Què proposarà el president Aragonès?

 

  Abans i després de la Diada han sigut tantes i tan contradictòries les declaracions dels diferents sectors independentistes per encarar el futur immediat del moviment, que si no volem caure en  el fatídic “qui dia passa any empeny” (que en aquest cas voldria dir deixar passar el temps com sigui mentre es mantinguin les correlacions de poder com fins ara al si de la Generalitat) hauríem d’esperar un mínim d’aclariment de part del president sobre com pensa tirar endavant el que queda de legislatura. Ell mateix va dir poc abans de la Diada que  en el proper debat de política general al Parlament de finals d’aquest mes de setembre proposarà una via cap a l’autodeterminació que vagi més enllà de l’independentisme. D’entrada sembla un oxímoron, però hem vist coses molt estranyes en la fenomenologia del procés i una més ja no ens vindrà de nou.

   De moment el que contemplem com observadors és un “totum revolutum” que no convida a la clarificació sinó a la continuació del bucle processista, però aquesta vegada ja en el pòsit que queda del procés i que el va assimilant a un intent de salvament de les restes d’un naufragi en el que cada part busca un lloc on aferrar-se.

  A la Diada d’enguany L’ANC clamava per “fer la independència o convocar eleccions”, i amenaçava amb presentar una llista cívica a les properes eleccions al marge dels partits independentistes. Desmarcant-se del maximalisme de l’ANC Òmnium ha declarat que és arribat el moment d’apostar per un canvi de cicle perquè s’ha esgotat el referent de l’1-O. Junts reitera    que “això no pot continuar així”, que cal recuperar el consens entorn d’una estratègia unitària cap a la independència perquè ERC incompleix el pacte de govern i s’ha instal.lat en l’administració de l’autonomia. La direcció d’ERC insisteix en la necessitat de diàleg amb el govern central i reconeix que al moviment li falta base social per anar més de pressa, alhora que Oriol Junqueras denuncia que ERC és víctima dels atacs i desqualificacions de part d’un sector de l’ANC.

   A la reunió d’ahir a Palau entre el president Aragonès i les entitats independentistes (ANC, Òmnium i l’Associació de Municipis per la Independència) les posicions s’han enrocat, si es pot dir, encara més. La presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Dolors Feliu, ha assenyalat després de la trobada que no hi ha més camí que unes noves eleccions després de constatar la posició “immobilista” del president de la Generalitat, remarcant que el president “no ha tocat ni una sola coma del seu discurs”, i per la seva banda ha insistit en la via de la llista cívica com a eina de pressió als partits. Abans de la trobada Feliu havia avançat que proposaria a Aragonès, a les institucions i als partits que la declaració d’independència de Catalunya es faci efectiva en el segon semestre del 2023, coincidint amb la presidència d’Espanya del Consell d’Europa. Una proposta que la consellera de la presidència, Laura Vilagrà,  ha descartat de ple. Vilagrà, que també era a la reunió, li ha contestat a l’ANC que “és evident que avui no es donen les condicions per tirar endavant” la proposta “que l’Assemblea ha fet a correcuita abans d’entrar al Palau de la Generalitat”, i que “això ho sap tothom”.

 Mentrestant la Cup continua per sobre del bé i del mal, veient com se li està fen malbé l’escalèxtric que ha teledirigit els últims anys. Tants caps, tants barrets. El procés sempre s’ha distingit per tenir molts caps i molts barrets, mentre se n’anaven liquidant uns quants pel camí i se’n creaven de nous, però ara es comença a veure que al fons del pòsit del procés no queden més barrets de recanvi i que el rei anava nu.

  Cal preguntar-se davant tanta discrepància quina acabarà sent la posició de Junts en relació amb la sorprenent fugida endavant de l’ANC, com també quin serà el posicionament definitiu d’Òmnium després de l’alerta del seu president respecte a continuar en una dinàmica d’autodestrucció. Denunciarà Antich que la fugida endavant de l’ANC significa entrar de ple en aquesta dinàmica d’autodestrucció? De moment, Jordi Puigneró ja s’ha desmarcat  de la negativa rotunda del president a la proposta de l’Assemblea de proclamar una DUI el 2023 i assegura que la valoració de Vilagrà no és la del Govern, sinó només la de Presidència. Acceptarà Aragonès aquesta subtil distinció de Puigneró i acabarà admetent la cronificació de l’esquizofrènia política que presideix  el seu govern? No començaria a ser hora de plantejar la formació d’un nou govern i descartar d’una vegada el boicot persistent de Junts que manté per boca de la seva presidenta l’amenaça d’abandonar-lo?

 El moment actual ens retrotrau a les circumstàncies que Aragonès va gosar tenir en compte fa un any i mig, abans de ser elegit president, quan ponderava la probabilitat d’arribar a fer govern sense Junts. Ara les circumstàncies que llavors tenia en compte s’han agreujat i s’ha demostrat que la coexistència dins el mateix Govern de concepcions independentistes irreconciliables, que en realitat apunten cap a models socials, polítics i econòmics molt diferents, resulta del tot ineficient per actuar en funció de les qüestions prioritàries que  preocupen als ciutadans.

   Aragonès haurà de demostrar que és possible la quadratura del cercle si no corregeix i s’entesta a defensar en el proper debat de política general que s’ha de continuar amb aquest govern i que es pot anar cap a l’autodeterminació de la mà de l’ANC i de Junts, més enllà de l’independentisme.