CRÒNICA D'UNA DÈCADA PERDUDA (2012 - 2022). Capítol I : entorn del dret a decidir en un context de crisi social, política i econòmica

 

  Ara que el procés s’ha acabat m’he entretingut a recopilar totes les entrades del  blog que he anat publicant durant els deu anys que ha durat. M’adono que potser n’he estat massa pendent i tot, perquè em surten més de nou-centes pàgines dedicades al tema. Les ordeno i divideixo en capítols que aniré publicant, amb la intenció, sobretot, que em serveixin de guia i de referència a mi mateix, i si a més serveixen a la curiositat d’algú altre que vulgui llegir-ne a la bona de Déu  algunes pàgines, benvinguda sigui.

   Es tracta d’una crònica dels deu anys del procés confegida cronològicament, seguint els fets que m’anaven semblat més rellevants pas a pas, mes a mes, dia a dia en alguns casos. No he tocat ni una coma del que quedava escrit segons l’impacte o la motivació de cada moment, reflectides en el títol de cada entrada. És una reflexió i una revisió crítica que es va expressant fet a fet, i per tant pot tenir tots els defectes i totes les virtuts d’una visió sotmesa a la servitud d’allò que és momentani i que va canviant amb el transcurs del temps. Justament per distanciar-me d’aquesta servitud i dels mals humors que sovint comportava, em guaria sovint amb el recurs a la sàtira, mitjançant la confecció d’una sèrie de poemes satírics que començaven pels anys dels governs del tripartit i que discorrien després en paral.lel a les pàgines de reflexió crítica sobre el procés, Quasi tots aquests poemes els vaig publicar en aquest mateix blog, seguint l’ordre cronològic dels fets.

   M’adono també que tant la meva pròpia visió com la dinàmica dels fets van adquirint tons molt diferents, cada vegada més obscurs,  a mida que els mesos avancen, deixant una traça personal i col.lectiva en la política, el dret i la societat catalana que ens marcarà durant molt de temps. Penso que ha estat una dècada perduda. Les esquelles que van començar a repicar al principi del procés al final ens han fet perdre tots els bous. No és que hàgim perdut l’oportunitat d’una dècada per avançar; hem malmès el que teníem i n’han sortit tocades l’economia, la política, el dret, la cultura i la societat en el seu conjunt. Hem retrocedit una dècada amb l’agreujant que la força de la gravetat del procés ens continua empenyent cap enrere. L´únic que sembla que podrem intentar durant la dècada següent serà apaivagar la gravetat de les seqüeles, mirar de tancar les ferides obertes. El procés s’ha acabat però no ha sabut concloure. Ens mostrem incapaços de treure’n cap lliçó.

   En el pdf que segueix publico el primer capítol d’aquesta dècada perduda. A la manera de preàmbul incloc la referència a la conferència d’Artur Mas, de novembre de 2007, sobre la refundació del catalanisme. Penso que aquella visió marcaria, amb reformulacions i contradiccions successives, el rumb del procés, un rumb que com el mateix Mas va reconèixer ens portaria a un destí desconegut, que ha acabat sent un naufragi. El capítol transcorre entre juliol de 2012, poc abans de la multitudinària manifestació del setembre d’aquell any, i el 9 d’abril de 2014, amb l’anàlisi del debat al Congrés sobre la Proposició de llei Orgànica del Parlament català per a la celebració d’un referèndum consultiu sobre el futur de Catalunya.  És un període que es mou entorn del dret a decidir en un context de crisi social, política i econòmica.