Perdre vots i perdre temps

   

  El laberint de la política catalana s’ha traslladat  a la política espanyola, de manera que el que aquí és una insuficiència de legitimitat i una confrontació amb la legalitat, allà consisteix en una confrontació ideològica i de manca de cultura de pacte que pot fer molt difícil trobar una sortida. Però hi ha, em sembla, una diferència essencial: a la política espanyola se li presenta el repte d’administrar el temps i de saber guanyar espais comuns entre noves i velles forces polítiques, mentre que a Catalunya ja hem malbaratat quasi tot el temps que teníem i hem anat perdent tots els espais comuns. La dinàmica espanyola és de tempteig, d’errors,  d’aconseguir pactes, i molt probablement de fracassos successius dels que es podran treure moltes lliçons; la dinàmica catalana és d’acceleració i de desconnexió, i per això mateix més depressiva que constructiva.

   El temps polític sovint demana pauses i exigeix demores per poder analitzar, deliberar, relacionar, esperar esdeveniments que poden ser condicionants en un futur immediat, ponderar les contradiccions i les conseqüències de les decisions, tant les pròpies com les dels adversaris. En aquest sentit l’independentisme no ha tingut mai el control del temps polític. Sempre s’ha mogut per la urgència del moment, per la necessitat de superar etapes ràpidament, per la sublimació de les limitacions i l’exaltació de les emocions i de l’estètica. Amb molt poc temps, i amb una notable manca de reflexió, va passar del dret a decidir al dret de sobirania i d’autodeterminació, i d’aquest a l’exercici de l’autodeterminació democràtica sense més legitimitat que la que es deriva dels propis actes. La confrontació no ha servit per explorar probables espais comuns de millora de l’autogovern, sinó per blindar el terreny independentista i excloure els qui no han entrat en aquesta dinàmica. O independència o res. Pel camí han anat quedant le restes de tota aquesta voràgine.  

   L’independentisme, sempre inclinat a jugar amb el temps polític dividint-lo en parts successives, corol.laris les unes de les altres,  va plantejar les generals del 20D com una ratificació del 27S. És a dir, el plebiscit (insuficient) del 27S s’havia de confirmar amb la victòria de l’independentisme, i a partir d’aquí guanyar el plus de legitimitat que en el fons es trobava a faltar. Però heus aquí que els resultats no confirmen el plebiscit sinó que el desmenteixen. Dels 1.620.973 vots de Junts pel Sí (39,54%) s’ha passat als 1.161.845 vots (31,1%) que sumen DiL i ERC. I en canvi ha irromput amb força ECP, la marca catalana de Podemos, amb 924.847 vots  que equival al 24,7%, a considerable distància d’ ERC que té el 16%. DiL, la columna vertebradora de Junts pel Sí, queda en un discretíssim quart lloc, superat pel PSC.

    Entre el 27S i el 20D l’independentisme no només no ha sabut administrar el temps sinó que l’ha malbaratat d’una forma incomprensible, entrant en un inversemblant túnel del temps de discussions inacabables amb la Cup, al marge de les mínimes lògiques de negociació, contradient els seus actes previs i adoptant decisions polítiques precipitades (la més important,  la declaració de ruptura), fruit d’exigències que s’han mantingut opaques de cara a l’electorat. El plebiscit del 27S s’ha fos en bona part amb els vots a ECP, que és una formació constituent però no rupturista de la legalitat, que demana un referèndum per solucionar definitivament la qüestió catalana però que té per objectiu resoldre mitjançant un acord amb l’Estat l’encaix constitucional de Catalunya amb Espanya, segons va proclamar ahir el seu líder Pablo Iglesias. ECP no és una força independentista sinó un moviment social que vol anar a les arrels de les desigualtats a tot Espanya entesa com un Estat plurinacional.

   La manca de control del temps polític li ha passat factura a l’independentisme. El 20D ha sigut la culminació d’errors acumulats en una pèssima administració del temps que demostra que les formes accelerades de decisió dificulten la sincronització dels processos i simplifiquen perillosament els continguts i les estratègies. El primer (i potser el més greu) error va ser abandonar el dret a decidir, que malgrat la seva ambigüitat podia sumar tot l’espectre catalanista, per mor d’emprendre una cursa vertiginosa cap a la independència a curt termini. Ara segurament ja és massa tard per recuperar el temps perdut. Inclús la Cup, que de fet viu al marge del temps polític, ha sabut llegir que la continuïtat de Mas com a president seria un anacronisme incompatible amb la profunditat i la radicalitat de les exigències socials que amb ECP s’han fet encara més evidents. Un altre error no menor va ser convocar les autonòmiques abans de les generals i volar posar en solfa un full de ruta virtual sense esperar per analitzar  els canvis que es podien produir a Espanya. 

    L’inefable Homs diu que es mantindran expectants, i Mas reconeix (finalment!) que es poden obrir algunes portes a Espanya. Junqueras, que a vegades dóna mostres de no saber en quin temps viu (en pròfit propi o per pur oportunisme) ha convidat a ECP a sumar-se a la cursa dels 62 cap al precipici. Invitació intemporal i inassumible. D’altra banda, la simple expectació i el parar orelles al que pugui venir d’Espanya no serveixen de res per corregir tants errors acumulats. Per raó de dignitat política Mas s’hauria d’apartar defintivament del procés, i ERC i el que quedi de DiL haurien de replantejar de cap a peus el full de ruta, donar, no un, sinó uns quants passos enrere, i recuperar el front del dret a decidir en el sentit més inclusiu, recuperar-lo com un repte actualitzat en les pròximes eleccions del mes de març. En aquest repte podrien tornar a convergir les esquerres, inclòs el PSC al que la irrupció de ECP l’hauria d’ajudar a resoldre alguns dubtes. A veure qui s’hi mulla. Potser llavors a Madrid es mourien encara més coses.