L’alliberament de la Necessitat (1): de l’Informe Beveridge a l’Ingrés Mínim Vital

  

   El 20 de novembre de 1942 Sir William Henry Beveridge, director de l’Escola d’Economia de Londres, lliurava al govern del Regne Unit l’Informe que serviria de base al sistema de Seguretat  Social de la Gran Bretanya de després de la guerra. Partia de tres principis: el que s’hagi de fer en el futur no ha d’estar subordinat als interessos particulars que s’han creat en l’experiència passada; l’organització de la protecció social ha de ser considerada només com una part de tota una política de progrés social que en la seva plenitud ha de proporcionar la seguretat d’un ingrés mínim per viure, representa la lluita contra la Necesitat, tenint en compte que la Necessitat és només un dels cinc gegants que obstrueixen el camí de la reconstrucció (els altres són la malaltia, la ignorància, la misèria i la desocupació); organitzant la Seguretat Social l’Estat no ha de matar en l’individu l’incentiu ni apartar-lo de  les oportunitat que se li puguin presentar, ni extingir el seu sentit de responsabilitat, perquè una vegada establert un minimum nacional ha de deixar lliure el camí i estimular l’acció espontània de cada individu a fi que millori i superi per a si mateix i la seva família aquest minimum.

El pla Beveridge es fonamentava en una diagnosi de la necessitat i prenia com a punt de partida la realitat de les condicions de vida del poble britànic revelada per les investigacions socials en el període comprès entre les dues guerres.

 Si es Llegeix el Reial Decret Llei sobre l’Ingrés Mímin Vital en perspectiva històrica, posant el centre d’atenció en l’estat de necessitat que la pandèmia no ha creat però que ha revelat de forma descarnada, com ho han fet en l’última dècada les seqüeles de la crisi del 2008, es troben uns quants punts en comú amb el contingut de l’Informe Beveridge, si més no un clar paral.lelisme que il.lustra com les situacions històriques excepcionals reclamen actuacions extraordinàries en la via d’una política de progrés. En la lectura del Decret s’hi poden veure reflectits els mateixos principis : un primer pas en sentit de futur partint de la percepció de la necessitat vital en un gup important de famílies per prestar una mínima cobertura que no desincentivi la iniciativa individual sinó que faciliti la seva inserció en el conjunt de la societat. En definitiva, un pas per mitigar els efectes de la desigualtat desbocada.

  El Decret configura la prestació de l’ingrés mínim vital en el marc de les pensions de la Segureta Social, com una modalitat de pensió no contributiva, i recorda que el febrer de 2017 el Parlament espanyol va prendre en consideració una Iniciativa Legislativa Popular a proposta de CCOO i UGT amb l’objectiu d’establir uns ingressos mínims, la primera proposta rellevant per al desenvolupament d’un ingrés mínim vital.

 Quant al diagnòstic de la situacio de necessitat, el Decret és contundent des dels primers paràgrafs: “En 2018, el último año para el que Eurostat ofrece datos comparados, el coeficiente de Gini en España es casi tres puntos superior a la media de la Unión Europea, y los ingresos del veinte por ciento de los hogares de renta más baja representan solo una sexta parte de los ingresos del veinte por ciento con renta más alta, mientras en la Unión Europea esta proporción es solo de una quinta parte… De acuerdo con la definición del INE y de Eurostat (personas que viven en hogares donde la renta disponible por unidad de consumo es inferior al 60 por ciento de la mediana de la renta nacional), en España 9,9 millones de personas (21 por ciento) en 4 millones de hogares se encuentran en riesgo de pobreza. Esta alta tasa de pobreza tiene una importante dimensión generacional, también persistente en el tiempo. Según los últimos datos de la Encuesta de Condiciones de Vida del Instituto Nacional de Estadística, más del 26 por ciento de los niños de menos de 16 años viven en hogares con ingresos inferiores al umbral de la pobreza, una situación que se agrava aún más en los hogares monoparentales, particularmente vulnerables además a la volatilidad de ingresos”. 

  Per això l’exigència de l’ingrés mínim vital arrenca de l’article 41 de la Constitució que obliga l’Estat a establir una prestació social suficient en cas de necessitat. En les circumstàncies actuals la necessitat no es deriva de les situacions ordinàries de l’assegurança d’atur, malaltia o jubilació, sinó de l’estat socialment insostenible de pobresa i de risc de probresa d’una part important de la societat. I el recurs per superar aquest estat de probresa (l’alliberament de la Necessitat que diria Beveridge) és un ingrés mínim vital assegurat tenint en compte les situacions d’extrema vulnerabilitat social i a partir de determinades condicions. La renda garantitzada per a una llar unipersonal és l’equivalent al 100 per cent de l’import anual de les pensions no contributives de la Segurera Social vigent en cada moment dividit per 12, i s’incrementa en funció de la composició de la unitat de convivència mitjançant l’aplicació d’unes escales d’increments.

 Per tal de brindar l’oportunitat d’incorporació a l’economia formal de persones i col.lectius que tradicionalment han vingut treballant fora d’aques àmbit, l’ingrés mínim vital és compatible amb rendiments de treball, amb els límits que s’han de concretar per via reglamentària, i va acompanyat d’un mecanisme incentivador per a l’ocupació (obligació dels beneficiaris de participar en estratègies d’inclusió i de constar com a demandants de feina en cas de no treballar). L’objectiu d’inclusió social que persegueix l’ingrés mímin vol evitar que els perceptors caiguin en la trampa de la pobresa  que fa desaparèixer l’horitzó de la inserció social de la iniciativa de l’individu.

 D’altra banda, l’ingrés es configura com una prestació permanent sense perjudici de les competències exclusives de les CCAA en matèria d’assistència social, moltes de les quals ja tenen establertes pensions o rendes, com és el cas de Catalunya,  que ara també s’hauran de compatibilitzar amb aquest mínim vital. Dins d’aquest panorama de fragmentació territorial Espanya no tenia, a diferència de la majoria de països europeus, cap sistema de protecció contra el risc general  de pobresa.

 La prestació no és un fi en ella mateixa sino una eina per facilitar la transició dels individus des de l’exclusió social determinada per l’absència de recursos cap a una situació en la que es puguin desenvolupar amb plenitud. En aquest sentit, pretén ser també un mitjà de protecció estructural de la societat en el seu conjunt, com una assegurança col.lectiva enfront dels reptes de l’immediat futur, noves vulnerabilitats com la manifestada per la Covid-19, transformacions econòmiques associades a la robotització i al canvi climàtic, volatilitat dels ingressos i l’ocupació, situacions que afectaran especialment els grups socials més vulnerables.

 Es diu que el ministre de Treball encarregà a Beveridge l’Informe per treure-se’l de sobre, i que aquest últim es va prendre l’encàrrec amb més determinació i ambició de la que el govern britànic s’esperava. Va tenir molts detractors, sobretot en les esferes del Tresor britànic i entre alguns economistes, un dels quals va escriure a The Times  el 3 de desembre de 1942 que l’Informe Beveridge era “una camí cap a la ruïna moral de la nació”. Contràriament,  el públic va comprar, segons indica Skidelsky, 650.000 exemplars de l’Informe i es mostrà entusiasmat amb la doctrina per “posar els fonaments de la Seguretat Social”. També el Decret de l’Ingrés Mínim Vital té els seus detractors malgrat l’acceptació molt majoritària en tots els àmbits de la societat civil. Serà interessant escoltar el posicionament i les objeccions dels grups polítics al Parlament espanyol durant les sessions que s’hauran de celebrar per convalidar el Decret. Moltes de les objeccions que s’estan formulant són significativament les mateixes que Beveridge ja va tenir presents per replicar-les a la part final del seu Informe. Ho veurem.