quadern d'en Cinto Amat

No són lloses els anys, són peces d’un mosaic que junts anem construint amb els colors de sempre, seguint el traç d’un temps que   no s’acaba mai mentre ensenya els contorns del dibuix més perfecte. Selinunte o Agrigento no són carreus arcaics, el record   caducat a les runes dels temples, són les veus d’un passat que ens revela amb esglai la bellesa i els tons d’un llenguatge perenne. El mar, el sol i l’ombra que ens omplen la mirada al clos de Selinunte, són ara igual que abans en el mateix espai, sota els mateixos cels. Ens porten de la mà al cor del vell missatge que ens diu   que ara i aquí, d’aquest moment estant, arrenquen tots els anys cap a un futur immens. C.A.

      Diu D. Innerarity que la política és fonamentalment un exercici d’aprenentatge de la decepció. Des d’aquest punt de vista es podria entendre que la decepció derivada de la impossibilitat d’implementar la República Catalana després de la proclamació sui generis del passat 27 d’octubre és la conseqüència normal de les dificultats i manca de preparació d’estructures suficients que una part de l’independentisme ha recongut a posteriori. La decepció s’avindria amb la constatació d’una situació de fet que de moment no es correspondria amb els objectius de l’acció política de l’independentisme, i com a tal decepció, equiparable amb qualsevol altre en el món de la rivalitat política i de confrontació de projectes sotmesos a l’electorat, podria gestionar-se a l’espera d’un moment millor, com passa amb qualsevol altra opció política.   Però   de l’anàlisi de les característiques de l’independentisme   tal com l’ha configurat el procés durant els ú...

La República promesa no era pas una mentida, era un fet alternatiu per transformar-nos la vida. La Dui tan esperada no era pas una proclama, era una urna amb paperetes per conservar-nos la flama. La majoria social no es comptava pas amb vots,   donaven prou fe els escons del ver mandat nacional. La Dinamarca del Sud no era pas una entelèquia, era el disseny del futur que tindrem de recompensa. L’acollida dels Estats no era pas una il.lusió sinó l’obra d’en Romeva que Europa no vol fer seva. La fugida d’empresaris no era pas per salvar empreses sinó el pla d’uns mercenaris per robar-nos béns i peles. La divisió social no és pas cosa del procés, és la recança normal que acompanya els botiflers. La unilateralitat no era pas un gran miratge sinó el manà del viatge per portar-nos fins a Ítaca. Tot plegat no era un engany sinó la prova cabdal de com el bé s’afaiçona contra les forces del mal...

  Després de l’enorme repercussió social de la interlocutòria de l’Audiència Nacional acordant la presó provisional dels Consellers del Govern pels indicis de delicte de rebel.lió i riscos inherents de fuga, destrucció de proves o reiteració delictiva, la interlocutòria de la Sala Penal del TS sobre la imputació del mateix delicte a la Presidenta i membres de la mesa del Parlament, acordant la presó provisional eludible amb fiança per a Carme Forcadell i la llibertat provisional amb fiança per a la resta de membres de la mesa (i sense fiança per a J. Josep Nuet), aporta alguns matisos dignes de tenir en compte:     1.-   Allà on la querella del fiscal dona per fet que les successives decisions   parlamentàries, execucions governamentals i mobilitzacions socials paral.leles són expressions evidents del disseny i desenvolupament del delicte de rebel.lió, l’instructor del Suprem distingeix entre el mecanisme d’unilateralitat parlamentària i la suposada...

He dit: La pàtria; i he vist la folla herència. Perquè per ella jo sigui jo, en creixença amb germans, l’he acceptada. (Carles Riba. Novembre 1955) Hereus malavinguts, ens barallem per l’herència d’una pàtria comuna, incapaços de dir-nos com cal repartir els béns i guardar la memòria de tot el que hem viscut al caire senyorívol d’aquesta pell de brau. És ben folla la deixa si amb ella s’ha esvanit el que havíem guanyat mentre creixíem junts   i encara ens engrescàvem a persistir en l’esforç de tots en cada feina respectant els secrets i els mots de cadascú. No podria acceptar aquesta folla herència tal com l’han garbellada. Hi ha molts llocs oblidats en l’estrany testament, massa història amagada sota els noms prepotents que abasseguen l’espai de la casa endreçada. Ja no és la pàtria fèrtil, la del pacte ancestral   dissentint noblement de la causa imposada, sinó la terra adusta, ...

    Causa una profundíssima pena en aquests moments haver de donar voltes entorn de la venjativa actitud del Ministeri Fiscal acusant del delicte de rebel.lió a tots els membres del Govern i de la mesa del Parlament. S’han comès massa disbarats per no preveure que el procés no podia acabar bé, que els seus objectius eren inassolibles, com els fets han demostrat, i que el comportament dels protagonistes promotors (Govern, grups parlamentaris, ANC, Òmnium) incorria sovint en la temeritat i en l’engany col.lectiu donant per fet el que era materialment, políticament, jurídicament, socialment, econòmicament, impossible d’obtenir, però al fracàs d’aquest moviment l’acompanya el fracàs de la intervenció del Govern del Pp que corona la falta absoluta de propostes polítiques per reconduir-lo amb la creació a posteriori d’un fictici escenari de rebel-lió en el que aboca la màxima duresa del Codi penal.   La lectura atenta de la querella per rebel.lió contra el Gov...