Pactes

  Mentre especulem i donem voltes a les dificultats per a un pacte territorial a nivell d’Estat que faciliti d’una manera o altra la distribució de poder, amb les fórmules solemnes de la independència, la confederació o el federalisme, i mentre les parts defensen l’existència del dret fonamental a l’autodeterminació o la inviolabilitat de la sobirania compartida, heus aquí que després de les eleccions municipals a Catalunya s’han anat produint un seguit de pactes que demostren que potser no s’ha perdut del tot el sentit de la realitat, o almenys que la realitat posa en qüestió alguns pressupòsits que es consideraven inamovibles i que ara semblen més fràgils i qüestionables del que suposàvem.

 Pilar Rahola a la columna d’avui a la Vanguàrdia, parlant del pacte de la Diputació entre JuntsxCat i el Psc, atribueix el fet a la superioritat estratègica dels socialistes enfront del mer tacticisme de l’independentisme que, segons afirma, “no sap on va, ni té estratègia planificada ni és capaç de consensuar un full de ruta de mínims”. Aquestes afirmacions, que es podrien considerar un gran elogi de la capacitat política dels socialistes en aquest i altres afers (com el de la l’Ajuntament de Barcelona), amaguen la veritat de fons, que no és altra que la realitat dels fets sempre arriba un moment que acaba imposant-se, per més que costi reconèixer-ho.

  El mer tacticisme que ara denuncia Pilar Rahola ha sigut la nota dominant durant tot el procés, de manera que no hauria de sorprendre ni escandalitzar ningú que el tacticisme doni pas a un mínim realisme polític a l’hora de fixar les millors posicions en les parcel.les que es poden mantenir de cara a ocupar en un futur més o menys immediat el major espai de poder possible. JxCat corre el risc d’acabar sent una formació residual del que va representar CiU, i Erc no pot deixar passar l’ocasió d’ocupar el seu lloc i convertir-se no ja en la força hegemònica de l’independentisme sinó en en el nucli de poder de la Generalitat. Res de nou respecte de les malfiances recíproques que s’han anat fent més i més evidents en els successius fulls de ruta del procés, que cada vegada es veuran més com el que en realitat eren, simples fugides endavant, meres repeticions tàctiques per mesurar les capacitats d’uns i altres amb el beneplàcit de les organitzacions socials que els servien de coixí.

  Però el tacticisme no pot durar sempre, i arriba l’hora d’assegurar les parcel.les de poder en perill de desaparèixer. Per això el recurs a la unitat de l’independentisme és només una crida retòrica, com ho era la crida a aconseguir la independència en el termini de divuit mesos. Segur que l’independentisme continuarà tenint una gran força social i política, però la seva unitat no serà la que ara prediquen els més radicals de les tres formacions indepes, la que voldria Pilar Rahola pensant en una superació màgica de les dissensions pel poder, sinó la que es produirà quan uns i altres sàpiguen els mitjans reals amb què compten. 
  La concentració de l’ANC davant la Diputació per protestar pel pacte qualificat d’antinatural entre JxCta i el Psc va tenir molt poca concurrència. I si aquest pacte, com els altres que s’han donat a iniciativa d’Erc fora del bloc independentista, confirmés a ulls de molts que el moviment social del procés va estar des del principi orientat pel poder, que no va ser un moviment de baix a dalt sinó de dalt a baix? Deia Montaigne que qui és deslleial amb la veritat ho és també amb la mentida. Ja n’hi va haver prou amb la mentida de la independència a tocar, ara seria qüestió de no continuar mentint i dir les coses pel seu nom.