Futuribles d’una setmana clau

 La setmana que ve serà una setmana clau per començar a entreveure si serà o no viable la investitura de Sánchez. Més enllà de l’acció del Tsunami.0 aprofitant el Barça-Madrid del dia 18, de la que no queda clar si consistirà en una manifestació i expressió de protesta multitudinària, dins i fora del camp, o en una acció de boicot en tota regla, a la que s’apunten les manifestacions de Puigdemont i les últimes declaracions del mateix Tsunami en termes d’ultimàtum (no hi haurà desenvolupament normal del partit si  les pancartes del “Spain sit and talk” no són a les grades i al terreny de joc), els dies 19 i 21 pot ser que marquin definitivament el curs de les converses entre ERC i el Psoe per la investidura.

   El dia 19 marcarà un punt d’inflexió en el laberint jurídic de la immunitat europarlamentària en el que paradoxalment es va ficar el mateix TS plantejant al Tribunal de Justícia de la Unió Europera la qüestió prejudicial sobre el moment en què caldria considerar efectiva aquesta immunitat respecte de l’electe Oriol Junqueras. El descabdellament de la qüestió pot tenir conseqüències molt diferentes que acabin condicionant la posició d’Erc en les converses en un sentit positiu o negatiu. La casuística és molt complexa. 

  Podria ser que la Resolució del TJUE s’acolllís, sense entrar en el fons de la qüestió, a la recomanació final de l’informe de l’Advocat General en el sentit que una vegada dictada sentència en el procediment espanyol i produïda la inhabilitació d’Oriol Junqueras ha cessat la competència del TJUE per pronunciar-se sobre el tema. En aquest cas quedarien obertes i sense dictamen judicial final les consideracions del mateix Advocat General que donava per fet que la immunitat té plens efectes des del moment de la proclamació de l’electe, sent irrellevants els moments posteriors de certificació i de jurament o promesa de la Constitució. Els dirigents d’Erc respirarien tranquils i probablement optarien per tirar endavant les converses amb el Psoe. Per descomptat que respirarien encara més tranquils si el TJUE entrés en el fons de la qüestió i resolgués en contra de les consideracions del seu Advocat General, és a dir, que dictaminés que la immunitat es produeix a tots els efectes a partir, i no abans, del compliment de les mesures previstes en la normativa estatal sobre certificació i jurament o promesa de la Constitució.

  Un escenari totalment contrari apareixeria si el TJUE es pronunciés sobre el fons de la qüestió en el mateix sentit que considera l’Advocat General. Llavors les corredisses pels passadissos del Psoe i d’Erc, i de retruc pels passadissos del TS, se sentirien des de Waterloo. I des d’allà Puigemont (Puigemont, no Oriol Junqueras!!) orquestraria la seva estratègia amb un as a la màniga que li permetria (almenys de moment, però en un moment transcendent!) deixar en no res la taula de converses entre Erc i Psoe, el seu gran objectiu.

  En aquest cas Puigdemont i Toni Comín demanarien que se’ls reconegués a tots els efectes la seva immunitat com europarlamentaris. Si es produís el reconeixement, Puidemont i Comín  podrien moure’s lliurement per tota la UE, i quedaria en suspens la sol.licitud d’extradició davant els tribunals belgues. Puigdemont i els nuclis que li són més submisos a JxCat i al PdeCat, per als quals no ha deixat de ser “el candidat permanent,  podrien plantejar-se la viabilitat de la seva candidatura com a president de la Generalitat en unes immediates elecccions autonòmiques, anant i tornant de Waterloo, o de qualsevol altre punt europeu, a Barcelona. La immunitat l’empararia probablement fins al moment de la celebració de les eleccions.

  En aquest supòsit, que tira per terra les expectatives d’Erc d’aconseguir la presidència de la Generalitat en les properes autonòmiques, Erc seria prou valenta per continuar amb la investidura de Sánchez i prou forta per afrontar l’acusació de traïció a l’idependentisme que li plourien de totes bandes?

  La immunitat, en tot cas, no és sinònim d’impunitat absoluta, i la felicitat de Puidemont no duraria sempre, però sí el temps suficient per continuar desequilibrant el govern espanyol en un moment delicat i per fer naufragar la taula de converses entre Psoe i Erc. Duraria mentre duressin els tràmits del supicatori del TS espanyol davant l’Europarlament demanant la suspensió de la immunitat de Puigdemont i Comín.

 La tramitació d’aquest suplicatori comportaria un temps d’al.legacions i de proves davant la comissió de justícia de l’Europarlament abans de proposar la seva decisió a la votació del ple, decisió que molt probablement seria favorable al suplicatori encara que d’acord amb l’article 9.7 del Reglament Intern de l’Europarlament  l’informe de la comissió pogués excepcionalment proposar que abans de recaure Sentència ferma en el procés no es prengués cap mesura de presó que impedís l’exercici propi de les funcions del mandat. La tramitació podria allargar-se molts mesos, inclòs un nou recurs davant el TJUE segons quina fos la votació de l’Europarlament, per bé que no és compatible la condició d’europarlamentari amb la de parlamentari autonòmic, i que per tant per ser elegit president de la Generalitat Puigdemont hauria de renunciar a la condició d’europarlamentari, en quin moment perdria automàticament la immunitat i passaria a dependre de la jurisdicció espanyola, o en el seu cas de la jurisdicció belga que es pronunciaria sobre l’extradició. Per suposat, Puigdemont no renunciaria com europarlamentari. La maniobra de la seva candidatura a la Generaliai seria, altra vegada, un engany.

  En un futur immediat tot rodaria a favor de  Puigdemont i les seves posicions maximalistes. Però a mitjà termini, i no diguem ja a més llarg termini, caldria veure si la sortida d’aquest laberint jurídic no li podria resultar desfavorable, no només de cara a les seves expectatives polítiques sinó sobretot de cara a les seves expectatives judicials. Perquè una cosa seria que ara, si el TJUE no és pronunciés a favor de la immunitat, els tribunals belgues acordessin l’extradició només per malversació i no per sedició (probable), i una altra de molt diferent que l’acordessin més endavant per malversació i sedició una vegada que l’Europarlament hagués decidit la suspensió de la immunitat amb pes suficient per fer decantar la balança en pro de tots dos delictes.

   Si tot això penja del fil del dia 19, el dia 21 en deixarà anar un altre, el del Congrés Nacional d’Erc en quina ponència política es manté l’estratègia d’”Enfortir-nos per tornar-hi, enfortir-nos per guanyar”, amb les constants d’amnistia i de referèndum sí o sí per a l’exercici del dret d’autodeterminació. Puc imaginar-me el resultat d’un Congrés assembleari com el d’Erc si els fets es produiexen tal i com indiquen els futuribles de la setmana que ve: veig desmuntades d’una revolada les quatres potes de la taula de negociació de què parlava Aragonès i Erc corrent a reivindicar-se per la República Catalana immediata almenys amb el mateix fervor que Puigdemont i els seus. Tant de bo no ho vegi i ens quedi només el mal menor de la sentència del TSJC inhabilitant Torra aquesta mateixa setmana. O potser ni això.