La lleugeresa de Torra

 Què hi ha rere la (insuportable) lleugeresa de Torra? Va acceptar el càrrec de president de la Generalitat de manera vicària, situant-se en la posició que més ha convingut a Puigemont, la més conflictiva i de confrontació amb l’Estat. Amb l’Estat i amb una part no minoritària dels catalans que la màxima institució que presideix hauria també de representar. Una posició lleugera que sembla definir-lo com un polític en trànsit, alliberat de les pesantors i responsabilitats del càrrec perquè, com ha repetit moltes vegades, ell està aquí per tirar endavant la República catalana, i quan vegi definitivament que això no és possible, plegarà. Així de senzill i així de lleuger, ha reduït tota la seva acció institucional a la parcel.la del servei exclusiu a la realització de la independència, tot i que és conscient que això és impossible a curt i mitjà termini, i encara més si s’hi ha d’arribar a partir de la seva presidència.

  L´última prova d’aquesta lleugeresa la tenim en el capteniment al judici per desobediència davant TSJC. Va comparèixer personalment, i per tota defensa es va limitar a reduir la qüestió a una suposada manca de legitimitat de la JEC per sobre de les seves prerrogarives com a president a l’hora de fer i desfer les pancartes al balcó de la Generalitat. Així de clar i així de senzill, i a fer veure que la majoria, si de veritat és demòcrata, ha d’entendre el seu raonament segons el qual l’única sentència possible és l’absolutòria. I si no, se n’anirà a casa i ho aprofitarà per presentar-se com una víctima més de la repressió, el primer president català en exercici repressaliat pel règim del 78.

  Quina explicació pot tenir tanta lleugeresa? Per trobar-hi una explicació es podria recórrer a molts substantius i adjectius que em vull estalviar. Per més paradoxal que pugui semblar, diria que la lleugeresa de Torra té el seu fonament en un calculat optimisme instrumental que li permet moure’s i actuar en dues direccions, la de la confrontació i la de la fermesa en l’autoconvenciment propi i dels sobiranistes de cor. No li serveixen els arguments ni els instruments que té a l’abast per captenir-se com a president, ni com a polític realment interessat en trobar vies de progrés, sinó la confrontació i la comunicació directa a partir de simplificacions que desborden un optimisme emocional sense límits, tant a l’hora d’assegurar un futur immediat per a la República Catalana (“irreversible”) com a l’hora de mantenir sense fissures que només hi ha un camí possible, el de seguir endavant amb totes les conseqüències. Sap que aquest optimisme no porta enlloc, que no té cap base, però és l’instrument que té a mà per dissimular els fracassos i la impotència.

  Optimisme artificiós després del fracàs del procés com instrument per evitar l’autocrítica i continuar mantenint l’esperit i l’empenta dels convençuts. És la classe d’optimisme que arrela en les definicions del tant pitjor, tant millor, només predicades per qui sap que el pitjor sempre pot empitjorar però que resulta fàcil aprofitar la desorientació d’un fracàs amb fortes dosis d’optimisme postís. De fet, tot el procés s’ha mogut sobre les bases d’un optimisme molt emocional i molt poc pragmàtic, i per aixó mateix resulta senzill, i fins temptador, connectar ara aquest fals optimisme, com instrument disponible, amb l’optimisme que sempre han demostrat les bases i els seus líders.

  És el mateix fals optimisme que des de les posicions més radicals de l’independentisme està disposat a boicotejar una mínima aproximació d’Erc amb el Psoe de cara a un govern de progrés. Ho aposten tot al fracàs de les negociacions perquè quedi clar que l’única via positiva, la que realment, segons ells, pot obrir pas a un futur esperençador, és la de inestabilitat permanent del govern de l’Estat, la de les victòries puntuals enfront de l’Estat repressor.

   Fa pocs dies l’exconsellera Dolors Bassa, des de la presó, va sostenir que les negociacions s’han de separar de la qüestió i de la resolució del problema dels presos, que si Torra és inhabilitat s’hauran de convocar eleccions immediatament i que ja n’hi ha prou de presidents elegits a dit. És una demostració de realisme capaç d’assumir la negativitat de la situació actual per buscar-hi sortides, infinitament allunyada de l’optimisme instrumental de Torra que vol continuar polaritzant al màxim la situació social, política i econòmica, perquè només l’optimisme de la desobediència civil portada a l’extrem pot assegura-nos la veritable sortida. Contràriament al que es podria pensar, la posició de Dolors Bassa no és una posició de pessimisme claudicant sinó de realisme obert enfront de l’optimisme instrumental de Torra. Instrumental i manipulador.

  Milan Kundera, anys abans de la cèlebre “La insuportable lleugeresa de l’ésser”, va escriure “La broma”, una narració de crítica a la ideologia totalitària del sistema comunista a Txecoslovàquia que  va portar el protagonista (i com a conseqüència al mateix M. Kundera) a infinitat de penúries a partir d’una postal inofensiva escrita a una amiga universitària en la que se li va escapar de dir que “l’optimisme és l’opi del poble”. Opi o no, hi ha un fals optimisme, instrumental i manipulador, que ens allunya de reconèixer la realitat.