Cada cosa al seu temps

  Feia molt que no vèiem que la política a Catalunya i Espanya pogués entrar en un temps de contrast real de raons i no d’emocions per començar a veure una sortida al final del túnel. Ara no sabem si la sortida ens agradarà però almenys constatem que potser val la pena mirar de trobar-la. De moment són passos fràgils que comporten un cert moviment endavant, pendent de verificacions concretes, i que en tot cas són susceptibles d’anar demostrant la inutilitat de l’enfrontament sistemàtic.

  La resposta exclusivament penal al conflicte ha representat una pèrdua de temps i un perjudici greu a la convivència i a la confiança en la capacitat de les institucions per resoldre’l per la via política i democràtica, i també per la via judicial adequada. A hores d’ara sembla clar que una resposta per la via merament declarativa d’inconstitucionalitat, o penalment proporcionada als actes de desobediència, i en el seu cas de malversació de fons, hauria estat suficient per arribar en un temps raonable, i amb arguments incontestables, a la inhabilitació dels autors, una inhabilitació que no deixa d’enverinar la política a Catalunya, a Espanya i ara també a Europa.

  No obstant, alguna cosa es mou. El TS no ha volgut corregir l’error de no haver autoritzat al seu temps l’eurodiputat Junqueras a prendre possessió del seu mandat, però la decisió queda pendent de l’aclariment del Tribunal General de la UE i en última instància de la decisió definitiva del TEDH que determinarà si la manca de subsanació de l’error té o no té conseqüències en la condemna de Junqueras. El que el TS ha resolt de manera expeditiva i a destemps es veu ara encarat a una resolució posterior,  i superior, que s’hauria pogut evitar si les les coses s’haguessin fet bé al seu moment.

  La JEC s’ha convulsionat internament amb la decisió d’inhabilitar a destemps el president Torra, i ara es troba que ni ella mateixa pot concretar les conseqüències d’aquesta decisió, estant pendents les mesures cautelars i la qüestió de fons davant el Contenciós Administratiu del Suprem i la sentència definitiva davant la Sala penal del mateix Suprem respecte de la dictada pel TSJC, amb un sòlid informe dels lletrats del Parlament per entremig que raona amb solvència que la inhabilitació només serà possible amb la fermesa de la sentència penal. L’embolic és descomunal però la via de solució s’endevina, malgrat els escarafalls de la dreta. I Torra també veu el seu temps ineludible d’inhabilitació amb la fermesa de la sentència penal, com ha reconegut el seu advocat.

  La sentència del TJUE ha atorgat a Puigdemont i Comín la condició d’europarlamentaris en exercici. Ambdós han recuperat el que al seu temps no se’ls podia negar, peró a partir d’ara deixen de ser els homes de Waterloo per passar a ser simplement eurodiputats. Puigdemont en particular deixa de ser el president a l’exili per passar a ser un eurodiputat amb dificultats per trobar lloc al grup dels Verds. La política de Puigedmont comença a trobar el seu temps per concretar-se en termes de realitat política i no d’hipèrboles intemporals i emocionals. Un temps polític  que haurà de passar la prova del suplicatori a l’Europarlament i que no seria estrany que acabés creuant-se amb el temps del tercer grau de Junqueras. Un temps de realitat política per a Puigdemont que veurà fins a quin punt troba ressò a l’Europarlament la seva petició de mediació internacional per a resoldre el conflicte català amb un referèndum d’autodeterminació. 

  Però  el  temps polític determinant espera a la taula de negociació pactada entre Erc i Psoe-Psc perquè es transformi en una negociació efectiva entre governs. El temps espera i el temps dirà. La vicepresidenta diu que el govern de coalició ja està a punt però la part de la Generalitat no té les cadires assignades i no se sap quan es concretaran. Per si de cas Sánchez aprofita el temps i truca a Torra, no sigui que el temps de la sentència ferma arribi, inhabiliti el president català i els deixi tots dos fora de joc. Per si de cas, també, accelera una mica més el temps amb una Fiscal General que acaba de ser ministra de Justícia. Convé prendre per endavant posicions en el terreny de la iniciativa judicial on fins ara els protagonistes han relliscat massa sovint en perjudici de l’interés comú, social, penal i polític, que ha de defensar justament el Ministeri Públic.

  Es veurà si el temps que comença acaba amb el descarrilament per plantejaments maximalistes d’entrada –amnistia i autodeterminació- o si continua amb propostes plausibles. Si volen, si poden o s’atreveixen, els postconvergents s’hi afegiran d’aquí un temps, depenent de com li vagin les coses al seu home a l’Europarlement, en tot cas després de continuar marejant una mica més el temps amb les propostes que secunda l’ANC d’una taula prèvia reservada exclusiavament als independentistes amb el menú irrenunciable de l’amnistia i l’autodeterminació. Si aquesta taula prèvia prospera i condiciona la taula de negociació entre governs, adéu taula i adéu temps.

  Tots haurien de gosar enfrontar-se amb el temps que s’obre de recuperació de la política. Lluny d’aquest temps, Gabriel Ferrater es referia en la “Cançó del gosar poder”, irònicament, a l’atreviment personal per gosar ser fort i no aturar-se. Quatre versos d’aquest poema són aplicables al sentiment col.lectiu del moment actual que oscil.la entre l’esperança i la frustració: “Mira-t´hi bé, general, que una pàtria / gosa posar molta esperança en tu. / No gosis, no, poder perdre batalles./ Però tampoc no et cal guanyar-les totes”.