Manifest de juristes pel referèndum. Més confusió que rigor
El Manifest de juristes a favor del
dret dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya a celebrar un referèndum per
decidir el futur polític de Catalunya presentat ahir, i signat per sis cents
juristes, s’afegeix a d’altres també de juristes que advoquen pel respecte a la
llei com a principi fonamental. Entre uns i altres, i sense arribar a ser
totalment contradictoris, són molt poc representatius del que puguin pensar la
totalitat dels advocats col.legiats exercents i no exercents a Catalunya (només
a Barcelona som quasi vint-i-tres mil col.legiats), així com dels juristes no
col.legiats. D’altra banda , com passa amb tots els manifestos, el que interessa als que els promouen és
l’adhesió de quants més millor, adhesió que sovint es produeix a partir de la
posició política prèvia prescindint de l’anàlisi rigorosa del contingut. El nou
manifest de juristes no s’escapa d’aquesta limitació, i busca adhesions partint
de la suposada plena coherència del plantejament d’un referèndum
d’autodeterminació (sense esmentar explicítament el terme) amb la Constitució espanyola.
Al meu parer, el nou manifest discorre enmig d’un clarobscur que fa
entreveure més errors que encerts jurídics:
1.- La
Constitució espanyola reconeix certament el principi
democràtic com a principi estructurador del sistema polític i jurídic, com
afirma el manifest, però no es pot sostenir que les minories que discrepen del
marc constitucional puguin sense més ni més “proposar
alternatives expressades a través d’un procediment democràtic –
ordinàriament el referèndum en els països del nostre entorn– i de realitzar de
manera negociada amb els representants de l’Estat la consecució del resultat
obtingut”.
La
proposta d’alternativa al marc constitucional espanyol s’ha d’ajustar en tot
cas al que preveu la mateixa Constitució, és dir, o bé a un referèndum merament
consultiu per la via del seu article 92 (tot i així discutible per molts
constitucionalistes quan es refereix a la consulta de secessió), o bé a un
referèndum vinculant per la via de la reforma de la Constitució a través
del procediment previst per ella mateixa, mai per la via de reconèixer la
sobirania a una part del poble espanyol per decidir sobre el seu futur i
limitar la negociació amb l’Estat a la consecució del resultat obtingut. Ens
agradi o no, l’article 2 de la
Constitució estableix el principi de sobirania indissolube de
tots els espanyols, insuperable mentre no es reformi. I aquest principi
participa naturalment del principi democràtic del que parteix la Constitució fins que
una reformulació ratificada per tots els qui van votar-la estableixi una
separació de sobiranies o un dret d’audeterminació.
Cal recordar la doctrina del TC a rel del pronunciament sobre la declaració
de sobirania del Parlament de Catalunya de 23 de gener de 2013. El TC donava contingut al difuminat concepte de “dret a decidir”, acceptant, contra el
que postulava l’advocacia de l’Estat, que és plenament admissible una
interpretació constitucional a les referències al dret a decidir incloses en
aquella Declaració si es té en compte que no exclouen seguir les vies
constitucionalment establertes per traduir la voluntat política de la mateixa
en una realitat jurídica. I això en tant que són estrictament constitucionals
els principis en què es fonamenta la Declaració (llevat del principi primer relatiu al
caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà de Catalunya), és a dir: el
principi de legitimitat democràtica (amb relació amb els de transparència,
cohesió social, europeisme, paper del Parlament i participació), el principi de
diàleg i el principi de legalitat.
Ras i curt,
el TC li donava la volta a la
Declaració de sobirania i deia al Parlament de Catalunya que
pot portar fins a les últimes conseqüències el seu projecte pel dret a decidir,
però amb els paràmetres legals que la mateixa declaració s’imposava, els que es
deriven de la impossibilitat constitucional que una part s’arrogui
unilaterlament el dret de separar-se. Per aquesta via el Tribunal apuntava
explícitament a la reforma de la
Constitució que el Parlament espanyol hauria d’entrar a
considerar si l’Assemblea Legislativa d’una Comunitat Autònoma, que té
reconeguda constitucionalment la iniciativa, formulés una proposta en aquest
sentit.
El manifest de
juristes, sense dir-ho explícitament, s’acull a la sobirania del Parlament per
encabir el dret a un referèndum vinculant decidit unilateralment i sense
respectar el procediment constitucional. No es pot dir que això sigui possible
amb la Constitució
que tenim. Podria estar d’acord que una Constitució reformada inclogués el dret
d’autodeterminació però no en fer-li dir coses no ja que no diu sinó que
contradiu clarament.
2.- Quan el manifest afirma que “una negativa continuada de l’Estat
legitimaria d’obrir altres vies per tal que la ciutadania de Catalunya
expressés com vol decidir el seu futur” sembla que dóna a entendre que un
referèndum unilateral seria legítim i
legal a partir de la pròpia
Constitució.
Tant de zel posat en trobar virtuts inexistents a aquesta
Constitució porta a l’absurd de sostenir que amb acord o sense el referèndum
seria constitucional. Gran contradicció, que lliga amb el contrasentit de voler
relacionar el “ principi d’Estat de dret
i democràtic amb el d’unitat i sobirania del poble espanyol” (sic a l’apartat
6è del manifest). Si la sobirania és la del poble espanyol, com es fa
compatible amb el dret unilateral d’una part a separar-se’n? Aquí se li veu el
llautó al manifest que es presenta com una proposta per pactar amb l’Estat però
que en realitat vol legitimar el que vindrà després, la convocatòria unilateral
d’un referèndum vinculant. El pacte pel referèndum acaba fonent-se amb un pacte
pel dret a la declaració unilateral d’independència.
D’altra banda, caldria
entendre, contra el que suposa el manifest, que la negativa de l’Estat a una
proposta de referèndum no ajustada a la Constitució vigent serà sempre justificada i no
arbitrària, i per tant no arribarien mai a obrir-se altres vies legítimes, dins
el marc constitucional, perquè la ciutadania de Catalunya expressi com vol
decidir el seu futur. Perquè aquestes vies s’obrin, i siguin recognoscibles en
dret per les instàncies internacionals, jurídiques i polítiques, cal abans
esgotar les vies que la
Constitució preveu, la seva reforma.
En aquest sentit
també val la pena recordar el que la mateixa Sentència esmentada del TC conté. El
Tribunal crida l’atenció, significativament, sobre la inexistència en
l’ordenament constitucional del model de “democràcia
militant” (en el que s’imposaria, no ja el respecte, sinó l’adhesió
positiva) així com la inexistència d’un nucli
normatiu inaccessible als procediments de reforma constitucional. El
plantejament de concepcions que pretenen modificar el fonament mateix de
l’ordre constitucional té cabuda en el nostre ordenament, sempre que la
seva consecució definitiva es porti a
terme en el marc del procediment previst per la mateixa Constitució.
Quan arribarà el moment en què sabrem
plantejar a l’Estat propostes la negativa continuada de les quals resultarà
arbitrària? No com fins ara que ens hem limitat a donar voltes dins el bucle
d’un procés sense sortida raonable, políticament i jurídicament. El govern
Rajoy i la seva brigada Aranzadi n’estan encantats. Els hi donem tot en safata.
Comentaris