Claredat

 

  Fa unes setmanes es deia que el president Aragonès formularia durant el debat de política general d’aquest final de setembre una proposta sobre el conflicte polític amb l’Estat que aniria més enllà de l’independentisme. I així ha sigut. A la part final de la seva exposició al Parlament, Aragonès ha demanat un acord de claredat amb l’Estat, seguint la via canadenca, per superar el bloqueig de la situació actual, qualificant la proposta com a plenament inclusiva i democràtica, dirigida a independentistes i no independentistes, la més apta i convenient per donar resposta al clam popular per un referèndum que, segons ell, existeix en totes les capes de la població catalana, prescindint de les simpaties partidistes. 

   La proposta, de la que en un principi es parlava sota un vel d’expectativa i cert misteri, com si hagués de suposar una innovació definitiva en els plantejaments que fins ara s’havien fet, no conté cap novetat ni podrà significar cap avenç, ni entre els independentistes ni entre els que no ho són.

  A la conferència del 4 de juliol de 2.019 al Fòrum Europa de Madrid el  llavors president del Parlament, Roger Torrent, va concloure que ni la política espanyola es podria imposar de manera unilateral sobre la política catalana, ni l'independentisme podria assolir els seus objectius de manera unilateral, i per això la sortida del conflicte hauria de ser bilateral i democràtica. Subratllava que calia acabar amb la judicialització i no resignar-se a "un empat de perdedors. La diagnosi li va servir per demanar un pacte de claredat per fixar les condicions per a la celebració d’un referèndum.

 Els arguments del president Aragonès, doncs, no presenten cap novetat respecte de la formulació de Roger Torrent molt abans de la celebració de les últimes eleccions al Parlament. S’ha de dir que l’un i l’altre han tingut la valentia d’exposar de manera indirecta la renúncia a la unilateralitat, apel.lant al que, segons ells, defensa el republicanisme català. Aquest atreviment, llavors i ara, els ha valgut la immediata crítica de Junts, fent-se palès una vegada més que, al marge de les mostres periòdiques de pragmatisme d’ERC, de republicanisme català n’hi ha més d’un, i potser més de dos. I entre ells destaca el del cercle de Waterloo que no renuncia a la via unilateral ni aspira a cap pacte amb els del 155.

  Sembla talment que el bucle del procés no s’hagi d’acabar mai. Sempre retorna la lluita ferotge per ostentar el poder i l’hegemonia dins de l’independentisme, tal com la representant de la CUP va denunciar en la intervenció d’ahir deixant clara la total pèrdua de confiança en el Govern . “Ens fa vergonya”, va arribar a dir aquesta representant. I la intervenció del representant de Junts no es va quedar curta, deixant a la teulada d’ERC el masegat argument d’optar pel compliment dels acords d’investidura o posar una qüestió de confiança, seguint la tàctica de continuar engabiant el president si no es plega a l’exigència de Waterloo d’una estratègia dirigida des de l’exterior del Govern. Aragonès va tenir prou amor propi per replicar en una intervenció improvisada però sincera, fora del protocol del debat, amb un advertiment, aquest sí totalment clar: ell no està  disposat a posar en risc les institucions i desafia als qui des de fora han de prendre una decisió que la prenguin com més aviat millor. S’ha arribat al final. Per més apel.lació que hi hagi a la claredat, el panorama del Govern no es clarifica sinó que ha arribat a un punt d’obscuritat i enfrontament totals.

   L’apel.lació del president a un acord de claredat és l´enèsim gir en el bucle del procés que repeteix l’exigència d’un referèndum pactat que es proclama com inevitable per justificar la decisió presa fa uns anys de procedir a un referèndum unilateral. Però ara el gir es fa sota el paraigües de la claredat impol.luta del TS del Canadà. Semblaria d’entrada un argument prou de pes per ser tingut en compte pel Govern Sánchez i alhora per continuar mantenint, a mode de baula unificadora dins de l’independentisme, la condició innegociable d’un referèndum d’autodeterminació. Seria massa renunciar a la unilateralitat i no continuar exigint alhora un referèndum d’autodeterminació.

  El temps en política, però, no passa debades. La celebració del referèndum unilateral ara farà cinc anys, i el camí recorregut abans i desprès, pesa com una llosa. D’altra banda, en la formulació del president es diu que l’acord es presentarà al Govern de l’Estat a partir de les propostes que es formulin a tots els nivells de la societat catalana, en un moviment que es pensa endegar des del propi govern. S’obvia el fet que la claredat canadenca és una llei, no una proposta d’acord, que atorga a la Cambra dels Comuns d’aquell país plenes facultats per determinar la claredat de la pregunta del referèndum i la majoria clara que cal per obrir les negociacions posteriors d’independència.

   No es pot confondre una llei amb una simple proposta d’acord, com si un acord la pogués substituir i les condicions pactades des de Catalunya haguessin de determinar les condicions d’un referèndum d’autodeterminació. La Llei de Claredat l’hauria d’aprovar en tot cas el Congrés i el Senat, l’equivalent a la Cambra dels Comuns del Canadà, i ja sabem que seria impossible sense una reforma prèvia de la Constitució. Reforma no menys impossible en la situació actual.

  En tot cas, abans d’arribar a un pacte de claredat d’aquesta naturalesa, avui per avui impossible,  s’hauran d’explorar altres vies. Serà necessari aclarir el que ha passat i les responsabilitats polítiques dels que ens han portat fins aquí, per desbrossar el camí i mirar de recuperar el que s’ha perdut amb un front comú de tot el catalanisme, independentista i no independentista, amb la total renovació dels líders polítics actuals que, com va dir Marc Àlvaro, porten les motxilles molt plenes.  Resulta molt xocant que els corresponsables de la confusió demanin ara claredat. Hauran de passar unes quantes legislatures, i potser alguna generació, abans no es clarifiqui i es normalitzi plenament el panorama polític català i s’hagi recosit la convivència social. Es va anar massa lluny en l’aposta pel tot o res, i va acabar guanyant, altra vegada, el res. Si teníem pressa ara haurem de tenir molta paciència.