Josep Tarradellas en tres escenaris. Escenari tercer: la transcendència d'una trucada.

 

 Una trucada que acabarà amb el restabliment de la Generalitat i el retorn del seu president Tarradellas a Catalunya.

 

   Tarradellas tenia 78 anys. El 15 de juny de 1.977 s’havien celebrat les primeres eleccions generals que donaven pas al restabliment de la democràcia. A Catalunya guanyà el PSC amb 15 diputats, seguit del Pacte Democràtic per Catalunya (integrat per CDC, PSC-R, EDC i FNC) amb 11 diputats, UCD amb 9, PSUC amb 8, ERC amb 1 i AP també amb 1. Al Senat arrasà la candidatura de Josep Benet. Dies abans els partits havien fet les seves propostes a Tarradellas per encarar la formació d’un govern provisional a Catalunya abans de la redacció i aprovació d’un nou Estatut: el PSUC proposava un Consell provisional, l’Assemblea de Catalunya una Assemblea de parlamentaris sota la presidència de Tarradellas, el PSC-C un Consell executiu i una Assemblea de parlamentaris. Jordi Pujol en unes declaracions al diari Le Monde, publicades el mateix dia de les eleccions, proposava una Assemblea de parlamentaris per negociar amb Suárez, donant per descomptat que Tarradellas havia de tornar i dimitir de la presidència de la Generalitat.

  En aquest context, immediatament després de les eleccions es posà  en marxa la recuperació del pla que Manuel Ortínez (l’ideòleg de Tarradellas) i Alfonso Osorio, ministre de la presidència de Suárez, havien embastat uns mesos abans. Carles Sentís, d’UCD, seguint les instruccions de l’organitzador de la campanya electoral del seu partit, Calvo Sotelo, i naturalment d’acord amb Suárez, trucà a Tarradellas convocant-lo a una reunió personal a Madrid per al dia 27 de juny. Tarradellas era un sac de dubtes, però finalment optà per traslladar-s’hi.

   La interpretació del resultat d’aquelles eleccions, en ordre a les conseqüències que se’n van derivar, difereix substancialment segons alguns historiadors i opinadors. Joan B. Culla, per exemple, opina en un article a l’Avenç d’aquest mes de juny 2.022, comentant justament la biografia d’Esculies (“Tarradellas: fets i valoracions”), que el resultat de les eleccions va determinar que Suárez muntés des de dalt, en una operació up-bottom, l’operació retorn de Tarradellas “per bandejar la majoria social-comunista que n’havia sortit”. Josep M. Bricall, en canvi, en el seu assaig de memòries (“Una certa distància”, 2017) afirma amb contundència que amb aquells resultats “el govern espanyol es va veure forçat a descartar qualsevol intent dissuasiu com el que havia pretès a través de la participació de Jordi Pujol”.

   En qualsevol cas, fa constar Esculies citant les fonts: “Pujol no havia sortit guanyador de les eleccions, com Suárez hauria preferit, i per això calia buscar una legitimitat diferent de la de les urnes”. Era la legitimitat que Tarradellas havia perseguit durant tot l’exili i que ara tenia l’oportunitat de posar negre sobre blanc.

   La reunió amb Suárez del mateix dia 27 (dues hores) acaba sense acord perquè Suárez continua insistint  amb el Consell General de les Diputacions. El dia 28 s’entrevista amb Martín Villa i el dia següent amb el rei Joan Carles a qui li confessa les seves conviccions republicanes passades, presents i futures, afegint-hi  que aquest fet no havia de suposar un obstacle per a l’estabilitat de l’Estat.

El dia 1 de juliol es reuneix novament amb Suárez, i l’objecte consisteix en buscar fórmules jurídiques transitòries que permetin el restabliment de la Generalitat i el retorn del seu president però no la recuperació de l’Estatut del 32. L’equip de Tarradellas , format per Ortínez (en el domicili del qual resideix durant l’estada a Madrid), el jurista Josep Lluís Sureda i les aportacions de González Casanova, posa mans a l’obra, seguida d’una reunió amb l’assemblea de parlamentaris electes.

   De nou a París, Tarradellas es reuneix amb Salvador Sánchez-Terán, governador civil de Barcelona, per continuar a la recerca de la fórmula transitòria. El govern Suárez i Tarradellas començaven a prendre avantatge sobre les posicions dels partits a Catalunya. En els dies següents, al domicili d’Ortínez,  FredericRahola , Sureda i el mateix Sánchez-Terán tanquen els serrells de l’acord. Suárez acaba acceptant en bona part el paper preponderant de Tarradellas.

   El dia 1 de setembre de 1.977, tèlex de Sánchez-Terán sobre l’acord definitiu: Reial Decret de restabliment de la Generalitat; Decret del règim transitori de la Generalitat provisional i Decret de nomenament de Tarradellas. En les reunions de parlamentaris a Clos Mosny els dies 27 i 28 de setembre, amb Tarradellas i Sánchez-Terán, aquest exposa la proposta de formar un Consell executiu de la Generalitat provisional amb cinc consellers representants dels partits, set consellers tècnics, designats pel president amb l’acord previ de diputats i senadors, i quatre representants de les Diputacions.

   El 29 de setembre es publica el Reial Decret de restabliment de la Generalitat i es deroga el Decret franquista del 38 que l’havia anul.lada. Durant el règim transitori el president de la Generalitat ho seria també de la Diputació de Barcelona. En un segon Decret s’estipula que les normes de règim interior de la Generalitat provisional s’aprovarien d’acord amb els diputats i senadors elegits a Catalunya. Es creen les comissions mixtes Estat-Generalitat i Generalitat-Diputacions per al traspàs de competències.

  Tarradellas queda satisfet. Els partits no tant. Controlaven, relativament, el Consell executiu però no s’institucionalitza l’Assemblea de parlamentaris ni la figura de Conseller en Cap. Tarradellas no va voler delegar mai funcions executives. Amb aquesta solució es refà la baula d’unitat amb la Generalitat republicana respecte del president, la resta queda pendent de la Constitució i del nou Estatut. Es tracta d’una fórmula transitòria de compromís netament presidencialista.

   Com s`havia arribat fins aquí? Quina activitat desplegaran, i amb quins resultats, la presidència i el govern de la Generalitat provisional de Tarradellas?  

  

   Entre la soledat i la recuperació. De la segona meitat dels seixanta a maig de 1.977.

 

   L’agost del 65 apareix per St Martin-le-Beau el jove economista Josep Maria Bricall que acabarà convertint-se en l’home de més confiança de Tarradellas. Bricall està treballant en una tesi doctoral sobre el contingut econòmic dels governs de Tarradellas durant la guerra civil. La tesi la dirigeix Josep Lluís Sureda, el jurista que també s’unirà a l’equip assessor de Tarradellas la dècada següent.

   El maig del 68 Tarradellas pensa que la utilitat de l’equip de treball amb Ortínez s’està esgotant i posa la relació al congelador. Es troba sol. La situació econòmica familiar és molt precària  i per obtenir alguns ingressos s’ha hagut de vendre la seva biblioteca a l’historiador nord-americà Herbert. R. Southworth, interessat en la guerra civil espanyola.  A rel de la creació el desembre del 69 de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques a Catalunya Tarradellas se sent contrariat perquè en aquesta Comissió es reivindica únicament l’Estatut del 32 i no el retorn del president de la Generalitat.

   Escriu cartes i més cartes per mantenir la relació amb l’interior (Josep Fornas serà en aquest afer el seu intermediari) i les personalitats de l’exili per demostrar que la seva activitat i el seu pensament no s’aturen. Combina la privacitat de les cartes amb la publicitat d’algunes d’elles (en casos excepcionals en va arribar fer 25.000 còpies).

   Fins al març de 1.970 no té la primera trobada personal de certa profunditat amb Jordi Pujol, després d’una relació també epistolar esporàdica. Tarradellas va qualificar aquella trobada de “profusa, confusa i difusa”. La presència i el protagonisme en la conversa de Marta Ferrusola el va desconcertar. No estava acostumat a concedir un paper rellevant a les dones en els afers polítics. La Marta, per a qui en un principi va sentir certa admiració, va ser una excepció.

   Aquella trobada va acabar amb la proposta en ferm de compra de l’arxiu personal de Tarradellas que Jordi Pujol ja li havia insinuat anteriorment. La compra es faria a través d’una Fundació. Es va concretar un preu, amb bestretes i tot, però desprès de donar-hi voltes Tarradellas va optar per no vendre-se’l. No volia que la seva independència política quedés subordinada per aquell fet als condicionants del conglomerat de Banca Catalana i Òmnium en el que veia un risc de provocar l’aparició d’un altre lerrouxisme, com el que va frustrar l’obra de Macià. Va significar-li un gran sacrifici econòmic del que se’n va ressentir l’economia familiar amb la venda forçosa de la finca de Clos Mosny. Els préstecs personals i les ajudes dels col.laboradors més propers pal.liaven una mica les estretors econòmiques del president de la Generalitat a l’exili.

 Anys a venir, l’impressionant arxiu de Josep Tarradellas passaria a ser l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià dipositat a l’abadia de Poblet. Amb l’abat Maur Esteva, cistercenc, havia mantingut una relació molt cordial. Per a Tarradellas, Poblet era un recer de pau centrat en la seva missió espiritual, molt diferent de l’aiguabarreig  de Montserrat.

   Tarradellas pressentia que la relació amb Jordi Pujol seria cada vegada més complicada. “Pujol, deia, no comparteix el meu pensament polític, i encara menys la meva actitud” . Pujol veia en Tarradellas només un símbol del passat, quan Tarradellas es veia a si mateix com el protagonista imprescindible del present i el futur de la Generalitat. D’altra banda, com si fos un auguri, constatava: ”Els meus temors són que un dia Banca Catalana tindrà una forta ensopegada, pel que em va dir i el que sé”.

   La creació de l’Assemblea de Catalunya el novembre de 1.971 va semblar-li “nefasta” per als seus propòsits. Tampoc Pujol ho va veure bé en un principi. No obstant, quan l’Assemblea de Catalunya i la Comissió Coordinadora decideixen no adherir-se a la “Junta Democràtica de España” troba una porta oberta a la col.laboració, implícita en la possibilitat del seu reconeixement com a president de la Generalitat que es derivava de la reclamació de l’Estatut del 32.

   En un discurs del 13 d’abril del 75 a Tolosa estén la mà a l’Assemblea de Catalunya, s’ofereix com interlocutor per pactar d’acord amb les organitzacions polítiques i obreres. El desembre d’aquell mateix any reconeix que malgrat ser republicà de tota la vida caldrà estar atents al que decideixin els pobles d’Espanya respecte de la monarquia.

   El febrer del 76 es produeix la proposta fraguista de Consell General de Catalunya, una mena de Mancomunitat que va semblar bé a Jordi Pujol i a Josep Benet. Les tensions es reproduïen a l’interior de l’Assemblea de Cat. Contra el parer de la meitat de l’Assemblea, Socialistes, PSUC i CDC es mostraven favorables a negociar i a pactar amb les plataformes de fora de Catalunya.

   L’octubre del 76 CDC va entrar a formar part de la Plataforma d’Organismes Democràtics, amb l’objectiu de negociar amb Suárez els extrems de l’amnistia, la legalització dels partits, la legislació electoral i la qüestió de les nacionalitats i regions mitjançant una comissió, la coneguda com “la comissió dels 9”. El 3 de desembre Jordi Pujol va ser elegit representant de Catalunya en aquesta comissió per pactar amb Suárez, amb l’assessorament de Josep Benet i Jordi Marsal. D’entrada la comissió dels 9 acceptava la proposta de Suárez, una proposta de mínims: un Consell General de Catalunya, una mena de Mancomunitat, que elaboraria un nou Estatut.

   Paral.lelament, el 3 de novembre del mateix any havien tingut lloc les primeres converses entre Manuel Ortínez (rescatat del congelador) i Alfonso Osorio, ministre de la presidència . Es  tractava de construir un pont entre la monarquia i el president de la Generalitat.  Ortínez va insistir en la idea, que Osorio va acabar acceptant, que la Generalitat tenia els seus orígens en la monarquia medieval, relacionada amb la Corona d’Aragó, i no pas en la República. Ambdós valoraven el fet que Tarradellas estava per damunt de la pugna entre partits.

   Però Suárez pensava en Jordi Pujol. Fins i tot després de produir-se la singular entrevista entre el tinent coronel Andrés Cassinello i Tarradellas a St Martin-le-Beau, amb una valoració molt positiva que el militar feu del president, del que destacava la seva dignitat enmig de la precarietat en què vivia, i que es presentava com a protagonista i negociador per moderar les posicions extremes, Suárez refredarà el pla Osorio , i ho continuarà fent després de rebre una carta personal del mateix Ortínez insistint en la via del pacte entre monarquia i president de la Generalitat, la més segura per mantenir els tres pilars: la monarquia, l’exèrcit i la unitat. Suárez pensa que Tarradellas només representa una part de Catalunya.

   La posició de Jordi Pujol al si de la comissió dels 9 va provocar les ires del president Tarradellas. En una reunió molt tensa l’11 de desembre d’aquell 1.976 Tarradells va demanar a Pujol que dimitís de la comissió. Jordi Pujol no dir ni que sí ni que no. Les relacions entre ells dos es van fondre en aquell moment. Tarradellas va somatitzar la preocupació extrema, com li passava sovint, i Bricall el va trobar al llit, enfonsat.

   El 18 de novembre de 1.976 s’havia produït la Llei per a la reforma política (la dialèctica entre continuïtat i ruptura quedava superada), quina aprovació en referèndum seria el 15 de desembre. La pinça del PSUC i CDC tenia els seus efectes contraris a Tarradellas.

   L’1 de gener del 77 Tarradellas, recuperat, contraataca amb una manifest que llegeix el seu secretari personal Lluís Gausachs: La Generalitat, d’acord amb les forces polítiques del país, ha de negociar directament amb el govern Suárez. Benet reacciona en contra, i PSUC, PSC-R i CDC tampoc hi estan d’acord. Pujol canvia d’estratègia i es mostra partidari del suport a la Generalitat però no del seu president. S’havia produït en aquelles dates vertiginoses el Manifest per al restabliment de la Generalitat, amb el protagonisme dels homes del president ( Bricall, E. Bonet, Jordi Vila d’Abadal...i 400 signatures d’intel.lectuals i professionals, entre ells Sureda, Castellet, Francesc Vicens...) i la campanya pro-retorn del president.

   El 9 de gener del 77 té lloc una conferència que Tarradellas pronuncia a l’Escola Nacional de l’Administració a París : insisteix en què la negociació la durà a terme el president d’acord amb els partits, hi hagi o no hi hagi un organisme consultiu, amb el compromís de part d’aquests de fer constar en els seus programes electorals el restabliment de la Generalitat i el retorn des seu president. PSC-C hi va estar d’acord, no el PSUC, CDC i UDC. El PSUC començava a perdre la influència decisiva que fins llavors havia tingut al si de l’Assemblea de Catalunya. El PSC-C va retirar el seu suport a Pujol en la comissió dels 9. Pujol decidirà finalment dimitir de la comissió.

   L’abril del 77 es legalitza el PCE, i el mes següent el PSUC, però no encara ERC. El mateix abril es produeix el pacte electoral entre el PSC-C i la Federació Catalana del PSOE. La via Tarradellas quedava a mans dels resultats electorals del 15 de juny 77.

 

  El fermall  rovellat que no s’obre . La feina feta.

 

 Tarradellas retorna a Catalunya com a president de la Generalitat restablerta el 23 d’octubre de 1.977, al cap de 38 anys d’exili. En la cerimònia de presa de possessió Suárez no pot penjar la medalla de la presidència a Tarradellas perquè no s’obre el fermall que tanca el collar que la sosté. És la mateixa medalla que Tarradellas ha manat rescatar d’un dels nebots de Carme Ballester, la dona de Companys, i que havia encarregat Ventura Gassol per imposar-la al president Macià en el retorn a Barcelona després de la signatura de l’Estatut de 1.932. Amb la cerimònia de presa de possessió de la presidència i el penjament de la medalla Tarradellas inaugurava una tradició que mai abans no havia existit a la Generalitat.

   Després del “ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”, Tarradellas mira de sostenir els crits de la plaça de Sant Jaume reclamant l’Estatut amb un tronador “jo també vull l’Estatut !!” i amb la proposta de ser “l’avançada del benestar, la prosperitat i la democràcia de tots els pobles d’Espanya”.

   Aquell fermall que no es va poder obrir perquè el temps d’exili l’havia rovellat podria molt ben ser la metàfora de l’obra de govern que Tarradellas va intentar tirar endavant durant els dos anys i mig que va durar la seva presidència restablerta però provisional. Un govern que ho va intentar, va establir un precedent en les formes deliberatives del Consell i la iniciativa aclaparadora del seu president, però que no va tenir ni la duració ni els resultats que Tarradellas esperava. Un Consell de govern format per cinc consellers sense cartera, representants dels partits polítics, i set consellers tècnics que preuaven la seva feina molt més que els polítics. Entre els tècnics hi havia Folchi a Hisenda, Narcís Serra a  Política Territorial i Obres Públiques, Ramon Espasa a Sanitat (que per cert va confegir el mapa sanitari de Catalunya que fou de gran utilitat a Ernest Lluch quan aquest entrà de ministre de sanitat amb Felipe González) i Frederic Rahola a Interior, amb Josep M. Bricall de Secretari General.

   El 23 de gener de 1.978 se celebra la primera sessió de la comissió mixta Estat-Generalitat, i en el viatge a Madrid l’abril d’aquell mateix any, amb Sureda, Ortínez i Folchi que li elaboren un document de treball, aconsegueix un segon acord amb Suàrez  per al traspàs de competències en matèria de català (un mínim de tres hores setmanals a les escoles), tutela als municipis, tramitació de plans d’obres i serveis i convocatòria dels governs civils per coordinar administracions.  El 17 d’abril es produeixen els primers acords de la comissió mixta en Turisme, Urbanisme, Comerç i Agricultura. Els traspassos, però, tarden, no s’aproven per Decret fins al juny i no són efectius fins a partir d’octubre.

  Val la pena recordar en l’haver de l’obra del govern provisional la recuperació de “l’Institut d’Investigacions Econòmiques”, amb Sardà Dexeus, Estapé i Jordi Nadal. Així com la restitució de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (iniciada per Prat de la Riba) amb M.Ortínez i A. Fontán, i la creació del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre que no va tenir continuïtat estatutària.

   En el passiu convé situar la tramitació de l’Estatut de Sau respecte del qual l’administració de la Generalitat provisional no va jugar cap paper. El 5 de novembre del 78 la comissió dels 20 va fer entrega de la proposta d’Estatut a Tarradellas. Val a dir que la comissió es va haver de reunir en un primer moment a l’Ajuntament de Barcelona perquè Tarradellas no va cedir el Palau de la Generalitat. La proposta no va agradar al president perquè d’acord amb els informes de què disposava preveia un excés de competències que serien una font inacabable de conflictes amb l’administració central.

   Ortínez, Bricall i Sureda van arribar a proposar-li que endegués una ofensiva contra el projecte estatutari. Tarradellas s’hi va negar però va retardar fins al 29 de desembre la convocatòria de l’Assemblea de Parlamentaris (que havia romàs en suspens fins llavors) per a l’aprovació del projecte, en la mateixa data que Suárez va convocar eleccions generals per a l’1 de març del 79 i municipals per al 3 d’abril. El 6 de desembre del 78 s’havia aprovat la Constitució en referèndum (68% de participació a Catalunya amb el 90,5% d’aprovació).

   El 13 d’agost de 1.979 la Comissió Constitucional del Congrés va aprovar el projecte d’Estatut i el 25 d’octubre es va ratificar en referèndum a Catalunya (60% de participació amb el 88% d’aprovació).

   El novembre del 79 encara va arrancar un acord amb Sánchez-Terán d’inversió en transports i un conveni amb el Centre d’Estudis d’Ordenació Territorial i Medi Ambient.

   En l’entremig Frederic Rahola, un dels col.laboradors més propers a l’exili i en el retorn, va dimitir com a Conseller d’Interior amb una crítica contundent a la manera de governar de Tarradellas (“una activitat de petit caporal, un despotisme arbitrari i sense sentit pràctic”). No es pot oblidar, però, que F. Rahola havia fracassat en l’elaboració de les normes de règim interior de la Generalitat que el Consell executiu va refusar per unanimitat. Ortínez va substituir Rahola, i Bricall va substituir Ortínez quan aquest també va dimitir per motius no gaire allunyat dels de Rahola. Bricall s’havia convertit en l’incombustible home de confiança de Tarradellas.

    Sobre l’Estatut, Tarradellas pensava que era l’Estatut de Suárez per a Catalunya però no l’Estatut de Catalunya. Segons ell, l’Estatut feia Catalunya ingovernable i s’havia comès un greu error aprovant-lo, perquè Catalunya havia de governar-se de tu a tu amb el govern central, no era equiparable amb cap altra Comunitat regional i resultava incomprensible un Estat de les Autonomies sense una Constitució federal.

   A Tarradellas se li va fer molt curt el govern de la Generalitat provisional. Havia previst uns dos anys per a la tramitació del nou Estatut però el 20 de març de 1.980 ja es van celebrar les primeres eleccions catalanes al Parlament de la Generalitat restablerta : CDC, 43 escons; PSC, 33; PSUC, 25; UCD, 18; ERC, 14 i PA 2). Es va constituir el Parlament el 10 d’abril del 80, amb Heribert Barrera de President i amb la lectura del missatge del fins llavors president del Parlament a l’exili, Francesc Farreras Durán, que demostrava que la institució parlamentària, com la mateixa presidència de la Generalitat, s’havien mantingut vives i no s’havien dissolt com sí que s’havia dissolt el govern i el Parlament de la República. Jordi Pujol fou elegit president de la Generalitat el 24 d’abril de 1.980, en segona votació.

 Tarradellas encara va tenir temps per concedir la Medalla d’Or de la Generalitat, instituïda no gaire abans per ell mateix, a Josep Pla (bandejat a perpetuïtat del Premi d’Honor que atorgava Òmnium) i a Salvador Espriu.

  Les divergències amb Pujol van continuar fins al mateix dia de la presa de possessió del nou president, i fins molt després. La cerimònia, d’acord amb el ritus d’imposició de la medalla que Tarradellas s’havia inventat, es va retardar tant com Tarradellas va poder perquè estava pendent de l’habilitació d’una nova residència facilitada pel nou president de la Diputació de Barcelona Martí Jusmet, a Via Augusta. Quan Prenafeta, el flamant nou Secretari de la Presidència, es va negar a concedir més pròrrogues per al desallotjament de la Casa dels  Canonges, Antònia Macià va plorar i devia recordar amb recança les visites dels Pujol a Saint Martin-le-Beau, quan la Marta Ferrusola es desfeia en elogis envers Tarradellas.

  La presa de possessió amb penjament de medalla es feu finalment seguint el ritus inventat per Tarradellas mateix, i aquesta vegada el fermall del collar amb la medalla no va fallar. Tarradellas no pogué estar-se d’aconsellar al nou president “un exercici d’humilitat i d’autocrítica diària”.

   Ja entre bambolines, Tarradellas va acceptar el Marquesat que li oferí el rei, després d’haver refusat anteriorment el Collar de Carles III, potser per equilibrar la concessió de la Legió d’Honor francesa, condecoració que l’unia per sempre al seu admirat Charles de Gaulle.

   L’instint polític el portava a intervenir en tots els afers. Mantingué dues reunions, a Madrid i a Barcelona, amb el general Armada, molt poc abans de l’astracanada Tejero. El 14 d’abril de 1.981 es va publicar a El Periódico una llarga carta de Tarradellas amb una duríssima crítica a la política, segons ell sectària, del govern Pujol.  La carta en realitat havia anat dirigida al director de La Vanguardia Horacio Sáenz Guerrero per aclarir els suposats  malentesos d’una conversa anterior.

   A la llista de Raimon Obiols a les eleccions del 29 d’abril de 1.984 hi havia alguns noms tarradellistes, com ara  Bricall, Casanellas i Romà Planas. Pujol va guanyar aquelles eleccions amb 72 escons contra els 41 del PSC (“González, va opinar Tarradellas, no ha volgut guanyar a Catalunya per no veure´s obligat a defensar posicions contradictòries”). Els socialistes catalans van acabar sent en bona part el refugi del posicionament polític de Tarradellas. Al socialisme català el va marcar l’obsessió i la dedicació del president per la salvaguarda de la Generalitat i per un govern que no havia d´haver abandonat mai el sentit d’unitat en el manteniment de la personalitat de Catalunya.

  El 24 de novembre de 1.986, també en un article a El Periódico, Ernest Lluch agraïa a Tarradellas la feina feta i el llegat que deixava en una part de la classe política catalana, tot referint-se al seu pensament i a la seva acció incansable com il.lustradors d’una certa idea de Catalunya. La mateixa idea de Catalunya que ara Joan Esculies ens ha anat desvelant al llarg de l’exhaustiva biografia del president. En síntesi, ens ve a dir Esculies al final de la seva obra, Tarradellas tenia un pensament polític, no gaire complex però molt clar,  que va anar elaborant al llarg de la seva dilatada cursa al servei de la causa de la Generalitat.

  Hi ha un corrent històric que opina que Tarradellas era fonamentalment un tàctic amb voluntat de ferro. Costa de congeniar els dos conceptes. Com es pot ser només un tàctic i perseguir alhora un objectiu amb la constància amb què ho va fer Tarradellas? Si tenia una voluntat de ferro deuria ser perquè també l’alimentava una idea, un pensament, una teoria de fons sobre Catalunya. Catalunya, pensava Tarradellas, és una nació (i abans havia sigut un Estat) amb voluntat d’autogovern, que ha de procurar mantenir una relació bilateral amb el govern d’Espanya, assumint els deures que li comporta formar part integrant d’aquesta realitat i esperant així mateix el reconeixement dels seus drets.

   Tarradellas va morir el 10 de juny de 1.988. Al seu funeral, com tantes vegades al balcó del Palau de la Generalitat, hi va haver alguns cops de colzes per figurar a primera fila, i alguns van dimitir i se´n van anar d’aquella pugna absurda. Ell havia deixat en testament un últim missatge polític, senzill però molt contundent: a Catalunya no tenen sentit ni els enfrontaments ni les preses de posicions rígides.