La Generalitat contra el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya?

   

M’esperava veure molta gent davant el Palau de Justícia, gent que més o menys espontàniament sortiria al carrer per demostrar la seva disconformitat amb la tramitació de la querella encarregada pel Govern central a la Fiscalia de l’Estat per la celebració del procés participatiu del 9N. Aquell encàrrec va ser un despropòsit, una encomanda que els fiscals del TSJC no van acceptar perquè hi veien una intencionalitat política sense fonament jurídic, després que el mateix TC hagués refusat dirigir al president Mas el requeriment previ que el Govern li demanava per delimitar amb claredat el tipus penal de desobediència. Quedava clar que el Govern instrumentalitzava l’Administració de Justícia per cobrir les seves mancances polítiques.

    Ara, peró, veient les cavalcades que ha muntat el Govern de la Generalitat davant el TSJC, em sap greu constatar que la maniobra de Rajoy per judicialitzar la seva incapacitat política s’ha convertit en una oportunitat, ben aprofitada però de conseqüències institucionals negatives, per polititzar al màxim la intervenció judicial. Assistim a un viatge d’anada i tornada de dues instrumentalitzacions, de la judicialització de la política a la politització de la justícia.

    Es pot pensar que hi ha raons de sobres per entendre la reacció del Govern de la Generalitat, perquè el que inicia el viatge amb motius espuris és la Fiscalia de l’Estat a instàncies del Govern central. És veritat. Però que sigui així no ens hauria de fer perdre de vista que una reacció intel.ligent, i sens dubte més eficaç, obligava a prendre en consideració dues coses: I) que la intervenció judicial, per bé que provocada pel Govern central, no deixa de ser una mediació, i que per tant l’actuació d’un jutge instructor no significa per se una submissió al poder polític central, i II) que l’organització de cavalcades davant el TSJC, amb el Govern de la Generalitat en ple, no només desvirtua les raons espontànies d’una expressió popular que era molt comprensible que es produís, sinó que enfronta dues institucions que ens són imprescindibles, la Generalitat i el TSJC.

    Respectar, des de l’assumpció del propi paper institucional, la funció mediadora de la intervenció judicial, hauria suposat mantenir la crítica a Rajoy per la seva iniciativa i no entrar a sac contra la instrucció mateixa, amb la convicció que el que aquesta demostrarà serà la falta total de raons per atribuir un comportament delictiu a les Conselleres i al President. L’arxiu de la causa després de les declaracions dels querellats, amb la protesta de la gent al carrer però sense el protagonisme del govern en ple dirigint la protesta, com si tractés de personalitzar la reivindicació d’un acte heroic, tant ara com en el passat 9N, hauria posat les coses al seu lloc. S’hauria vist que hi havia motius per protestar i falta de motius per la querella, i cada institució (Generalitat i TSJC) s’hauria mantingut en les seves funcions. El Govern Rajoy hauria quedat en evidència. Ara, en canvi, sigui quina sigui la resolució que acabi adoptant el TSJC, per arxivar la causa o per obrir judici oral, i en aquesta cas tant si la Sentència fos condemnatòria com si fos absolutòria, la confusió per entendre les raons de la decisió judicial serà total, perquè la fonamentació d’aquestes raons haurà quedat contaminada de bon començament, primer per la intervenció de Rajoy, i a continuació per la reacció de la Generalitat contra la mediació judicial. 

   Respectar les funcions respectives no vol dir submissió. Vol dir, en tot cas, preservar el valor de les institucions, en un moment en què necessitem demostrar precisament el nostre sentit institucional. De fora s’entendrà cada vegada menys que optem per una política de terra cremada, començant per la institució judicial. Si la desconnexió significa anar per aquí, que el judici al final d’aquest camí ens agafi confessats.