En fals

  

  La conseqüència més negativa del xoc de trens, la que no convida a veure una solució a curt termini, i probablement tampoc a mitjà termini, és la situació de terreny erm, sense sortida, en fals, en la que han quedat fatalment instal.lats el procés, i els seus derivats, i el Govern de l’Estat, i per extensió l’Estat mateix amb la reacció judicial que concentra l´única aportació a la solució del problema i que disculpa, veurem per durant quant de temps, qualsevol altra resposta o proposta de caràcter polític (de la Comissió del Congrés sobre la reforma de la Constitució ja ningú no en parla).

  La qüestió més immediata a Catalunya és la de la investidura d’un president procedent del bloc independentista i la formació de Govern. Significativament les últimes dades del CEO indicarien que el resultat d’unes noves eleccions abocaria de nou a un govern format pel bloc independendista encara que la preferència per la independència baixa uns quants punts, el que porta a la constatació que una minoria majoritària diria independència no però govern independentista sí, segurament com a resposta als errors del procés i a la reacció exclusivament judicial de l’Estat. I resulta molt complicat, per no dir pràcticament impossible de moment, descobrir el desllorigador a aquesta contradicció que fa que el procés trobi encara fortes dosis de legitimació, fins a justificar la darrera fugida endavant de Carles Puigdemont i la seva llista, i que l’Estat no consideri com a  mesura prioritària la proposta de mesures polítiques sinó la d’esperar el resultat dels processos judicials perquè s’aclareixi la situació. Mentrestant, tots en fals.

  En la non nata  investidura de president pel Parlament és palesa l’esterilitat a què condueix la instal-lació de les parts en aquest terreny erm. Ni el bloc independentista vol cedir a una determinada interpretació dels resultats del 21D després de l’aplicació del 155, ni el Govern de l’Estat vol proposar res que s’acosti a un principi de diàleg independentment de les condicions determinades judicialment per a la investidura. Arribarà un noment en què, després d’esgotar al màxim el legitimisme, l’independentisme s’haurà d’adaptar a les circumstàncies excepcionals i als condicionants judicials de la investidura, més tard o més d’hora, i quedarà demostrat una vegada més que la possessió del dret definitori del poder a dibuixar la línia de separació  entre coacció legítima i il.legítima, permesa i prohibida, legal i criminal, tolerada i intolerable (Z.Bauman) correspon al domini privatiu de l’Estat.

  Ara bé, la investidura d’un president i la formació d’un govern a Catalunya no voldrà  dir que aquest govern funcioni, ni que el president pugui durar ni que la legislatura sigui productiva o que pugui arribar al final. Les contradiccions enormes al si del bloc independentista, de les que cada dia en tenim notícies noves i més desconcertants (amb independència de la posició inconciliable de la Cup dins d’aquest bloc) fan pensar que les diferències són massa substancials i que no es podrà formar un Govern coherent i mínimament eficaç. La dispersió després del naufragi, i el retrets que a posteriori del xoc es formulen recíprocament els protagonistes del procés, condueix a posicionaments massa allunyats com perquè es pugui esperar una acció de govern conjunta i  una formulació d’objectius realment compartits. 

  Cada dia que passa queda més clar que les formacions independentistes estan immerses en una lluita aferrissada per veure qui acaba tenint el poder hegemònic dins del procés i qui pot tenir les regnes pel control i l’orientació de la Generalitat. La resta és propaganda per mantenir la il.lusió de les bases.

  Puigdemont a Brussel.les és l’exponent d’una profunda ferida al si de l’independentisme que no es podrà cicatritzar mentre duri l’ensonyament de la República i la disposició per mantenir la confrontació oberta amb l’Estat amb tots els mitjans. El més greu, però, és que aquesta ferida supura i perjudica el cos sencer de la societat catalana i les seves institucions. En la situació actual el posicionament polític de Puigdemont és incompatible amb un mínim punt de partida comú dins del mateix independentisme, i no diguem ja respecte d’altres grups del Parlament amb qui l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira voldrien compartir plantejaments.

  Per al conjunt de la societat, i de cara a la recuperació i manteniment de les institucions i de l’autogovern, no hi ha més punt de partida possible que el respecte a la legalitat vigent i a les eines de l’Estatut (pressupost, comissió bilateral amb l’Estat, participació en la reforma fiscal, preservació del model educatiu, sanitat i serveis socials). Un punt de partida no vol dir un punt d’arribada que caldrà reformular amb tot el catalanisme realment existent, el que creu en el sobiranisme, el que en participa amb condicions i el que s’hi mostra crític.

  Mentrestant estem en fals. Tan en fals que la insistència en la implementació d’una República inexistent, i impossible a curt i mitjà termini, mostra la cara hipòcrita, manipuladora, dels que per un cantó parlen de la declaració purament simbòlica de la independència i per l’altre no accepten més punt de partida que el de continuar fent-la efectiva. Efectiva, amb quins mitjans?

  La presó preventiva penso que no té base de fet ni de dret en l’actual situació, i el que costarà cada vegada més de defensar en el judici dels fets (qui hi pensa ara, en la voràgine de la indignació desfermada?) serà, no ja la inexistència de violència en les mobilitzacions (que per si mateixa exclou el delicte de rebel.lió), sinó la coherència entre el que es diu sobre la declaració simbòlica i el que es predica sobre els fets que cal continuar implementant per fer-la efectiva, oimés si aquesta prèdica és el punt de partida per a la formació del nou Govern que ens hauria de treure del 155. Aquesta coherència és fonamental a l’hora de defensar un pronunciament mínimament punible.