quadern d'en Cinto Amat

     Resulta inquietant comprovar com en la societat del coneixement en la que estem immersos no pedominen le ganes d’aprendre, de comunicar i compartir l’experiència col.lectiva, sinó la tàctica oportunista, l’afany dels propis interessos, el curttermisme i la immediatesa. La pandèmia que ens ha tocat de viure fa encara molt més evident aquesta contradicció.   Voldríem tenir ja un full de ruta que ens assegurés una vía immediata cap a la recuperació de la normalitat. Però l’evidència científica ens diu que encara li queda un tram, potser llarg, per experimenar en base a l’assaig i l’error. Veiem que els criteris sobre els contagis, el control de la pandèmia, la seva evolució, la resposta immunitària, la fiabilitat dels tests, les formes de desconfinament, no han aconseguit un grau suficient de certesa. La inseguretat del present, d’aquest present nostre tan acostumat a exigir explicacions i solucions immediates, s’estén sobre la inseguretat pel futur....

Això no ho sap ningú: si no et tingués a tu, no hi hauria roser, ni flor ni jardiner. Si no estigués amb tu, ben al costat de tu, no hi hauria frisança, ni amor, ni foc ni llança. Si no és pensant en tu, escrit només per tu, no hi hauria paper, ni lletra ni tinter. No ho diguis a ningú, hi hauria un gran desori: si avui no fos per tu no seria Sant Jordi. C.A. Sant Jordi 2020 en confinament

  Avui fa 74 anys que va morir John Maynard   Keynes, a l’edat de 63 anys a Sussex. La fama de millor macroeconomista de la història que se li ha atribuït potser depassa els resultats concrets que personalment va aconseguir en vida, en els temps tan complicats d’entreguerres, la Gran Depressió i el futur incert després de la segona guerra mundial, però no hi ha dubte que la influència de la seva teoria va ser decisiva en la recuperació econòmica i social dels trenta anys gloriosos, fins a principis dels setanta. El llavors ministre d’hisenda britànic, Hugh Dalton, va dir que “els havia ensenyat a unir la raó amb l’esperança”, i el seu oponent més significat a nivell de teoria econòmica, Friedrich Hayeck, va escriure: ”Era l’home més gran que mai he conegut, sentia per ell una admiració sense límits. El món serà un lloc més pobre sense ell”. El moment es prestava a elogis sense límits però amb notable fonament.   El 2003 Robert Skidelsky, professor d’ econo...

Tu, com el cep, mantén el cap enlaire, deixa’t endur pel cant de primavera que et bressola l’espera. Els vells sarments són ara les redoltes fràgils i tendres que sostenen els pàmpols com els braços les mans. Com a tu els virus, l’amenacen els fongs i les malures, enemics invisibles del verd i la creixença. Vindrà l’estiu, buscant la penitud els dits fidels esporgaran la brolla i palparan el fruit. Tindreu la verema, oloraràs el most del fons del cup i veuràs a la copa el do fulgent del vi. C.A. 17 d’abril de 2020 Continua el confinament

 “Si hi ha un rebrot els responsables seran aquells que prenen decisions sense tenir en compte l’opinió dels experts”. A aquesta contundent acusació del passat dissabte, dirigida al Govern Sánchez per haver decidit la tornada a la feina amb cauteles, una vegada esgotats els quinze dies de suspensió retribuïda per a les activitats no essencials en la lluita contra el coronavirus, la Consellera Budó, portaveu del Govern de la Generalitat,   va afegir   que és facilitessin a la Generalitat els estudis i informes en què es basa el desescalemant del tancament. I va reblar les imputacions d’imprudència i irresponsabilitat amb aquesta conclusió : “A hores d’ara no hem vist res que ens indiqui que s’hagi de fer així. Ahir el president Torra va insistir davant Sánchez en els mateixos termes, atribuint-li imprudència i temeritat, coincidint en això amb el president de Múrcia.   Més enllà de què les opinions dels experts poden ser, i segurament han de ser, dif...

L’edat dels grans, refugi abandonat camí del cim o casa de l’oblit que ens acosta a l’abisme. Confí o absència, ja no hi ha terme mig a les cruïlles per on es perd el pas amb l’alè dels més grans. Dels seus confins se’ns en van a desenes, traspassen sols, amb una mort callada, la línia de l’absència. Si cada cosa ha d’esperar els seu temps, no hi haurà un lloc on pugui reposar el pes de la memòria? C.A. Els més grans moren a desenes a les residències geriàtriques pel Covid-19

      “El 1914 molt pocs predeien l’ensorrament del seu món i les catàtrofes econòmiques i polítiques que se’n van derivar. La inseguretat nodreix la por. I la por- del canvi, dels forans i d’un món poc familiar- corrou la confiança i la interdependència sobre la qual reposen les societats civils.”   Rellegir “El món no se’n surt. Un tractat sobre els malestars del present”, de Tony Judt és disposar d’un bon diagnòstic de la malaltia que hem anat covant durant les últimes décades. Avui com fa un segle la inseguretat nodreix la por i la por corrou la confiança.   I no és que durant els cent anys transcorreguts, sobretot amb l’experiència de dues guerres mundials devastadores, no hàgim tingut temps i recursos per refer la nostra història, recuperar el món del que realment importa, el benestar i la responsabilitat social compartida, per fer front a les emergències que periòdicament ens assalten, i   especialment a aquesta pandèmia del coronav...

Retorna abril darrere el baf dels vidres i ens xiuxiueja que sempre mantindrà allò que prometia. Com cada abril, la poda de l’hivern fa el seu miracle i deixa a les brancades un raig de fulles tendres. També aquest any els primers brots de l’arbre es tornen mans per encaixar amb les nostres la rel de la promesa. Sempre retorna la vida que reneix, mai confinada, a dir-nos que som u al si de la natura C.A.