El laberint de la política catalana (i 2) : hi ha sortida?

   

 Si no és que l’atzar, com deia Montaigne, ens té preparada alguna sorpresa en el camí de la raó, que en aquests moments és més aviat una desraó, serà molt complicat trobar una sortida al laberint. A banda i banda del camí se senten els ecos d’ algunes veus inquietants:

    1.- Malgrat la incertesa total sobre la investidura del president, ja s’anuncia per poc després de la constitució del nou Parlament una declaració solemne de ruptura amb l’Estat  com inici del trànsit cap al nou Estat català en forma de República.

    Una  declaració d’inici de la primera fase de l’anomenat procés constituent està més o menys dibuixada en el full de ruta de Junts pel Sí, però en tot cas prevista per un moment posterior a la investidura del president. És a  dir, es comença la casa per la teulada, i amb els materials més rudes, si ens cenyim a la dinàmica del procediment d’aquell full de ruta, el que voldria dir que les condicions de la Cup comencen a fer el seu efecte encara que continuïn negant-se a l’elecció de Mas com a president i exigeixin una alternativa a la seva presidència. Negativa que ara es veu reforçada davant el cos electoral per les indagacions del 3%, amb una coherent interpretació, des del seu posicionament, de la correlació indestriable entre lluita bruta i corrupció.

    Junts pel Sí ha de guanyar temps com sigui i no pot donar mostres d’impotència des del primer moment. Amb el recurs peremptori a la gesticulació grandiloqüent per aparentar el compliment del full de ruta, podria ser que Junts pel Sí comencés a cavar la trinxera del seu estancament en un període relativament curt de temps. Perquè Junts pel Sí estava pensada per a una acció política expeditiva però pautada sobre bases de desconnexió progressiva i emparada teòricament en una nova formulació legal que, partint d’un recolzament molt majoritari de l’electorat (almenys els 71 escons que ja sumaven CDC i ERC), demostrés la necessitat ineludible de forçar un nou escenari, si no per a una declaració unilateral immediata  d’independència, sí per aconseguir el respecte dels governs europeus i les instàncies internacionals que es podrien veure obligades a intervenir. Per bé que el full de ruta en si mateix abocava a un atzucac final, un començament impulsat per un bon resultat podia propiciar l’adveniment de més d’un atzar que proposés un canvi positiu d’escenari. Però això no s’ha donat.

    2.- Junts pel Sí no podrà resistir el canvi sobtat de la seva lògica de substitució progressiva de les mediacions estatals (administració, hisenda, legislació, justícia) per la lògica directament rupturista que imposi la Cup.

    Si Junts pel Sí volia demostrar la seva capacitat de construir, ara es veurà obligada a emprendre ràpidament el camí de la ruptura directa. Els ponts ja estaven abandonats, però ara s’hauran de destruir. A partir d’ara, i per  mor de guanyar-se els vots de la Cup en alguna de les sessions d’investidura, ja no es pot parlar d’inici cap a una negociació de les condicions de la independència sinó d’un estat permanent d’autodeterminació democràtica que no té més finalitat que la seva permanència mentre pugui subsistir. En aquest estat d’agitació, més assembleària que pròpiament política, el Parlament no té altra funció que la de donar cobertura a les proclames i als moviments de ruptura. Ja no hi ha oposició possible, només convidats de pedra als 63 escons de la resta de forces.

    Costa de creure que una part considerable de votants de Junts pel Sí puguin entendre aquest canvi radical d’orientació. Una part important del vot estava disposat a cobrir un tram decisiu cap a una entesa forçada, en un o altre sentit, no a sotmetre’s al bany constant d’una autodeterminació sobiranista,  formalment pre-revolucionària, que contradiu les bases més elementals de qualsevol ideologia política, progressista o conservadora. Aquesta part del vot donava pàbul a la il.lusió de la independència com una forma d’accedir a millors condicions de convivència, no per esdevenir un plataforma d’experimentació temporal dels mètodes de la democràcia directa.

    3.- La sortida no es pot endevinar. Ens mantindrem en un clima de total inestabilitat política fins després de les eleccions generals.

    Les paradoxes són constants en aquest clima d’inestabilitat. El que es negava rotundament durant la campanya, que les eleccions generals a Espanya no podien condicionar el full de ruta de Catalunya, passa de fet a ser el condicionant determinant de la continuació del procés, per més que es continuï negant. Junts pel Sí no té més remei que guanyar temps, i no donar per feta la impossibilitat d’arribar a un acord constructiu amb la Cup, mentre li doni oxigen la proximitat de les generals. Mentrestant, ja li van bé els focs artificials de les proclames solemnes, sense cap efecte real, subscrites amb la Cup. Però li espera la data fatídica dels reis per veure si ens porten o no president, o bé només carbó, i en qualsevol cas llavors ja s’hauran consumit quasi quatres mesos dels divuit previstos al full de ruta per l’obertura de la segona fase del procés constituent.

    Podria donar-se que per aquelles dates s’haguessin de convocar noves eleccions al Parlament, si s’acaba acceptant que les exigències de la Cup són inassumibles. O bé podria donar-se que la situació s’enroqués definitivament amb un nou president (que potser no seria Artur Mas), si el resultat de les eleccions generals donés pas a un altre Govern conservador o a una situació igualment ingovernable a l’Estat. Només si es produís el compromís ferm del nou Govern estatal de negociar una proposta per a Catalunya, de contingut substancial, amb una consulta pactada, es podria començar a pensar en el començament del desgel polític. Si això es donés, potser Junts pel Sí, suposant que en aquells moments encara subsistís, podria valorar la conveniència de canviar de companys de viatge amb una reorientació del procés, donant Artur Mas per totalment amortitzat.