Josep Tarradellas en tres escenaris. Escenari segon: 7 d’agost de 1.954, Tarradellas president de la Generalitat a l’exili.

 

    Els fets

 

   Josep Irla, president de la Generalitat després de Companys, era gran i estava malalt, i a més tenia problemes econòmics i es volia desfer d’una finca a St Feliu de Guíxols. Tarradellas l’havia sondejat per si estaria disposat a designar un Conseller en Cap amb funcions executives. Però Irla el que volia era deixar el càrrec al que havia accedit per petició expressa de Tarradellas feia quasi catorze anys. A París, amb A. Xirau i Víctor Torres, Tarradellas preparà dos decrets per sortir de l’atzucac: en el primer, es nomenava Conseller en Cap al mateix Tarradellas amb facultat per exercir les funcions executives del president; en el segon, es preveia que si es produïa la vacant de president es constituiria un Consell presidit pel Conseller en Cap , amb la funció d’elegir el nou president en un termini de tres mesos. Irla va signar els decrets el 4 de maig de del 54, tot i que estaven datats el 21 d’abril.

   El 7 de maig Irla feu pública la seva dimissió. Pau Casals s´hi oposà, i a Mèxic els diputats demanaren que Irla retirés la renúncia. Com que no ho va fer, demanaren per telegrama a Tarradellas que Pau Casals acceptés la candidatura a president. Tarradellas fou el primer a cursar la petició, sabedor del resultat: Pau  Casals no acceptà. El Consell va aprovar per unanimitat la candidatura de Tarradellas.

En la votació a l’ambaixada de la República a ciutat de Mèxic Tarradellas va sortir elegit president per 28 vots d’un total de 32. Només van poder votar els diputats del Parlament, i Tarradellas es va votar ell mateix. El 7 d’agost Farreras i Duran, president del Parlament a l’exili, el proclamà president, i el 16 d’agost Josep Irla en signà la proclamació “fins que el poble no hagi recuperat la plenitud de la llibertat política” (s’obviava, per tant, el termini de cinc anys que preveia l’Estatut, per les circumstàncies excepcional de l’exili).

   Tarradellas esdevenia president de la Generalitat als 55 anys, malgrat que havia assegurat temps enrere que no acceptaria cap càrrec durant l’exili fins que tornés a Catalunya per retre comptes del seu treball com a Conseller de la Generalitat Republicana. Com s’havia arribat fins aquí i quin esdevenidor començaria a tenir aquella presidència durant l’exili?

 

   Una missió configurada al llarg d’una trajectòria plena de dificultats

 

   El primer decenni del republicans a l’exili havia sigut duríssim. S’acumulaven els problemes de recursos econòmics i el govern de la República havia disminuït els pagaments. Les entitats d’auxili als exiliats no donaven l’abast, i els recursos del Yot Vita s’esgotaven

   El 13 d’agost del 40 Companys va ser detingut a la localitat de La Baule-les- Pins on s’havia traslladat a residir. Conduït a Irún pel policia Pedro Urraca va ser jutjat i afusellat a Montjuïc el 15 d’octubre. Tarradellas havia rebut una de les tres últimes notes del president Companys en la que li demanava que es cuidés de la seva dona Carme Ballester.

   Aquell mateix mes d’octubre Tarradellas va exigir a Josep Irla que en la seva condició de president del Parlament, per raó de desplaçament de càrrecs i d’acord amb l’Estatut, assumís la responsabilitat de la presidència de la Generalitat.

   En el transcurs del 41 va ser dues vegades detingut a Marsella, la segona jutjat i absolt pel Tribunal d’Aix-en-Provence. L’agost del 42 neix el fill Josep, “Pepis”, i una vegada produïda la total ocupació de França pels alemanys es trasllada amb la família a Lausanne on passarà una llarga temporada d’incomunicació  fins al 31 d’octubre de 1.944.

   Intentà la creació d’una rèplica de Solidaritat Catalana a l’exili amb ERC, AC, Republicans de La Lliga, UDC, EC, POUM i Front Nacional de Catalunya (no hi va voler entrar el PSUC), que va acabar fracassant.

   Incansable en donar a conèixer la seva opinió política, el 26 d’abril de1.946 donà una conferència a Tolosa amb el tema de “Catalunya en la política espanyola”.

   El 21 de novembre de 1.949, a l’apartament parisenc que Tarradellas havia llogat amb penes i treballs, va tenir lloc una reunió amb representants dels governs català i basc amb la finalitat de fer veure al govern Albornoz de la República que s’havia de replantejar el finançament a les Autonomies. A Tarradellas sempre li va recar la superior posició econòmica dels bascos, i li resultava humiliant que alguna vegada s’hagués vist obligat a demanar-los ajuda, però aquell dia va muntar un espectacle posant per damunt de tot la dignitat de Catalunya per més sacrificis que hagués de suportar, perquè s’havia de bastar per ella mateixa, amb tanta violència verbal que els bascos van abandonar la reunió astorats. L’espectacle va tenir resultat: Nogués i Biset (aleshores president del Congrés a l’exili) i el president basc Aguirre van forçar el president Martínez Barrios perquè corregís el finançament i pagués els endarreriments. La correcció, però, va durar poc temps. 

   El 5 de desembre de 1.949 moria Rovira i Virgili, president del Parlament, i Tarradellas proposà Humbert Torres per substituir-lo, en contra de Carles Pi i Sunyer que preferia Serra i Moret per al càrrec. L’enemistat política de Carles Pi i Sunyer amb Tarradellas es manifestava obertament i es mantindria en el temps a rel de la creació pel primer del Consell de Londres, frontalment oposat a la política de Tarradellas.  Serra i Moret es presentava a si mateix com a president del Parlament, pensant en el fet que una futura indisposició del president Irla el podria catapultar a la presidència de la Generalitat per la mateixa raó de desplaçament de càrrecs que havia portat Irla a la presidència. Humbert Torres no acceptà el càrrec.  

   Alguns dels més propers a Tarradellas li reconeixien el treball però també recelaven d’una activitat desenfrenada que tendia a marginar la dels altres. Era el cas de Dalmau Costa, representant d’ERC a l’exili mexicà (i soci conjuntament amb Tarradellas i Casanellas del negoci de botoneria “I. de  France” que va fer fallida!) que li havia aconsellat: ”que la teva ombra no tapi la dels altres”. I en el transcurs d’un dels viatges a Mèxic li va repetir: “ni al partit, ni a Catalunya, ni a tu, interessa que sigui un sol home el que dirigeixi”. Tarradellas ja no estava en disposició de fer cas d’aquells consells. Es començava a refermar en la idea d’una missió que només ell podia portar a terme.

 

  Un president de la Generalitat a l’exili combatut des de dins del propi partit . Contra la barreja d’Òmnium, Banca Catalana i Montserrat.

 

   Assolida la presidència de la Generalitat, Tarradellas posava rumb per arribar al terme de la seva missió, la recuperació de la Generalitat a Catalunya mitjançant la seva persona.

   Les dificultats començaven a l’interior del seu propi partit, ERC, dominat per ambicions contradictòries. Sauret i Xirau abundaven en la proposta d’anul.lar els decrets d’Irla perquè es formés govern i es procedís a l’elecció de nou president.  En el primer dels quatre viatges a Amèrica Tarradellas el 1.956 va adreçar un missatge clar als catalans: ”Cap fracció pot parlar en nom de Catalunya, només ho pot fer la institució que per voluntat del poble representa tots els seus sectors”

  El 3 de març de 1.957 els membres del consell executiu d’ERC, Sauret, Xirau, Guinart i Dardalló, suspenien Tarradellas de les seves funcions a la secretaria i aquest ho acaba acceptant, però al seu torn va demanar que Sauret i Sans fossin expulsats del partit. No ho va aconseguir. Sauret havia intentat tornar a Catalunya però no va poder i es va enrolar en els serveis informatius americanes a París.

  La idea de la seva missió s’anava concretant amb el propòsit de no pactar amb el franquisme però sí amb Espanya, quan aquesta ja havia estat admesa com a membre de les NNUU el desembre de 1.955. Advertia a Xirau que a Catalunya només podien actuar els partits d’obediència catalana. S’havia pronunciat contra el Pacte de París (febrer de1.957), amb la mateixa contundència amb què ho faria uns anys després contra el Contuberni de Munich de 1.962, per la raó de no descartar-se en aquell pacte la monarquia i ser inacceptable la proposta de les Diputacions Generals. No tardaria gaire en modificar el seu pensament respecte de la monarquia.

   Seguia la confrontació dins d’ERC i l’oposició als fets consumats entorn de la presidència. Sauret proposava Pau Casals de president, i a l’interior Heribert Barrera també va avalar en una carta aquesta candidatura considerant Sauret com a secretari d’ERC a l’exterior.

   Al tombant de la dècada dels cinquanta va valorar la creació del Pla d’Estabilització franquista (Joan Sardà i E. Fuentes Quintana) i la conseqüent estabilització política que s’estava produint a Espanya.

    El 18 de març de 1.960 es reuní a Bordeus amb el nucli de persones que l’ajudarien a perfilar el pensament que havia començat a madurar després de ser elegit president i que intervindrien decisivament en les decisions posteriors  que el portarien a Catalunya. Eren Josep Pla, Manuel Ortínez (industrial del sector cotoner, creador del BIC, propietari del Correo Catalán...) i Valls i Taberner (industrial, expert en l’obtenció de divises per a la inversió empresarial, amb el concurs de Florenci Pujol). Formaven el nucli inicial de l’equip que amb alts i baixos li faria costat en els moments més decisius.

   L’11 de novembre de 1.959 ja s’havia entrevistat a París amb Vicens Vives acompanyat de Josep Pla. Va lamentar la mort prematura de Vicens Vives (el 28 de juny del 60) amb el qual sentia que podia convergir la seva idea de Catalunya i Espanya, sense renunciar a la personal obsessió per la continuïtat institucional i la fidelitat a la Generalitat per damunt de tot. Amb Josep Pla havia tingut una altra reunió prèvia a la de Bordeus, de la que Pla va informar àmpliament qualificant Tarradellas de profundament anticomunista i “més personalment separat que separatista”.

    Amb l’aportació d’aquest nucli i les notícies i fets de l’interior que li facilitava en  abundància i amb tota classe de documents el seu informador personal Josep Fornas, confegeix un memoràndum en el que recull una síntesi del pensament que  va concretant pel que fa a la situació política d’Espanya. Amb J. Miravitlles el va presentar el 9 de maig de 1.960 a l’oficina d’afers exteriors d’EEUU per a Europa. En síntesi, Tarradellas reconeixia en aquest memoràndum que els líders dels postfranquisme sortirien de l’interior, que el govern de la República havia perdut el sentit de la realitat i que la crisi econòmica portaria a un gradual canvi polític sota la tutela de l’exèrcit. D’altra banda, es mostrava comprensiu amb la visita que Eisenhower havia fet a Espanya i amb les bases de defensa americanes.

  La dècada dels seixanta fou també la de l’inici dels contactes amb els representants d’Òmnium acabat de fundar (1.961) i amb l’entorn montserratí. S’entrevistà amb l’abat Escarré abans i després de les declaracions a Le Monde (14 de novembre de 1.963), de fet s’hi va entrevistar vàries vegades quan aquest ja havia estat apartat a l’abadia de Viboldone (Milà) el març del 65. Tarradellas  valorava el coratge d’Escarré , tot i que pensava que havia estat manipulat des de l’interior de la comunitat benedictina. Hi va mantenir una relació tibant, distanciada a voltes i més comprensiva alguna vegada. El setembre del 64 també es va entrevistar amb el coadjutor Brasó, i repetidament amb els monjos dissidents encapçalats pels germans d’Abadal que van donar lloc a la recuperació del Monestir de Sant Miquel de Cuixà i que en l’avenir tindrien certa rellevància en les campanyes pro-retorn del president a Catalunya.

  Tarradellas va mantenir sempre una visió molt crítica respecte del protagonisme de Montserrat durant els anys de l’antifranquisme. Pensava que la seva funció havia de ser espiritual sense intervenir en els assumptes polítics. La publicació Serra d’Or era per a ell un niu de propaganda del PSUC que havia de corregir la seva trajectòria, i així ho va manifestar amb voluntat de quasi imposició a l’abat Escarré, al coadjutor Brasó i al nou abat Cassià M.Just. L’inquietava igualment el moviment cristià antifranquista entorn de Josep Benet i Raimon Galí. Josep Benet va ser  un acèrrim anti-Tarradellas durant tota la seva trajectòria política. Va propiciar sense gaire escrúpols alguna de les llegendes negres més denigrants contra ell, com ara la que insinuava que Tarradellas havia intervingut d’una manera o altra en facilitar les dades del domicili on Companys va ser detingut l’agost de 1.940.

  Val la pena recordar algunes de les manifestacions de Tarradellas visceralment en contra de la intervenció política de Montserrat  i del paper d’Òmnium, així com de Banca Catalana, en definitiva contra el catalanisme predominantment nacional-cultural que segons ell era improcedent, i fins i tot temerari, per enfocar l’esdevenidor polític de Catalunya. Recelava de l’ostentació i del protagonisme d’aquestes entitats que podien allunyar les classes obreres del catalanisme, abocar-les a pensar que la burgesia i l’Església tornaven a monopolitzar la cultura catalana, com va succeir durant la República. Segons ell, l’abril del 31 Macià va trencar el vincle catalanisme-burgesia i ell no el volia restablir.

  Deia Tarradellas: “La barreja de cultura, església i banca, amb el que representen d’interessos i pressions, amb una política contra el franquisme, resulta incomprensible”. “Els dirigents d’Òmnium juguen amb totes les cartes , les del règim a Madrid, les de catalanistes a Barcelona i les de la independència a l’estranger”.