Claredat

  

 A la conferència d’aquest matí al Fòrum Europa de Madrid el president del Parlament, Roger Torrent, ha defensat que ni la política espanyola es podrà imposar de manera unilateral sobre la política catalana, ni l'independentisme podrà assolir els seus objectius de manera unilateral, i per això la sortida del conflicte haurà de ser bilateral i democràtica. Ha afegit que cal acabar amb la judicialització i no resignar-se a "un empat de perdedors", admetent que la repressió no porta a cap solució. La diagnosi li ha servit per demanar un pacte de claredat per fixar les condicions per a la celebració d’un referèndum.

 Roger Torrent almenys ha tingut la valentia d’exposar de manera indirecta la renúncia a la unilateralitat, apel.lant al que, segons ell, defensa el republicanisme català. Aquest atreviment li ha valgut la immediata crítica de JuntsxCat, fent-se palès una vegada més que, al marge de les mostres periòdiques de pragmatisme d’ERC, de republicanisme català n’hi ha més d’un, i potser més de dos. I entre ells destaca el del cercle de Waterloo que no renuncia a la via unilateral ni aspira a cap pacte amb els del 155.

  Potser preveient la reacció dels seus col.legues del republicanisme català situats a les fronteres partidistes fora d’ERC, en una lluita ferotge per ostentar el poder i l’hegemonia dins de l’independentisme, Roger Torrent portava a la cartera l’argument d’un pacte de claredat per fixar les condicions de celebració d’un referèndum. Es tracta de l´enèsim gir en el bucle del procés, que repeteix l’exigència en els anys passats  d’un referèndum pactat que es proclamava com inevitable per justificar la decisió presa de procedir a un referèndum unilateral, com els fets van demostrar, explotant la versatilitat pseudounificadora del “referèndum o referèndum”. Però ara el gir es fa, sense dir-ho explícitament, apel.lant a la claredat impol.luta del TS del Canadà. Semblaria d’entrada un argument prou de pes per ser tingut en compte pel Govern Sánchez i alhora per continuar mantenint, a mode de baula unificadora dins de l’independentisme, la condició innegociable d’un referèndum d’autodeterminació. Seria massa renunciar a la unilateralitat i no continuar exigint alhora un referèndum d’autodeterminació.

  Però ja s’ha vist que aquesta forma d’ajuntar renúncia a la unilateralitat i reivindicació del dret d’autodeterminació no convenç a les trinxeres de Waterloo. I Tampoc convenç al Govern Sánchez que s’ha afanyat a recordar per boca del Ministre Borrell que segons la Constitució és impossible un referèndum d’autodeterminació.

  Convé recordar que el TS del Canadà mai va admetre que existís per al Quebec un dret fonamental i inalienable a la independència. A la Resolució de 20 d’agost de 1998, després dels referèndums de 1980 i 1995 (amb participació de més del 80% en el primer i més del 90% en el segon) va preveure que després de l’aval democràtic del referèndum, amb una pregunta clara i una majoria també clara, s’obriria per a les parts un camí de negociació en el que tot seria negociable i que hauria d’anar presidit per la bona fe i el respecte als principis informadors de la Constitució. Res de decisions unilaterals ni abans ni després del referèndum. És molt significatiu que en aquesta resolució el TS canadenc atorgui una importància especial al compliment per les dues parts dels principis de la separació acordada en base a la bona fe i a la sinalagmàtica contractual que els obligaria, recíprocament, de cara al reconeixement internacional per determinar qui és i qui no és mereixedor d’aquest reconeixement.

  És positiu que Roger Torrent demani claredat després de tanta confusió. Deu saber també que el republicanisme català tindria poc a guanyar en un referèndum celebrat en les estrictes condicions determinades pel TS del Canadà, si, per exemple, s’exigís una majoria del 60% per iniciar les negociacions sobre la base de la bona fe i el respecte als principis informadors de la Constitució. Però ho ha de repetir perquè la reiteració del dret a l’autodeterminació ha acabat sent l’únic lloc comú de l’independentisme, la marca d’origen que queda després de tants desastres.  

  Abans, però, d’arribar a un pacte de claredat d’aquesta naturalesa s’hauran d’explorar altres vies i serà necessari aclarir el que ha passat i les responsabilitats dels que ens han portat fins aquí, per desbrossar el camí i mirar de recuperar el que s’ha perdut amb un front comú de tot el catalanisme, independentista i no independentista, amb la total renovació dels líders polítics actuals que, com ha dit Marc Àlvaro, porten les motxilles molt plenes.  Resulta molt xocant que els corresponsables de la confusió demanin ara claredat. Hauran de passar unes quantes legislatures, i potser alguna generació, abans no es clarifiqui i es normalitzi plenament el panorama polític català i s’hagi recosit la convivència social. Es va anar massa lluny en l’aposta pel tot o res, i va acabar guanyant, altra vegada, el res. Si teníem pressa ara haurem de tenir molta paciència.

  En un recent article de Daniel Innerarity a La Vanguàrdia, sobre els principis per definir el conflicte català, senyalava com a primer principi aquest: “La mateixa formulació del problema no ha de prejutjar inevitablement la solució”. Aquest principi exigeix, per un cantó, anar més enllà del marc mental de les sobiranies incompartibles, i per l’altre admetre que hi ha divisió al si de la societat catalana, més enllà del conflicte entre Catalunya i Espanya. “Proposo, diu Innerarity, que el punt de partida no siguin ni les formulacions constitucionals tancades ni uns drets l’existència dels quals no és incontestable sinó part precisament del que es discuteix”. Molt em temo que el recurs de Roger Torrent a un pacte de claredat per un referèndum d’autodeterminació no pot ser útil per un acord perquè prejutja la solució d’entrada, com si no n’hi pogués haver cap altra, i de passada dona en safata al Govern central l’argument equivalent de prejutjar el marc constitucional com impediment definitiu, com ha recordat el Ministre Borrell.