Josep Tarradellas en tres escenaris (*). Escenari primer: fets del sis d'octubre de 1.934

 


  En la monumental obra de Joan Esculies sobre Josep Tarradellas (“Tarradellas, una certa idea de Catalunya”), un prodigi d’informació, d’ordenació i de narració objectiva que comprèn cinquanta-vuit anys d’intensíssima dedicació a la política, a més dels factors personals i familiars que el van configurar des de la seva adolescència i primera joventut, el biografiat apareix com a protagonista en tots els escenaris, amb protagonisme creixent, orientat per l’assumpció d’una responsabilitat que creia amb ferma convicció que havia de donar sentit al decurs de la seva dedicació política, la de treballar pel bon funcionament de les institucions catalanes durant la República i la guerra civil, i la de preservar la Generalitat representada per la  seva presidència durant l’exili per tal de poder-les recuperar al final del franquisme.

   Va tenir col.laboradors constants, molts opositors dins i fora de les pròpies files, del seu partit ERC, dels altres partits i organitzacions socials i sindicals, des de les diferents concepcions del catalanisme i, no cal dir-ho, també va tenir uns quants detractors, alguns de furibunds i denigrants, i d’altres més estricament polítics entorn de les decisions centralitzades en la seva extraordinària capacitat d’iniciativa, d’acció i de pensament polític malgrat no ser un teòric ni un bon orador.

   D’entre la multitud d’escenaris en què es va moure en selecciono tres que penso que són com tres focus que fan visibles els moments cabdals de la seva evolució, exposada amb detall i rigor en la biografia de Joan Esculies, any rere any i quasi més a més. En cada un d’aquests escenaris hi ha un abans i un després, i una línia que els uneix a tots i que va deixant el pòsit fonamental del pensament polític de Tarradellas, sintetitzat a la part final de l’obra sota el títol ““Els manaments tarradellistes” .

 

   Escenari primer: Fets del sis d’octubre de 1.934

 

    Els fets.

 

  La CEDA havia guanyat àmpliament les eleccions a Corts el 19 de novembre de 1.933, i el 4 d’octubre de 1.934 Lerroux donava entrada al govern de la República a aquesta formació ultradretana amb tres ministres. A rel d’aquests fets, el dia 6 el president Companys va proclamar des del balcó de la Generalitat “L’Estat català de la República Federal Espanyola”, anunciant que Catalunya havia de ser “un bastió enfront de les dretes”.

  Poc abans Tarradellas havia escrit un article a l’Opinió (l’Òrgan d’expressió de La Falç, grup polític en el que es a socialitzar des de mol jove sense arribar mai a radicalitzar-se) amb el títol “Realitats i no il.lusions” en el que criticava l’excés de verbalisme i cridava a consolidar i millorar les institucions.

   Amb l’aquiescència de Companys, Dencàs havia nomenat Josep Badia Comissari d’ordre públic. Per altra banda, Azaña s’havia reunit uns dies abans a Barcelona amb Tarradellas i LLuhí Vallescà advertint-los que qualsevol declaració excessiva de Companys podria resultar fatal, i el Capità General de Catalunya, Domènec Batet, havia demanat a Tarradellas que alertés Companys perquè l’exèrcit es mantindria fidel a la legalitat republicana.

 Després de la declaració de Companys, Lerroux va decretar l’estat de guerra, Batet va ocupar la Generalitat i van quedar suspeses les seves institucions. Dencàs va fugir a França a través de les clavegueres de la Barceloneta. Tarradellas, que només era diputat en aquells moments i es va traslladar a la Generalitat amb Casanellas, Xirau i Comas, es va desvincular dels fets en la seva declaració del dia 8 però va quedar uns dies detingut als vaixells “Uruguay” i “Ciudad de Cádiz”. El 4 de desembre va quedar en llibertat.

   El març de 1.935 el Tribunal de Garanties Constitucionals sentenciava Companys i els membres del seu govern a 30 d’anys de presó que van començar a complir al Penal de Santa María.

  D’aquests fets Tarradellas en va treure una lliçó política que el definiria en el futur. Pensava que tot i les dificultats el president Companys no havia d’haver fiat l’Autonomia a la permanència de les esquerres en el govern de la República. La idea de mantenir la Generalitat per damunt de la pugna entre partits, fora de la dialèctica entre dretes i esquerres, seria constant, quasi obsessiva, durant l’exili i durant el seu govern d’unitat després del retorn a Catalunya.

 

   Abans dels fets del 6 d’octubre del 34

 

  Els fets d’octubre del 34 tenien per a Tarradellas una significació completament oposada als protagonitzats pel president Macià els dies 12 i 15 d’abril del 31. El dia 12, després de la victòria de les esquerres a les municipals, Macià havia proclamat des del mateix balcó “la República Catalana en un marc federal o confederal ibèric”, però tres dies després va corregir i va canviar la República Catalana per la demanda d’una Autonomia de la que en seria president, de forma provisional primer i després d’acord amb l’Estatut del 32, assumint les atribucions de les quatre Diputacions. La correcció de Macià  volia dir que havia canviat un desig per una realitat, abonant la idea de transacció que l’any 1.977 li serviria per explicar que  l’acceptació de l’Autonomia era una solució “macianista”. Macià havia connectat el proletariat amb el catalanisme polític. Companys havia claudicat de les institucions catalanes entregant-se al segment revolucionari del socialisme espanyol.

  Després del 6 d’octubre a Tarradellas li començaven a quedar lluny els anys de la confluència dels “Lluhins” amb ERC, així com la Conselleria de Governació (29 de desembre del 31) a l’Autonomia provisional i la plena dedicació a la propaganda per a l’aprovació de l’Estatut (2 d’agost del 31, però no definitivament aprovat al Congrés fins el 9 de setembre del 32) i a la preparació d’estructures per al seu desplegament. Com els LLuhins pensava que el factor nacional català s’havia de fonamentar en la sobirania i no en factors històrics, lingüístics o geogràfics. Com ells, refusava en nacionalisme intransigent, hipersensible i patrioter. Més enllà del text insuficient de l’Estatut del 32, Catalunya havia de demostrar que era capaç d’autogovernar-se.

  Potser li venia a la memòria, dolorosament, el trencament amb Macià com a conseqüència de la crisi de govern del 20 de gener del 33, del que Joan Lluhí n’era el Conseller en Cap, quan Macià s’oposà fermament al nomenament de Tarradellas com a governador civil de Barcelona per evitar la dualitat de càrrecs. A aquella oposició Tarradellas va objectar amb una pregunta - per què no?- que li va suposar una duríssima resposta de Macià : - “perquè ja no confio en vostè, que el que voldria és ocupar aquesta cadira de presidència”. Macià va morir el dia de Nadal d’aquell mateix any.

 

    A les ordres de Companys en el servei a la Generalitat durant la guerra civil

 

   Després de la victòria del Front d’Esquerres el 16 de febrer de 1.936, i del retorn de Companys amb el restabliment de la Generalitat, la resposta de Macià va trobar un contrapunt el 19 de juliol d’aquell fatídic any, a la prefectura de Via Laietana on s’havia traslladat com a simple diputat per interessar-se pel president Companys després de ser informat de l’aixecament militar del dia anterior. Companys, en veure’l, li preguntà què vols, i ell contestà posar-me a les seves ordres. Companys no pogué sinó reconèixer-li l’actitud de servei i demanar-li queda’t, que em trobo molt sol.

  Aquella actitud de servei va tenir una continuïtat prodigiosa durant tot el temps de la guerra civil:  membre del comitè d’enllaç de la Generalitat amb les milícies antifeixistes, Conseller de Serveis Públics al nou govern de Companys amb J. Casanovas de Conseller en Cap (Abril del 36), seguit vertiginosament per la presidència de quatre governs fins a l’abril del 37, assumint els càrrecs de Conseller Primer i de Finances.

  La feina de Tarradellas els anys de la guerra civil no trobava aturador: creació de la Comissió d’Indústries de Guerra, sol.licitud continuada de crèdits al Banc d’Espanya, conversió de les seves Delegacions en la tresoreria de la Generalitat (considerava que sense liquiditat no hi podia haver autonomia i que el 19-J havia significat la superació de l’etapa burgesa-republicana). Nomenava Consellers de la CNT en els seu governs (per mirar de controlar el sindicat) juntament amb Consellers del PSUC, per al que sempre va sentir una especial animadversió pel seu afany de control. El Decret de Col.lectivitzacions de 24 d’octubre del 36 va representar una concessió mútua entre CNT-FAI d’un cantó i PSUC-UGT de l’altre (una nacionalització d’empreses per la cúpula i un sistema d’autogestió de producció i distribució per la base, amb interventors de la Generalitat en empreses de més de 100 treballadors i altres que ho demanessin).

   El 20 de novembre del 36 va assumir per Decret poders excepcionals amb la conformitat del PSUC. Fruit d’aquella responsabilitat va dictar el 16 de gener del 37 els coneguts com a “Decrets de S’Agaró” o “Pla Tarradellas”, a partir dels informes de joves economistes com Joan Sardà i Lluc Beltran. Aquells Decrets tenien per objecte enfrontar la guerra i no la revolució social, centralitzar el sector públic, portar a port la intervenció estatal de la vida financera, impulsar la indústria de guerra i mantenir el Decret de Col.lectivitzacions. Es nacionalitzaven bancs i Caixes, es legitimava l’autoritat monetària de la Generalitat i les intervencions de les Delegacions del BE i d’Hisenda i de les entitats de crèdit en general (es superava per la via dels fets excepcionals l’ordenament financer previst a l’Estatut). Tot i fer obligatòria la constitució legal dels Ajuntaments per limitar les iniciatives de les juntes locals, en mans d’incontrolats de la CNT i de la FAI, els problemes d’ordre públic s’anaven agreujant. El Decret de mobilització de lleves va irritar encara més als sectors radicals revolucionaris que no acceptaven ni la desaparició dels comitès locals, ni l’exèrcit, ni l’ordre públic, ni la militarització,  ni les lleves. 

   La iniciativa de Tarradellas irritava també el govern de la República que considerava que Tarradellas s’excedia de les competències estatutàries, produint-se un progressiu allunyament dels dos governs.

   Essent Conseller Primer i de Finances va intentar convèncer Artemi Aiguader (Conseller d’Interior) perquè no portés a terme l’operació del 3 de maig de 1.937. Tot fou debades. Companys havia viatjat a València. Entre el 3 i el 7 es van produir 200 morts a Barcelona amb la resistència de la CNT, FAI i POUM  a la seu de Telefònica i el desplegament de 200 guàrdies d’assalt i els reforços del govern Negrín que passà a controlar el comandament de l’ordre públic a rel dels fets. Un escamot soviètic va assassinar Andreu Nin.

 Passà a ser el president de la Comissió d’Indústries de la Guerra (donant pàbul als informes sobre corrupció que emanaven de la CNT, entorn de fons a la S. G.  De France). La Indústria de guerra s’enfonsà quan quedà subordinada a la Subsecretaria d’Armament de la República.

   El 27 de febrer del 38 passava a ser secretari d’ERC, amb un comitè executiu d’àmplies atribucions, format per C. Pi i Sunyer, Joan Sauret. A. Abelló, Santaló...). L’1 d’octubre del mateix any Josep Irla esdevé nou President del Parlament.

 Es resistí a entregar al govern de la República la tresoreria de la Generalitat (valors de cotització, joies, or, diners...). Finalment ho va fer el 2 de febrer del 39, rebent la Generalitat a canvi uns milers de francs francesos. El govern basc no ha va fer mai.

  Dos dies després va passar la frontera amb la família (l’Antònia i la Montserrat) pel coll de Pertús. Va tornar per acompanyar el seguici de Companys i Aguirre per la Vajol. Companys es dirigí a Paris, Tarradellas i família a St Raphaël, a la Provença.

 

  (*) Aquests escenaris no pretenen ser més que una aproximació a l’exhaustiva biografia de Joan Esculies. Em van servir de pauta per a la presentació de l’obra a Mataró en un acte organitzat per Federalistes d’Esquerres el passat dia 14 de juny.

 

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un moment gandhià per a Catalunya?

Té sortida la qüestió judicial de Puigdemont?

Notes del l’arxiu històric familiar (12). El franquisme: submissió i estralls