La vergonya del ridícul de no haver defensat res, perquè, ara ja ho sabem, no van preparar res que es pogués defensar amb un mínim de convicció. Al final la mentida sempre s’acaba sabent”.

  Penso que la novel.la és una aproximació tangencial a la mentida del procés perquè tracta l’evidència de la mentida des d’un sol angle, el que representa la manca de preparació de res que es pogués defensar de part dels polítics protagonistes del procés que prometien la independència. Des d’aquesta visió simplificadora la responsabilitat recau només en aquests protagonistes, com si la credulitat generalitzada d’aquesta mentida en la major part de d’independentisme no hagués contribuït irresponsablement a la seva divulgació i persistència. En les reflexions dels professors de la novel.la es repeteix constantment la constatació que “no hi havia res preparat”. Amb un mínim de realisme històric (els professors ficticis són també professors d’història a la novel.la) convenia aprofundir en la veritat de la manca de posicionament crític dels enganyats respecte de la mentida mentre es proposava (durant deu anys!),  sense esperar al buit final per veure la manca de preparació de res que es pogués defensar. La mentida era una mentida compartida de part dels mentiders i de part dels que se la van creure, i continuen creient-se.la.

   Només a la part final de la novel.la l’autor gosa proposar un diàleg que s’acosta a la sinceritat de la mentida compartida. És el diàleg que mira de recompondre l’amistat perduda entre la parella protagonista i en Nicolau, un personatge secundari, desenganyat de les promeses de la independència exprés molt abans que ells. Encapçalant el diàleg el mateix Serés-autor es fa aquesta reflexió: “Fa vergonya recordar-ho perquè el país encara no ha fet balanç i encara ningú s’atreveix a dir la veritat, i ara fa tant de temps que es menteix sobre la mentida que es va explicar que cada vegada és més difícil explicar-ho. La mentida ha acabat creant la realitat”. És la mateixa vergonya que expressava en el reportatge de Berlin uns mesos abans de publicar la novel.la. En un moment del diàleg entre la parella i l’amic distanciat que ara retroben, aquest diu: “Pots tenir molta raó de dir que aquella paret s’ha de tirar a terra, Marina, però si ho fas amb el cap, ets un irresponsable. I si ho fas perquè els altres t’ho diuen és que ets una mica ruc. Però si fas servir el cap dels altres, de tota aquella gent que sortia a manifestar-se, què ets?”.

  És important proposar la confessió com una manera de perdonar-nos, treure del pap la mentida per tal de compartir algun camí de sortida possible. Però amb la confessió no n’hi ha prou. Cal sobretot el propòsit d’esmena total de la política mentidera dels anys del procés.