Entorn de la taula de negociació

  

  Abans de començar a ser realitat la taula de negociació convinguda entre el Govern de l’Estat i el Govern de la Generalitat per a resoldre ell conflicte polític, diria que els aspectes més rellevants quant a la composició i el contingut  a l’hora de considerar si la taula pot ser o no operativa serien aquests:

  1.-  La composició.

  Sánchez ha sigut hàbil en ensenyar ràpidament la carta del vicepresident Pablo Iglesias situant-lo, conjuntament amb ell mateix,  al começament de les reunions, com un dels pivots de la negociació. Així es neutralitza d’entrada qualsevol interpretació fora de la taula que no tingui relació directa amb les propostes i contrapostes, i en deifinitiva amb les tensions que es generin al si de la mateixa.

  Està pendent la concreció dels representants del Govern de la Generalitat, al marge de l’assistència del president Torra fins que la resolució judicial de la seva inhabilitació li ho permeti. En qualsevol cas la representació del Govern català serà provisional també fins que les properes eleccions (no se sap quan) en determinin els components. Semblaria que aquesta provisionalitat perjudica més els interessos del Govern de la Generalitat que els del Govern central, més si la fractura entre JxCat i Erc no troba solució després de les eleccions.

  Hi ha, però, un factor important que podria convertir en inviable la mateixa formació de la taula de negociació immediatament després de la primera trobada prevista per a finals d’aquest mes. És el factor de la mediació que Torra i JxCat, obeint les ordres de Puigdemont, posen com a condició necessària i imprescindible per assegurar el compliment dels acords, aprovada per la majoria independentista al Parlament fa dues setmanes.

  A ningú no se li escapa que Puigdemont és contrari a la taula de negociació, que els seus interessos van més enllà i per sobre de qualsevol acord que es pugui concretar amb el Govern central. El president Torra li segueix fil per randa aquesta posició. No convé oblidar que en una conferència a Ginebra el 17 d'octubre de 2018, tres mesos després de l’entrevista a Moncloa amb el president Sánchez, i dos mesos abans de la trobada de Pedralbes, demanava la intervenció d’un mediador internacional partint de la base que l’Estat espanyol no acceptaria mai negociar amb Catalunya. Ara, i després del fiasco de la figura del relator, tornen a posar com a condició sine qua non la mediació internacional, com si la negociació es donés entre dos Estats. La iniciativa d’Erc i el mateix Sánchez per endegar una taula de negociació al marge dels Puigdemontistes ha de passar pel calvari d'aquesta condició que, com ha manifestat Sergi Sabrià, conté el propòsit de Puigdemont i els seus seguidors d’impossibilitar la taula des dels seus inicis, o de tombar-la si Erc no aconsegueix la presidència després de les eleccions.

  2.- El contingut.

  L’amnistia i l’autodeterminació són els mínims acordats a la cimera dels partits independentistes amb l’ANC, Òmnium i el Consell per la República el 15 de gener al palau de la Generalitat. Si aquests són els mímins, quins seran els màxims? És una manera de situar al llindar  de la negociació els pilars que impedeixen entrar en qualsevol altra consideració, perquè aquests mínims són en realitat els màxims del que es pot negociar. Qualsevol expert en negociació diria que no es pot començar posant sobre la taula els objectius de màxim com irrenunciables.  El llistat de 44 punts entregat per Sánchez a Torra ara fa una setmana és paper mullat abans de començar.

  Si queda una escletxa per avançar en la negociació segons quins siguin els resultats de le eleccions, tot el que es mogui entorn de la voluntat per trobar una sortida a la situació dels presos i encausats girarà al voltant de la reforma del Codi Penal pel que fa al delicte de sedició. Sent molt opimistes, la supressió del delicte de sedició en els termes amb què està redactat actualment podria ser l’equivalent d’una amnistia no explicitada perquè el positiu efecte retroactiu de la reforma significaria l’alliberament immediat dels presos. Amb una mica d’optimisme, la reforma penal que comportés una millor definició del delicite de sedició i en disminuís les penes també podria tenir efectes molt positius per als presos. La majoria absoluta del Congrés, perfectament assolible, faria viable aquesta reforma, malgrat el cost polític que representaria per al Psoe. En tot cas cal partir del fet que la Constitució no permet l’indult col.lectiu, i que una Llei d’Amnistia ad hoc, que vindria a reconèixer la radical improcedència del judici del procés i per tant anularia la legitimitat de la normativa estatal com si es tractés d’un canvi de règim legislatiu, és del tot impensable.

  D’altra banda, el que es preveu en el document del 2 de gener, de formació de la taula de negociació, és que els acords a què es pugui arribar siguin sotmesos en el seu cas a la validació democràtica a través d’un consulta a la ciutadania de Catalunya. Si la taula ha de tenir en compte els interessos de tots els ciutadans de Catalunya, i no només els de l’independentisme, no es pot pretendre imposar d’entrada la proposta d’una part que vol decidir directament sobre l’autodeterminació.Podria pensar-se en un referèndum d’autodeterminació a la canadenca com a culminació d’un llarg procés, d’anys i legislatures, després de successives votacions d’acords que s’anessin descartant per la majoria de catalans. I encara llavors caldria acordar una majoria qualificada, no inferior al 60%, per començar a parlar d’unes bases per a fer efectiva l’autodeterminació. L’autodeterminació que té in mente l’independentisme irredempt que imposa els mínims per a la negociació té a veure amb l’autodeterminació unilateral, ja intentada amb els resultats coneguts, i està a anys llum de l’audeterminació consensuada en un Estat democràtic.