Dues meitats no fan un poble

   

  Una meitat: Rajoy respon en un moment de l’entrevista del passat diumenge a la Vanguàrdia, responent a la pregunta sobre quin missatge enviaria als catalans en el vertigen que ens toca viure, que “als catalans que sempre s’han sentit espanyols els diria que nosaltres estem amb ells, jo sóc el president del govern de tots els espanyols, també el seu, i defensaré els seus interessos”. Dos dies després concreta aquesta defensa dels interessos de què parla amb una oferta “personal i verificable” d’inversions en infraestructures a Catalunya per 4.200 milions ens el decurs de la legislatura. En aquest oferta no hi ha associat cap compromís en iniciar un diàleg polític per fer front a les reivindicacions del sobiramisme més enllà del tema del referèndum. Ni la més remota indicació entorn de la reforma de la Constitució, ni sobre el reconeixement de la identitat catalana, ni sobre cap via per enfrontar el marc global de Catalunya dins d’Espanya. Rajoy es dirigeix als catalans que sempre s’han sentit espanyols i se sent prou fort amb aquesta meitat o poc més la meitat sumant-hi mentalment els que se se senten espanyols i catalans, per obviar les reivindicacions de l’altra meitat, dels que es senten només catalans, o més catalans que espanyols, dels quals també és president, com si la satisfacció d’un meitat fos suficient per complir amb el compromís de governança de la totalitat dels ciutadans de Catalunya.

    Aquesta altra meitat que Rajoy obvia també té representació al Congrés de l’Estat. No estic gens segur que Rajoy fos capaç de compartir la reflexió de Michael Ignatieff, líder del partit liberal canadenc, sobre la presència dels parlamentaris independentistes del Quebec en la Cambra del Canadà: “S’ha d’apreciar una  democràcia que atorga un espai en el Parlament a aquells que no desitgen formar part del país, que es neguen per principi a parlar qualsevol idioma que no sigui el francès, que es neguen a prestar jurament de fidelitat a la reina i que, no obstant, són parlamentaris exemplars, excel.lents col.legues i bons representants dels seus votants. Estava orgullós, i encara ho estic, d’una Cambra democràtica que dóna espai a un desacord tan radical com aquest, i que així i tot manté la cortesia i el respecte”.

   Una altra meitat: Mentre Rajoy expressava el seu compromís en infraestructures a Catalunya, el president català Carles Puigdemont estava fora del país, a EEUU, explicant als nois d’algunes universitats d’elit que amb el referèndum els catalans estem lluitant pels nostres drets civils bàsics, com un dia ho van fer els activistes pel drets fonamentals americans, i mantenint davant alguns congresistes de la corda de Trump i ultraliberals anticastristes que la democràcia espanyola s’assembla a la de Turquia que envia l’exèrcit a reprimir els seus ciutadans. Puigdemont parla en nom de menys d’una meitat dels catalans, dels que volen separar-se d’Espanya perquè la  consideren una democràcia de segon ordre, obviant que la institució de la Presidència  de la Generalitat inclou la representació de la totalitat dels catalans, també la dels que se senten només espanyols o espanyols i catalans i que manifesten que no són partidaris de la independència. La mateixa reflexió de M. Ignatieff se la podria fer Puigdemont respecte del Parlament català pensant en el bloc de l’oposició contrari a la majoria independendentista.

   Rajoy i Puigdemont es dediquen al cultiu i satisfacció de les respectives meitats que representen, i quan amb la boca petita gosen parlar en nom de la totalitat tots sabem que els interessos que s’hi amaguen són només els d’una part. Els d’una part i els d’una meitat del conjunt de la problemàtica que inclou la qüestió catalana. Rajoy  parla d’inversions però no parla de com possibilitar l’exercici compartit de sobirania i poder efectiu dins d’una sola realitat estatal. Puigdemont parla de sobirania catalana i obvia, per considerar-lo secundari i contradictori amb el plantejament independentista, la possibilitat d’avançar cap a un acord econòmic més radical amb l’Estat que pugui posibilitar també un avenç en el reconeixement d’una sobirania política compartida. Les dues meitats fan conscientment deixadesa de la lleialtat institucional a la que els obliguen la Constitiució i l’Estatut per fer front a les necessitats d’un sol poble.

    Si s’acaba instal.lant com una percepció ciutadana normal la coexistència d’aquestes dues meitats com dues realitats externes incompatibles acabarem patint d’esquizofrènia sense adonar-nos-en. Potser no hi haurà xoc de trens, perquè el càlcul de danys i perjudicis imposarà a l´últim moment una alternativa momentània vergonyant, més o menys transigida, per sortir de la mateixa via, però els trens continuaran circulant indefinidament per vies paral.leles i en sentit contrari, traslladant un passatge esquizofrènic cap a un destí desconegut.  

   El més llastimós és que la suma d’aquestes dues meitats, mentre perdurin, no faran mai un poble. Com en totes les realitats dinàmiques i creadores, la totalitat és sempre qualitativament més gran que la suma de les seves parts. Un sol poble no es fa imposant una meitat a l’altra, ni tampoc sumant les dues meitats mentre aquestes es manifestin incompatibles. La realitat viva de Catalunya passa pel tràngol de veure dividida en dues meitats la seva essència com a poble, menystenint l’experiència recent d’haver sabut mantenir la consciència de cohesió social i de poble que li ha donat durant quasi quaranta anys el catalanisme transversal.

    Deia poèticamen Jacques Prévert:

   De dues coses, una.

L’altra és el sol.

  De dues coses, una. Una que serà sempre contingent, relativa, temporal. L’altra és l’essencial, la definitiva, és el sol. De les dues meitats de Catalunya, perquè puguin dialogar, hem de preservar per damunt de tot la que és essencial, la consciència d’un sol poble. Tota la resta és accidental.