Dubtes d’Estat

 En la duríssima pugna de declaracions i contradeclaracions entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, dins i fora de les negociacions per a la investidura del cap de Govern, el primer acaba de formular un dubte molt greu sobre la responsabilitat d’Estat de Pablo Iglesias. El dubte no es fixa ja sobre aspectes concrets de la governació en un marc de coherència executiva entorn de qüestions greus però perfectament acotades, com és ara la qüestió d’una proposta per a Catalunya, sinó sobre l’aspecte fonamental de la constitució mateixa de l’Estat i la seva forma de protecció.

  Paraules majors de Pedro Sánchez que sembren el dubte per als electors propis i aliens al voltant de les conviccions del seu eventual soci, en un govern de coalició o cooperació, per a mantenir les coordenades de l’Estat de Dret i Democràtic tal com el defineix la Constitució. El dubte que expressa Sánchez  posa en qüestió la idea d’Estat que pugui tenir Iglesias, i alhora dona per predeterminada i com a única possible, almenys en els seus contorns més definitoris, la idea d’Estat de la que parteix ell mateix.

  Són dubtes potser massa rellevants per encetar una legislatura, ni que sigui en un marc de simple cooperació, condemnada d’antuvi a anar a menys en comptes d’anar a més. Esclar que tampoc no es poden passar per alt les declaracions passades i recents d’Iglesias sobre les castes governants, les ziga-zagues ideològiques dins el propi partit i les diferències amb les confluències que l’han portat on ara es troba electoralment, amb possibilitat d’influir en el Govern però amb incapacitat d’imposar els pressupòsits de la renovació constituent. No hi ha dubte que la seva idea d’Estat ha de quedar aparcada de moment, però aquest fet no hauria de destapar la caixa dels trons de Sánchez que no sembla tant interessat en guanyar un govern de cooperació com en deixar clar davant la resta d’electors que vota dretes que la seva concepció d’’Estat es troba més còmode en l’àmbit del centredreta que en l’àmbit de l’esquerra renovadora. Podria ser una estratègia eficaç per trobar un punt de partida, un inici de consens per a les reformes legislatives que ens esperen?  En tot cas els seus dubtes expressen una aposta pel centre global, a l’espera de verificar fins on és capaç d’arribar, de reformar-se o de perdre’s, l’esquerra que personalitza Pablo Iglesias. 

  Als dubtes sobre sobre la idea d’Estat que tenen Pedro i Pablo s’afegeixen els dubtes ja coneguts dels independentistes, i també els dubtes que velis nolis deixen anar les dretes tripartides, amb la vis atractiva de l’extrema dreta, que no dubten en posar en qüestió la concepció de l’Estat de les Autonomies amb l’aplicació permanent del 155 (que acaba de ser qüestionada pel TC) i amb la limitació dels drets fonamentals d’expressió i d’igualtat.

  Massa dubtes tan profundament contradictoris sobre la concepció de l’Estat. No és això, sens dubte, el que voldria veure expressat una majoria substancial de l’electorat, com demostren les dades demoscòpiques que fan compatibles governs de cooperació, i fins de coalició, que van de la dreta a l’esquerra excloent només les formulacions més extremes. L’electorat està reclamant que es deixin de banda les qüestions teòriques,  essencials i divisives, entorn de la idea d’Estat i s’abordin les qüestions pròximes, laborals, educatives, sanitàries, socials i econòmiques, que preservin l’Estat del Benestar i consolidin la convivència en el respecte per la pluralitat. 

  En un suggestiu article a l´últim número de la revista La Maleta (“La política como la vida”), que fa translació al món de la política de les realitats de la vida natural i ecològica que poden nodrir d’inspiració les formes de governar, Daniel Innerarity proposa un canvi de paradigma en política que parteixi de la vida de la naturalesa per centrar-nos en les evidències que ofereix sobre “una nova manera de pensar els individus o la seva autonomia i una nova concepció dels límits i la seva protecció”. “La biologia evolutiva, senyala Innerarity, demostra que la major part de les transicions en la vida  han tingut lloc mitjançant una nova forma de cooperació i interacció de manera que certs organismes passen a actuar com a parts d’un tot més ampli”, i així mateix que  de manera molt contrària a la concepció  dels límits i la seva  protecció que tenen els Estats moderns, segons la qual els límits i les divisòries entre els uns i els altres haurien de ser clars i evidents, del paradigma biològic “en resulta una societat global interdependent que pot entendre’s com una societat contagiosa, epidèmica, que requereix efectivament mecanismes de delimitació i protecció molt diferents de les fronteres i murs que clausuren”.

  Innerarity conclou que Governar “no és quelcom que s’exerceix sobre o contra sinó a través de la complexitat”. “Autogovern és avui més una qüestió de responsabilitat individual que de representació política formal, de reflexivitat social i no tant d’institucionalització pública. Les crides cap a més democràcia haurien de posar l’èmfasi en la societat i no en l’Estat; es tracta que la gent assumeixi més responsabilitat i no tant (o no només) que els Governs donin comptes a la gent”.

  Relativitzar la forma i la idea d’Estat i posar l’èmfasi en la societat seria la millor manera de dissipar els dubtes i recuperar el paradigma de l’evolució de la naturalesa que opera a partir de les diferències i la interdependència.