L’alliberament de la Necessitat (i 2): condició material de la llibertat

  

  Resulta simptomàtic comprovar com des de diferents sectors es repeteixen avui contra l’Ingrés Mínim Vital les mateixes objeccions que es van formular fa setanta-vuit anys contra el Pla Beveridge. Es ve a dir des de posicions ideològiques diferents: la seguretat a base de subsidis és incompatible amb la iniciativa, la sort i la responsabilitat personal; la seguretat d’un ingrés mínim és un objectiu insuficient; la situació econòmica no permet més despesa social, aquest propòsit s’hauria de deixar per més endavant, per a un moment de més disponibilitat de recursos.

 La resposta a aquestes objeccions va implícita en el desenvolupament de les motivacions del Decret sobre l’Ingrés Mínim Vital, i val la pena senyalar que coincideix bàsicament  amb la respostes de l’Informe Beveridge que replicava: cal una decidida determinació democràtica per alliberar-nos d’una vegada per sempre de l’escàndol de la necessitat física que no té justificació moral ni econòmica i crear estímuls per satisfer necessitats superiors a les estrictament indispensables per viure; és ben veritat que l’objectiu és encara insuficient, ha de formar part d’un programa general més ambiciós de política social, és una part de la lluita contra els cinc gegants maleïts (la necessitat física, la misèria, la malaltia, la ignorància i la desocupació); val la pena intentar l’empresa encara que els recursos resultin insuficients per assegurar el tipus de vida que es desitja; cap ingrés inferior a la tarifa de pensions proposada podria ser considerada com a suficient per a cobrir les necessitats de la vida humana.

  Beveridge acabava l’Informe afirmant que l’alliberament de la necessitat no pot ser imposat ni concedit a una democràcia. Ha de ser conquerit per ella mateixa, i per conquerir-lo necessita valor, fe i sentit de la unitat. En definitiva  avui com en temps de Beveridge es tracta d’establir les condicions mínimes materials de la llibertat. És també una qüestió de justícia social que cap democràcia pot defugir.

 D’altra banda, l’Ingrés Mínim Vital és només un pas, ha de formar part d’un projecte de protecció social contra la desigualtat molt més ambiciós.També Beveridge presentava el seu pla com una part d’un projecte molt més ampli. En cert sentit és la millor manera de començar a posar les bases d’una Renda Bàsica Universal per a un futur que no voldríem que tardés molt a arribar. Parlant justament de “Les condicions materials de la llibertat” Daniel Raventós definia ja fa anys (2007) la Renda Bàsica Universal com “un ingrés pagat per l’Estat a cada membre de ple dret de la societat o resident, inclús si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d’una altra manera, independentment de quines siguin les possibles fonts de renda i de les persones amb qui convisqui.” Aquest hauria de ser l’objectiu de tota democràcia plena.

  En un context teòric diferent, que té més en compte la desigualtat social creixent a partir dels anys 1980-1990 i exacerbada en les dècades que portem de segle, Thomas Piketty a “Capital i Ideologia” proposa la via dels impostos progressius sobre la renda, el patrimoni i les successions com la forma més eficaç de lluita contra la desigualtats que, segons defensa, tenen sempre un origen polític i ideològic més enllà del determinisme econòmic. Creu Pikettty que amb un impost progressiu sobre el patrimoni, que facilitaria la circulació i redistribució de la riquesa ara concentrada en poques mans, es podria obtenir una dotació de capital per als adults joves suficient per encarar el seu futur amb prou garanties per realitzar-se a tots nivells.

  La  Renda Bàsica Universal o la Dotació de capital per als adults joves són formes amb  plantejaments molt diferents, en funció de les necessitats i la urgència del temps en què s’han originat (un parteix de la consolidació de l’Estat del Benestar, l’altre proposa vies per reconstruir-lo), però que responen al mateix objectiu de lluita contra la desigualtat. També l’Ingrés Mínim Vital, que ens retrotrau als temps de l’Informe Beveridge, és un pas, mínim si es vol, com indica la seva denominació, en el mateix sentit. Ahir va ser convalidat al Congrés, amb l’única abstenció de Vox . Val a dir, però,  que el Pp i altres formacions de l’oposició pretenen introduir modificacions en el transcurs de la tramitació com a projecte de Llei, entre les més importants la d’evitar que es tracti d’una prestació permanent, cosa que aniria contra la seva raó de ser.

  L’objecció més recurrent en tots els casos, i també ara la que més se sent amb relació a l’Ingrés Mínim Vital, és la de què es tracta d’un mal negoci perquè són prestacions a canvi de res. I relacionada amb aquesta hi ha la de considerar que la prestació acaba sent un acte de caritat i que el seu cost s’hauria de reconduir als pressupostos de l’Estat per crear llocs de treball retribuïts. No s’entén que hi pugui haver una relació positiva entre una prestació incondicional, o quasi incondicional en una situació de necessitat, la realització personal i el benefici per a la comunitat.

 A mode de rèplica a aquestes objeccions, Zygmunt Bauman en la seva obra pòstuma “Retrotopía” fa referència a la defensa que el filòsof i economista belga  Philippe van Parijs fa de la Renda Bàsica Universal fonamentant-la en una concepció de la justícia, entesa com la “creació d’unes institucions dissenyades per a procurar de la millor manera possible una llibertat real per a tots”. El valor real de la llibertat d’una persona depèn dels recursos de què disposi per fer ús de la seva llibertat. La distribució d’oportunitats, diu van Parijs, ha d’estar dissenyada de tal manera que “faciliti les majors oportunitats reals possibles als individus que tinguin les menors oportunitats de tots”.

  Quant a la relació positiva entre la prestació incondicional, la realització personal i el benefici social, Z. Bauman al.ludeix a l’obra del jove historiador holandès Rutger C. Bregman, Utopia per a realistes, en el sentit que demostra empíricament, amb dades i fets,  que les prestacions socials a canvi de res  són un bon negoci també des del punt de vista dels pressupostos públics i la riquesa nacional. “L’Estat del  Benestar, diu Bregman, que hauria de potenciar la sensació de seguretat i orgull de les persones, ha degenerat en un sistema de suspicàcies i vergonyes”.

 Almenys per una vegada, i en la línia que senyala l’Ingrés Mínim Vital ja convalidat al Congrés, ens podem sentir utòpicament realistes en la lluita contra la desigualtat