Es pot governar Catalunya només des de l’independentisme?

 Les imatges de trencament total de JuntsxCat i Erc d’aquesta setmana al Parlament, amb la visualització descarnada de posicions radicalment allunyades i el pas cap al no-res del president Torra defensant en el buit un posicionament que crida al suïcidi polític de l’independentisme per situar-lo en l’enfrontament sistemàtic amb les institucions de l’Estat, avala la pregunta que segurament molts ens fem des de fa temps i que ara pren tota la seva força: es pot governar Catalunya només des de l’independentisme?

  La història del Govern de Catalunya dels últims set anys, des que amb les autonòmiques anticipades de novembre de 2012 Artur Mas va decidir posar a prova les costures de l’Estat, ha consistit en una tensió constant al si de les forces independentistes per veure quin dels seus protagonistes estava cridat a ostentar-ne la representació hegemònica, sempre donant per descomptat que la Generalitat no podia ser governada per forces que no fossin independentistes. Els fulls de ruta elaborats successivament no eren programes de govern pensats per a governar Catalunya sinó fulls de ruta des de l’independentisme i per a l’independentisme amb l’únic objectiu d’aconseguir la independència. 

  A aquest objectiu es va subordinar tota l’obra de govern i la tasca del Parlament que van anar minvant fins al punt de fer-se irrellevants en els aspectes fonamentals de legislació i d’acció executiva que necessitava Catalunya en la seva pluralitat. La pèrdua del nord legislatiu i executiu va tenir els moments d’inflexió, que van suposar un punt de no retorn a la normalitat política, en la moció de confiança del president Puigdemont el setembre de 2016, després del pas al costat d’Artur Mas, i la decisió que en va sorgir d’optar per la celebració d’un referèndum sí o sí. D’aquells moments se’n va derivar com a conseqüència necessària una Dui insusbstancial i el correlat del 155 i la reacció judicial de l’Estat, no per desproporcionada menys previsible.

  Tant havia arrelat com a supòsit teòric imprescindible que l’acció de govern de la Generalitat només es podia realitzar per les forces independentistes en funció de l’objectiu dels fulls de ruta, que a partir d’aquells moments les directrius del grup minoritari de la Cup van marcar de forma decisiva el desenvolupament del procés cap a la catàstrofe. Mai es va plantejar cap més alternativa, fora dels fulls de ruta del sobiranisme independentista no es podia trobar cap element que servís a l’autogovern que només es concebia com instrument per anar cap a la independència de forma immediata en un termini imparable.

 I tant es posava de relleu que es deixaven de banda les obligacions més elementals per governar Catalunya, la Catalunya sencera, que fins i tot l’instrument essencial dels pressupostos generals es va menystenir. El últims set anys s’han prorrogat quatre vegades els pressupostos (el 2013, el 2016, el 2018 i el 2019). El resultat de les eleccions anticipades de novembre de 2012 no va fer possibles els pressupostos de 2013, les plebiscitàries del 2015, per decisió de la Cup, no van fer posssibles els pressupostos del 2016, i el 155 i la tardança en formar govern després de les eleccions de desembre de 2017 van fer impossibles els pressupsotos de 2018, havent-se produït una doble pròrroga el 2018 i el 2019 amb el nou govern de coalició de JuntsxCat i Erc. És immens el perjudici social, econòmic i cultural, a més del perjudici polític, que ha ocasionat el menysteniment de l’instrument essencial de què es disposava per revertir els efectes de les retallades iniciades pel primer Govern d’Artur Mas amb un  fervor de novici.

   El resultat de les últimes generals i la disposició del Govern estatal a iniciar un diàleg per resoldre el conflicte polític de Catalunya semblava que podia obrir un temps per repensar la dinàmica de la unilateralitat processista. Erc, sense formular-ho expressament, ha optat per la via dels fets per renunciar a la unilateralitat sense perdre de vista els passos que es poden donar des de l’autogovern. El trencament, digui el que digui el president Torra, no l’ha provocat la pèrdua de la seva condició de diputat sinó la posició inflexible del seu grup per atendre mínimanent la necessitat percebuda des d’Erc de començar a posar les bases per sortir de l’atzucac i desbloquejar la situació política, econòmica i judicial. Fora d’questes bases tota la resta és retòrica, retòrica continuarà sent tot el que es prediqui durant la campanya electoral que ja ha començat i que s’aparti dels eixos substancials per retornar a la política i sortir d’aquest malson.

  El que demostra el trencament és que la Generalitat no es pot governar només des de l’independentisme. Erc ha pactat els pressupostos del 2020 amb els comuns i a l’esquena de JuntsxCat perquè no podia fer altra cosa, i el mateix ha passat amb la taula de negociació a la que els seguidors de Puigdemont i Torra només voldran assistir en qualitat de quintacolumnistes. La història dels darrers set  anys ja ha demostrat que l’independentisme governant tot sol no porta a res de positiu. Ara ens hauríem de permetre verficar almenys durant uns altres set anys (o vuit, com ha senyalat Mas Colell fa poc) si les aportacions de les diferents formes de catalanitat no independentista al sobiranisme poden aconseguir uns altres resultats.

  Si no es produeix al si dels postconvergents un moviment semblant al que s’ha produït al si d’Erc, de percepció de les necessitats reals de l’autogovern per anar endavant, després de les properes eleccions autonòmiques es reproduirà la impossibilitat de fet de governar la Generalitat des de l’independentisme exclusivament. Amb quina confiança podrien veure els ciutadans un govern dominat per les mateixes cares que han protagonitzat el trencament del dia 27 de gener? Potser haurà arribat el moment de mirar fora de l’independentisme, refer els ponts trencats i trobar formes de govern que recuperin de veritat la pluralitat de Catalunya.