Doble llenguatge

  

 Ahir JuntsxCat i Erc van fer arribar a la Cup un principi d’acord perquè repensi en sentit positiu la investitdura de Jordi Sánchez. L’acord preveu un procés constituent que acabaria amb la redacció i aprovació d’un text amb la proposta de base d’una futura constitució de la República catalana, coordinat des del consell per la república presidit per Puigdemont a Brussel.les. No cal entrar en més detalls, però és clar que es tracta de la repetició d’un full de ruta més que caducat, impossible de portar a la pràctica, guarnit amb la singularitat d’uns organismes sui generis a Waterloo.

  Avui una carta conjunta d’Oriol Junqueras i Marta Rovira surt a trobar aquella proposta amb expressions com aquesta: “Si volem una nova República, calen i caldran aquestes majories àmplies i transversals. Cal guanyar confiances, teixir complicitats, construir la casa comuna. I això es fa, en bona mesura, treballant i estimant. Allunyant-se de les declaracions altisonants i dels focs artificials que després de l’espectacle, no deixen en herència als nostres fills cap eina concreta. La via més directa per tornar a l’autonomisme és que l’independentisme torni a ser una minoria sorollosa que s’allunyi de la centralitat”. Una proposta maximalista de confrontació xoca amb una altra proposta, també idealista, però que mira cap a un altre costat, el de la construcció de la casa comuna que demana complicitats, del tot oposada als temps i als mètodes dels procediments unilaterals que encara propugna la proposta a la Cup.

  El xoc de trens, que continua tràgicament la seva via amb l’acció judicial, es reprodueix en forma de confrontació oberta al  si de l’independentisme, fins al punt de fer-se més evident que tenim tots els números per anar a noves eleccions i que potser caldrà pensar que JuntsxCat, ERC i la Cup no tenen la capacitat política suficient per formar govern, ni a partir d’aquest Parlament ni a partir de qualsevol altre que es pugui constituir si els resultats són els mateixos o semblants. Estem abocats a una paràlisi política indefinida, en la que només pren consistència la protesta unànime contra l’acció judicial i l’aplicació del 155 que paradoxalment continua per la mateixa incapacitat de superar la contradicció interna.

  La tessitura reincident en la màxima confrontació no té, objectivament, el recolzament de més de vint-i-cinc diputats (els noms propis de Puigdemont a la llista de JuntsxCat i els de la Cup), mentre que l’intent de construcció de la casa comuna que s’expressa en la carta de Marta Rovira i Oriol Junqueras té el recolzament dels diputats d’ERC, molt probablement també els del PdeCat a JuntsxSí, i podria tenir també els d’Units Podem, i fins i tot els del Psc, com suggeria Jordi Tardà en el seu article de fa pocs dies, si s’enfrontés de veritat un canvi de rumb i el teixir complicitats signifiqués alhora l’inici d’una rectificació necessària com la que s’insinua perquè l’independentisme no torni a ser una minoria sorollosa que s’allunya de la centralitat. 

  ERC suarà sang per fer efectiva la potencialitat d’aquest nou llenguatge. De moment és presonera de l’estratègia de Puigdemont malgrat està convençuda de la necessitat de bastir unes altres premisses que ens treguin de l’atzucac, i de moment també es veu obligada a compartir el seu nou llenguatge amb totes les ambiguïtats del llenguatge propi de l’unilateralisme tot i saber que ja s’ha demostrat que no porta enlloc. El missatge que surt d’aquesta confusió de llenguatges, i que arriba als ciutadans, és que s’està jugant amb diferents models, irreconciliables, de govern i que la referència a la República, inexistent, no és més que la coartada per mantenir una aparent coherència amb els pressupòsits del pocés, que a hores d’ara han estat del tot  superats. La prohibició judicial a Jordi Sánchez perque pugui assistir a la sessió d’investidura no fa més que augmentar el recurs a l’ambigüitat del doble llenguatge i de passada ajuda a traslladar la responsabilitat per la manca de govern a la reacció de l’Estat exclusivament.

  El bloqueig d’ERC, que és el bloqueig del govern i la continuació del 155, tal volta sigui la conseqüència més negativa de la pèssima gestió de l’última fase del procés  liderada per Puigdemont, reconvertit en pur activista, i propiciada per la rauxa d’ERC mateix l’infaust 27 d’octubre. Podríem dir que en el pecat ha trobat la seva penitència, i amb tot plegat les institucions de l’Autonomia i els catalans som els realment perjudicats. Hem assistit impotents a una successiva construcció d’irresponsabilitats que acaben tenint un preu molt alt.