El futur és un país estrany

   

 “Voluntat política”, va repetir el president Carles Puigdemont en la conferència de Madrid, i el mateix reitera en la carta al president Rajoy formalitzant la proposta d’acord per un referèndum, amb “la màxima voluntat de buscar una solució política pactada i acordada que doni resposta a la demanda de la ciutadania de Catalunya de poder decidir sobre el seu futur”. Si bé no s’explicita en aquesta carta la decisió ja presa de celebrar un referèndum encara que no hi hagi acord (sí que es va fer explícit en la conferència apel.lant al dret democràticament inviolable de celebrar-lo en qualsevol circumstància), el president deixa clar que els termes de l’acord només poden cenyir-se a la realitat del referèndum, i no a qualsevol altre objecte.

  És ben cert que per part del govern espanyol no hi ha hagut cap voluntat política per tractar el problema català, és més, s’hi ha mostrat directament en contra apel.lant a la sobirania del poble espanyol i a la seva indissolubilitat, i ara es veu abocat a haver de fer front a la voluntat consumada de l’independentisme de celebrar un referèndum. És molt probable que si en algun monent, durant els darrers cinc anys, hagués explicitat la voluntat política de plantejar amb un mínim de decisió el fons de les reivindicacions catalanes, aparcant, sense renunciar-hi, la discussió sobre la sobirania del poble espanyol, s’haurien suscitat temes de negociació prèvia a l’eventualitat d’un referèndum, i la ciutadania hauria tingut elements per ponderar la transcendència de les qüestions en joc sense veure’s, com ara, sorpresa per decisions que necessàriament ha de considerar estranyes i desproporcionades, d’una i altra banda. Estranyesa relativa a la confrontació de poders que pot acabar amb un resultat no nomès estèril sinó perillós des de tots els punts de vista. Confrontació, com la va dibuixar el president Puigdemont, entre tot el poder de l’Estat i tot el poder de la democràcia tal com l’entén l’independentisme, autocondemnat en el bucle diabòlic del tot o res.    

   No és menys cert que aprofitant l’immobilisme del govern Rajoy el sobiranisme independentista durant els últims cinc anys només ha mostrar voluntat política en el sentit de treballar per aconseguir la independència a curt termini, pendulant entre la declaració unilateral d’independència i la celebració unilateral d’un referèndum, fins a culminar amb la maniobra absurda d’associar la declaració unilateral amb la impossibilitat de celebració del referèndum. Cap Estat democràtic pot assumir aquesta maniobra, la que es prefigura en l’esborrany de la llei de transitorietat jurídica fet públic aquesta setmana. Per cert, si aquest esborrany ja està desfasat, com diuen, convindria que donessin a conèixer quan abans millor el projecte definitiu de la nova llei per saber si és gaire diferent de l’esborrany.

   La voluntat política del govern sobiranista també s’havia de demostrar en l´aplicació adequada del temps per aconseguir eixamplar la base social de l’independentisme, auscultar la voluntat de la majoria social i aplicar en cada moment l’objectiu més plausible, sense renunciar a l’eventualitat d’un referèndum en el futur. La voluntat política s’havia de demostrar, sobretot, en la interpretació del resultat de les eleccions plebiscitàries del 27S,  que es van perdre. Llavors era el moment de demostrar la solidesa de la voluntat política. Deprimeix veure com l’independentisme ha anat perdent les seves raons a mida que s’ha anat tancant en la perspectiva exclusiva de proclamar la independència sota qualsevol circumstància. Per aquesta via les raons de l’independentisme ja només són comprensibles per una majoria minoritària que accepta sense miraments aquesta forma de procedir, una majoria que, però, ha perdut tot contacte amb la resta que constitueix la majoria social del país.

  Estranya, d’altra banda, que si es considera que el més important en aquests moments és arribar a un acord amb l’Estat , a continuació es decideixi tirar endavant hi hagi o no acord. Si es fan imprescindibles unes normes de joc no es pot defensar simultàniament que si aquestes no m’agraden me’n crearé unes altres pel meu cantó. La voluntat política ha de ser cristal.lina en l’acceptació de les normes de procediment vigents, i si no agraden s’han de modificar o crear-ne de noves buscant l’acord amb tots els que hi estan implicats.

 Segons com es desenvolupin els fets a partir d’ara, al president Puigdemont se’l jutjarà històricament pel nivell de responsabilitat que hagi demostrat. No per la responsabilitat que li puguin exigir el tribunals d’acord amb la legalitat vigent (això és completament secundari) sinò per la responsabilitat assumida a l’hora de transformar la voluntat política en voluntat de conflicte. Tothom té clar que es faci com es faci el referèndum, si acaba concretant-se alguna forma de presència d’urnes, ni la concurrència d’electors, sense cap garantia de control censal i jurisdiccional, ni els hipotètics resultats, ni la proclamació a corre-cuita d’una llei de desconnexió, tindran la més mínima eficàcia pel reconeixement d’una república catalana. Tot l’escenari està previst de cara a mesurar el grau de conflicte que es pugui crear, amb l’ocupació de places, carrers i institucions. No és la voluntat política la que està en joc sinó la voluntat de mobilització de masses i de resistència, encara que sigui amb el risc de crear tota mena d’inseguretats, social i ciutadana, jurídica, econòmica i política. A l’hora de fer l’inventari dels danys i els guanys de la conclusió de la dinàmica del referèndum o referèndum podria ser que Carles Puigdemont passés a la història com el president de la voluntat temerària, no de la voluntat política, infinitament allunyat de la voluntat de consens, dins i fora de Catalunya, demostrada pel president Tarradellas, l’exemple paradoxalment al.ludit per Puigdemont a la seva conferència.

  Amb el futur immediat d’una republica catalana ens prometen un país de meravelles. Tal com pinten les coses, el futur previsible és un país estrany.