Javier Marías in memoriam. Narrar el que mai s'ha esdevingut

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  En el discurs d’ingrés a la Real Academia Española el 27 d'abril de 2.008 l’escriptor Javier Marías retornava al tema de la relació realitat-ficció en la creació literària. Javier Marías ha estat un novel.lista obsedit per la potència i la limitació del llenguatge, admirat pel fet que algú pugui explicar alguna vegada alguna cosa, i que sigui real o es pugui prendre com a tal :"No debería uno contar nunca nada, ni dar datos ni aportar historias ni hacer que la gente recuerde a seres que jamás han existido ni pisado la tierra o cruzado el mundo, o que sí pasaron pero estaban ya medio a salvo en el tuerto e inseguro olvido" (de "Tu rostro mañana", vol Primer, "Fiebre y lanza", Alfaguara 2.002). 

 Per això l’estil de les seves obres és com un exercici constant d’esgrima, d’aproximació a la virtualitat infinita, creadora i contradictòria, de les paraules. Constatava Marías en el seu dicurs el caràcter necessàriament metafòric i irònic del llenguatge, la incapacitat permanent de la narració per reproduir allò que realment s’esdevé: “Veiem la realitat com si, en lloc de tenir volum, dimensions i relleu, fos sempre una pintura plana, i així estem obligats a explicar-la”; “les paraules, de tan gastades, van carregades de significació, i les frases quasi mai són les justes, són imperfectes, inexactes, escorredisses i no es poden dominar”. 

  Malgrat aquestes limitacions, el novel.lista troba en la invenció el recurs a una creació definitiva i permanent, que només ell determina de forma irreversible. Aquest recurs a la ficcció, a la representació, és el veritable do del llenguatge. “Ese novelista que inventa es el único facultado para contar cabalmente, a diferencia de los ya mencionados cronistas, biógrafos, historiadores... Necesitamos saber algo enteramente de vez en cuando, para fijarlo en la memoria sin peligro de rectificación. Necesitamos que algo pueda contarse a veces de cabo a rabo e irreversiblemente, sin limitación ni zonas de sombra o sólo con aquellas que el creador decida que forman parte de su historia. Sin posibles correcciones ni añadidos ni supresiones ni desmentidos ni enmiendas. Y lo cierto es que sólo podemos contar así, cabalmente y con sus incontrovertibles principio y fin, lo que nunca ha sucedido. Lo que no ha tenido lugar ni ha existido, lo inventado e imaginado, lo que no depende de ninguna verdad exterior”.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat