Està passant ?

  

   Quim Torra era el president vicari de Puigdemont . Ara continua sent el vicari però ja no és diputat. I com a president interí, a més de vicari, té la facultat de convocar eleccions quan vulgui. La legislatura ja no té raó de ser, ha arribat al seu final com ell mateix va anunciar, però continua. Diu que primer s’ha d’aprovar el pressupost per al 2020 pensant en el bé del país, peró aquest pressupost no és ni serà el seu sinó que l’ha treballat Erc amb els Comuns, de manera que l’adhesió d’última hora de JxCat és una manera de quedar bé i guanyar temps. Mentrestant el pressupost de l’Estat pot esperar. Diu Aragonés que el Psoe no té més remei que negociar si el vol veure aprovat, com si el remei del govern de coalició a Madrid no s’hagués de prendre també com un remei per a les necessitats dels catalans.

  Tenim convinguda una taula de diàleg i negociació. Erc té pressa per asseure’s i començar  però Torra i els puigdemontistes diuen que no ve d’una setmana. El líder d’Erc, d’altra banda, ha deixat dit que l’experiència del procés i els seus resultats els atorga el dret a tornar-ho a fer, el que no s’avé gaire amb les ganes de parlar ni amb el seu independentisme pragmàtic. Hi ha la taula, però no hi ha data, ni cadires, ni ocupants ni lloc per assistir-hi. Deien que sempre han estat a la taula esperant l’altra part, però ara no saben quan hi tornaran.

  Tenim un Govern que no governa i un Parlament que no parlamenta. Els governants en coalició s’han divorciat i la majoria parlamentària independentista aprova totes les mocions i declaracions que surten de JxCat i la Cup per carregar-se la taula de diàleg, i Erc fa com si hi estés d’acord i alhora sentís ploure. Hi ha dinars a Palau i reunions prèvies dels partits i les entitats independentistes per assegurar, diuen, el contingut de la taula, però en realitat li volen tallar les potes. Tenim una majoria social no independentista que no és convidada als dinars de les reunions prèvies ni pinta res al Parlament, ni formarà part de la taula.

   El Pdecat postconvergent ja no sap si s’ha de fondre o fer la viu-viu dins o fora de JxCat. Tenim la Crida i el Consell per la República però ningú no sap ben bé en què consisteixen. JxCat o el Pdecat tindran precandidats, autocandidats i cantidats  a la presidència de la Generalitat però no sabem d’on sortiran. Tenim eurodiputats de JxCat però no sabem fins quan duraran.

  Tindrem eleccions però no sabem quan. Ja estem en campanya però el primer gran  acte electoral de JxCat es celebrarà a Perpinyà el dia 29, abans no comenci la taula, i serà tan espectacular que en realitat constituirà l’aclamació del president abans d’anar a votar.

  Mentrestant, Erra que Erra i ens diuen que ens fixem bé en l’accent i l’aspecte físic d’aquells amb qui parlem per no canviar de llengua, perquè podríem prendre mal. Mentrestant, l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona ens diu que un 21’3% de la població de l’àrea metropolitana de Barcelona, unes 684.000 persones, viuen per sota del llindar de la probresa. L’independentisme pragmàtic diu que vol eixamplar les seves bases a la zona metropolitana, però abans hauria d’aclarir com es pot fer front a aquesta realitat des de les coalicions amb la dreta i l’independentisme radical i unilateralista.

  Semblaria que res de tot això no és real, no està passant. Fem com si ho tinguéssim tot i en realitat no tenim res. El Govern de Catalunya no existeix. Des de fa uns anys la classe política catalana governant ha anat creant el miratge que els catalans ho tenim tot pagat, com deia Francesc Pujols: “Perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades [...] i els oferiran l'hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari”. O potser és que aquesta classe política s’ha acostumat a comportar-se d’acord amb aquella modalitat filosòfica que el mateix Francesc Pujols va posar de moda durant una època de la seva vida, el “Torrisme”, un neologisme que expressa les ganes de viure bé a la torre (la Torre de les Hores a Martorell) sense fer res, deixant que passi el temps. Viure a la torre, viure a la casa de fora, crear-se un món propi fora de la realitat del que està passant.