De la degradació al bloqueig institucional

 

  

    Avui, 22 de març de 2018, després de tres mesos de les eleccions al Parlament, no sabem què passarà en el ple convocat aquesta tarda per a la investidura del nou president. Avui, com fa dos anys i dos mesos, estem pendents de la decisió de la Cup, tot i disposar de sis parlamentaris menys. I estem pendents de nous i determinants condicionants que no existien fa dos anys: la notificació de processament a sis diputats, entre ells el presidenciable Jordi Turull, i l’eventual suspensió del dret de representació pública depenent de la decisió del magistrat instructor. Ni una ni altra decisió es prendrà per resoldre res, sinó que siguin del color que siguin contribuiran a enrarir encara més el clima social i polític que estem vivint.

  Els dos anys i dos mesos transcorreguts des de l’elecció del president Puigdemont han accelerat fins a límits exasperants el grau de confrontació entre les institucions catalanes i les institucions estatals. No deixa de ser esperpèntic que Tv3 parlés ahir d’una sessió parlamentària accelerada convocada per avui. A l’acceleració endegada amb el pas a la unilateralitat des de la Generalitat s’hi ha afegit en la fase final del procés el combustible de la reacció judicial aplicada per l’Estat que ha contribuït, no a desplaçar objectivament les distàncies recorregudes, sinó a imprimir més velocitat en la tensió emocional dels ciutadans i més degradació institucional en els repectius punts de partida, el de la unilateralitat i el de l’immobilisme traduït en reacció exclusivament judicial. Entremig, el fracàs de la política.

  Tot això a hores d’ara ja és massa sabut, i perdríem el temps llepant-nos les ferides. Però és que d’aquest fracàs majúscul encara no en podem parlar en passat, no estem en condicions de treure’n cap lliçó perquè el fracàs ens manté atrapats, sense possibilitat de mantenir alguna distància per analitzar els motius i esbossar alguna sortida, per provisional que fos. Manllevant el concepte de Marina Garcés, diria que estem vivint un present pòstum, un temps sense futur, en el que es concentren el fracàs de la política i la incapacitat, cisellada a consciència, de trobar un nou punt de partida.

  Ahir i abans d’ahir vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació de dos llibres simptomàtics d’aquesta circumstància anòmala del nostre present pòstum, “Empantanados”, de Joan Coscubiela, al Buc de llibres, i “Laconfabulació dels irresponsables”, de Jordi Amat, al Foment mataroní.  Diria que són dues obres d’urgència sobre l’ona intempestiva de l’accelaració que ens ha atrapat i que encara no sabem on ens portarà. D’urgència perquè totes dues s’originen en la necessitat urgent de preguntar-se què ha passat, a què ve tot això, on som . Són llibres peremptoris perquè obeeixen a un impuls de consciència, cultural, social i política.

  Jordi Amat ressegueix, amb tota l’objectivitat que li és possible, la trajectòria d’un temps intempestiu, plagat de malentesos, d’objectius impossibles, de travetes, de personalismes,  de temeritats i també d’il.lusions descontrolades, entre les limitacions del passat de la transició, l’ambició nacionalista, els errors de l’Estatut, la imprudència i la reacció que porten, com diu, al present del fracàs colossal de la política. No es tracta, malgrat el títol, de demanar responsabilitats sinó de senyalar els punts àlgids de l’acumulació de responsabilitats per entendre, no el que ha passat, sinó el que estem passant. La trajectòria analitzada per Jordi Amat és com una sageta que travessa a gran velocitat els nostres  últims quaranta anys per ubicar-nos davant del mirall de la situació actual. Ës una relació vertiginosa de fets i conseqüències que es van entrellaçant per arribar a aquest present pòstum.

  Joan Coscubiela parteix també de la urgència personal i col.lectiva per explicar-se, per donar notícia d’una legislatura condemnada (2015-2017) que va viure des de dins, amb contradiccions respecte de la pròpia funció representativa, amb protagonisme rellevant a les infaustes sessions del 6 i 7 de setembre. El temps que travessa la sageta de Jordi Amat es transforma en el llibre de Joan Coscubiela en un temps de plom, de durada molt més curta però que fa imprescindible examinar igualment, amb intensitat, les característiques del procés, els seus antecedents, els seus condicionants polítics, econòmics i socials i els efectes col.laterals. Coscubiela es planteja a la part final del seu llibre Què hem de fer i senyala algun punt de sortida, però confessa que “enlloc està escrit que això sigui possible, no hauríem de descartar que al final acabem en una etapa d’empantanegament total i durant molt de de temps de la vida política espanyola, no només de la catalana”.

  Dos llibres que són sobretot simptomàtics del que ens passa i no poden donar encara una diagnosi de la malaltia que patim. Estem atrapats. La degradació progressiva de les institucions ens ha portat al bloqueig actual. Teníem institucions i en vam voler prescindir per crear-ne d’altres totalment noves, una República ex novo que reuniria tots els avantatges de la idea i cap dels inconvenients de la realitat de la que partíem.  Ara ja no sabem si volem tornar a la realitat o si seria millor prescindir d’aquestes institucions, les que teníem, per sempre. Algú a Waterloo ho predica. A veure què passa aquesta tarda.