Conflicte

  Hi ha dues accepcions del terme conflicte que són força diferents. Una significa enfrontament i l’altra situació desgraciada de la que és difícil sortir. A l’hora de començar un diàleg per buscar una solució al conflicte polític de Catalunya, si bé les parts s’han posat d’acord en l´ús del terme conflicte per orientar el contingut de les converses, caldrà veure quina precomprensió té d’aquest concepte cadascuna d’elles. És molt diferent enfocar el diàleg des de l’enfrontament o des de l’acceptació d’una situació desgraciada a la que cal trobar una sortida.

  L’enfrontament, una vegada constatat, porta a la lògica de vencedors i vençuts acceptant que no hi ha més solució que la que s’acabi imposant per una de les parts sense escoltar les raons de l’altra. L’acceptació d’una situació desgraciada podria portar a buscar les raons que han originat el conflicte, raons en principi distants sobre les quals no convindria descartar d’entrada algunes consideracions compartides.

  L’enfrontament exclou el diàleg, i si s’accepta un inici de converses és només per corroborar, a curt o a mitjà termini, la impossibilitat d’arribar a cap acord. Admetre que s’està en una situació desgraciada no exclou arribar a solucions compartides, encara que no les asseguri d’entrada.

  La dreta i la ultradreta espanyolistes només poden entendre el conflicte a Catalunya des del punt de vista de l’enfrontament provocat pel separatisme al que cal confrontar amb les armes de l’Estat fins a eradicar-lo, acceptant com a mals menors les conseqüències que es derivin d’aquest enfrontament. La precomprensió del govern central de coalició és la contrària: admet, en paraules del president Sánchez, que cal apostar per una via de retrobament.

  Però no només la dreta i la ultradreta espanyolistes entenen el conflicte en termes d’enfrontament. També una part no menor de l’independentisme, el que representa el puigdemontisme, el president Torra i un sector de JxCat, així com la Cup, l’ANC i un sector d’Òmnium, donen per suposada la inutilitat de la taula de diàleg i aposten per la continuació de la via unilateral. Les posicions extremes de l’enfrontament recíproc són justament les que ens han portat a la desgraciada situació actual. Es fa impossible d’admetre per aquests extrems que el conflicte tal com ells l’entenen i el viuen és exclusivament obra seva.

  Si ens permetem una espurna d’optimisme podríem esperar que es vagi fent un lloc en la taula de diàleg  al diagnòstic de la situació desgraciada per no matar d’entrada les ganes que sentim la majoria de catalans de trobar una sortida, per difícil que sigui. Adam Smith raonava a la seva Teoria dels sentiments morals que “La vehemència del partit que refusa tot pal.liatiu, tota temprança, tota raonable adaptació, a l’exigir massa en freqüència no obté res, i les molèsties i dificultats que amb una mica de moderació es podien haver eliminat o alleujat queden ja sense esperança de remei”.